Recuperar el rumb per l'esquerra

Ahir al vespre vaig anar a escoltar la conferència d’Oriol Junqueras, “l’Esquerra d’un nou país”. El títol suggerent, ja indicava que l’oratòria aniria encaminada a explicar coses més enllà del procés independentista que s’ha endegat a Catalunya.

Vaig anar-hi convençut que l’eslògan de pre campanya era encertat, perquè més enllà de la independència -la qual cosa no dubto que aconseguirem-, hi ha l’evidència que cal fer alguna cosa per la gent del nostre país que pateix els efectes d’una crisi econòmica molt cruel i del retrocés que, a passes de gegant, fulmina tot allò públic que hauria de garantir l’estat del benestar.

Abans d’ahir, en una altra conferència, Joan Tardà ens recordava com de ràpid assumim la pèrdua de drets. Fa cinc anys la lluita era contra els salaris mil euristes, mentre avui molts joves firmarien poder treballar per 1.000 euros al mes, mentre es paguen quantitats molt inferiors. Setmana rere setmana anem perden llençols a cada bugada, en sanitat, educació, prestacions, recerca, polítiques d’ocupació, etc, etc.

Tornant a la conferència d’en Junqueras cal reconèixer que el missatge va ser l’esperat, però la forma em va sorprendre. He tingut ocasió d’escoltar-lo en moltes ocasions. És una persona amb  molt bones dots comunicatives. Sap què ha de dir, com ho ha de dir, sap explicar l’anècdota adequada, la referència històrica adequada, les paraules adequades, gairebé sempre. Ahir però va parlar de persones, de ciutadans del nostre país que s’ho passen malament, de gent que parla català i de gent que parla castellà, de gent de Sant Vicenç dels Horts i de qualsevol altre racó del país. Ahir ens va parlar de la quotidianitat, de la dura quotidianitat, amb emoció i amb molt de respecte.

Però sobretot ens va parlar de valors. Dels valors que s’han de representar i exercir des de l’esquerra, des del republicanisme. Sóc conscient que, si no hi éreu, tot això pot sonar a paraules buides de contingut. Però precisament hi va posar molt d’èmfasi en aquest aspecte, en la importància de fer que aquests conceptes no siguin només paraules sense contingut. La gent espera que els polítics fem la nostra feina; que treballem, que ens hi esforcem, que no defallim i que ens centrem en millorar la vida als barris, a les ciutats, al país, al món. I cal que recordem que aquesta és la nostra responsabilitat. No només dels presidents, ministres, consellers, diputats o alcaldes. També dels consellers de districte. També dels militants de base de qualsevol partit polític.

No sé si l’Oriol Junqueras va pensar en algun moment que la seva conferència provocaria una reflexió personal d’algun dels oients, però en el meu cas ha estat així. I és que ens  cal, de tant en tant, que algú ens recordi quins objectius buscàvem quan vam entrar en aquesta cosa pública que es diu política. En els inicis vaig començar amb moltes ganes de canviar el món. Vaig tenir l’ocasió de conèixer molt bona gent en processos urbanístics com els que es van iniciar al Carmel o al Parc de Tres Turons. Vaig conèixer de primera ma la preocupació de moltes persones que patien perquè els volien expropiar la casa. De vegades cal valorar on són els límits entre els interessos col·lectius i els individuals, però molts cops les administracions tracten aquestes situacions des de la llunyania. Jo vaig poder viure-ho de prop i en alguns casos vaig aconseguir, juntament amb altres companys i companyes evidentment, salvar alguna propietat de l’expropiació. I sabeu què? Que no hi ha satisfacció més gran que sentir agraïment i respecte per fer la feina que se t’ha encomanat de fer. Que una parella et pregunti si pots oficiar el seu casament (cosa que no puc fer perquè els consellers de districte no hi tenim atribucions al respecte) perquè van conservar la casa o que algú, malgrat tenir la casa afectada, reconeix la teva feina, no te preu. No es pot descriure amb paraules.

La política ha de ser això. No una simple lluita de personalismes per tal que el candidat sigui aquest o aquest altre. No ha de ser una estratègia contínua per vetllar per l’status quo de ningú. En tot cas ha de servir per millorar la vida de les persones, en allò que sigui possible. Pots estavellar-te deu cops en l’intent però, quan aconsegueixes una cosa en favor de l’interès ciutadà, encara que sigui només una, paga la pena tot l’esforç fet.

Els polítics de vegades perdem el rumb. Confesso que també m’ha passat a mi. I aleshores ens cal escoltar missatges com els que avui ens ha adreçat l’Oriol Junqueras que, amb una clarividència absoluta, resol els dubtes que tens sobre per què  vas decidir entrar en política.

Per tant, fora palles mentals, ara és l’hora de la política. Som-hi doncs.
Aquí teniu la conferència en vídeo. De debó que paga la pena escoltar-la. Convida a somiar que una altra manera de fer política és possible.

El 25N triarem quina Catalunya volem

Ja és oficial. El 25N anirem a votar en unes eleccions que no semblaran en res a cap de les eleccions fetes en aquest país des de la restauració de la democràcia. El clam ciutadà que va tenir lloc als carrers de Barcelona aquest 11 de Setembre i la posició inamobible del govern espanyol ha tingut resposta en forma de convocatòria electoral.

El govern català podia triar entre apostar per l’actual majoria parlamentària que conformen els partits catalans que comparteixen l’objectiu de donar la veu a la ciutadania, o convocar eleccions. Finalment s’ha decantat per la segona.

Val a dir que sóc un dels més sorpresos amb el paper que està interpretant el President Mas, si més no en les formes. La seguretat i la contundència de les afirmacions i del camí que està traçant no tenen res a veure amb el paper que ha jugat durant els 2 anys de mandat que l’han precedit. 2 anys en què ha optat per governar de la ma del PP, fet que ha propiciat donar espai institucional al partit que lidera la batalla contra les aspiracions nacionals de Catalunya.

Els discursos que he escoltat aquests darrers dies del President han estat prou contundents en la forma, però fins avui no han deixat de ser ambigus pel que fa al lèxic utilitzat. Avui però, el discurs fet al Parlament de Catalunya ha estat força més directe i encertat, malgrat no s’acaba de concretar què és el que hem de plantejar a la ciutadania del nostre país perquè pugui triar-ne una opció. El concepte d’estat propi no acaba de ser prou concret. La paraula “independència” ho acabaria de definir i ubicar en el lloc esperat per a una majoria social catalana. Però aquesta paraula, independència, encara no sembla prou apropiada per a cap dels dirigents de CiU.

No vull ser mal interpretat amb això que acabo de dir. Estic content de veure que CiU, el partit que compta amb més suport i el més nombrós del Parlament s’hagi acostat tant i tant a allò que altres partits, com ara ERC, defensem des de la seva fundació. Sempre he cregut que la independència, sense Convergència, no seria possible. Però permeteu-me que encara hi hagi un marge per a la desconfiança.

La convocatòria d’eleccions arriba en un bon moment per a CiU, això és evident. La maquinària electoral està ben engreixada i funcionarà a ple rendiment. El discurs personalista d’en Mas va adreçat directament a enaltir la figura d’un líder responsable, sacrificat i valent. Qui hagi redactat aquest discurs mereix una menció per a qualsevol màster en política que es faci en el futur. I si ha sigut el mateix President qui la fet, em trec el barret. L’estratègia i la comunicació de CiU és simplement brillant. No ho critico pas. Si aquesta estratègia electoral ha d’encaminar el país cap a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència no tinc res a dir ni a retreure. Cada partit ha de saber desenvolupar aquesta estratègia electoral per tal de ser-hi a punt, amb la força que pugui obtenir, per als moments crucials que ha de viure el país.

El PP voldrà capitalitzar el vot unionista, C’S seguirà la mateixa línia, ICV assumirà el dret a decidir i voldrà capitalitzar la vessant social, el PSC encara deu estar decidint que vol defensar, SI insistirà que són els únics independentistes purs del país. Reagrupament penso que seguirà fidel al seu ideari i ara, amb una CiU sobiranista, li obre la possibilitat de triar entre repetir les darrers coalicions amb ERC o acostar-se a CiU.

I ERC? ERC ha de ser ERC, l’ERC de sempre. La que te un objectiu clar i inamobible. La que aposta pel referèndum independentista en el proper mandat. La que defensa els drets de les classes populars catalanes en tot moment; també en el moment que plantegem la secessió d’Espanya. ERC ha de ser la garantia que les coses es facin bé i es tingui en compte a tothom. L’ERC que no te deutes morals amb ningú, la que no ha de tornar cap favor. L’ERC de la suma, la que te voluntat de treballar junt amb altres, ja sigui compartint espai i projectes en una llista electoral o arribant a acords en favor del país després de les eleccions. L’ERC que ha de tirar del carro de l’esquerra nacional catalana.

Reconec que durant uns dies he dubtat sobre si calia fer un gran front electoral. Penso que l’oferiment fet en aquest sentit per l’Oriol Junqueras ha estat encertat. Però ateses les circumstàncies i després d’escoltar el discurs del President Mas avui, penso que si l’esquerra nacional catalana fos la segona força al Parlament després del 25N seria la garantia que les coses es farien com s’han de fer, sense dubtes ni ambigüitats. Penso que aquesta esquerra nacional catalana ha de ser tan àmplia com sigui possible,oberta  a altres formacions i persones de la societat civil. I penso que l’Oriol Junqueras és la persona adequada per encapçalar un projecte així. Un projecte que ha de conjugar independència amb estat de benestar i polítiques socials. Una Catalunya, lliure, més justa i socialment avançada.

El 25N el vot tindrà un evident color sobiranista. Però no cal oblidar que el 25N també triarem quina Catalunya volem quan siguem independents.

Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres

Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.

Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.

Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.

El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.

El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.

El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.

El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.

Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.

L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.

Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.

Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.

No es pot fugir d’estudi en un moment històric

Catalunya ha arribat a una cruïlla en què cal triar un camí: o comencem a escriure la nostra història en llibertat, o ens veiem abocats a molts anys d’obscurantisme nacional i també social. En aquestes circumstàncies i, a la vista de l’actitud de determinats líders i les opcions polítiques que defensen, tinc la sensació que, d'entre aquests, no hi ha gaires disposats a escriure cap pàgina de la història al nostre país. Més aviat, davant l’atzucac que ens obliga a prendre posicions –i ràpid- sembla que molts d’aquests polítics volen fugir d’estudi; i ho fan amb uns arguments que no s’aguanten per si sols, però els converteixen en una mena de mantra que repeteixen com a lloros perquè no s’atreveixen a dir una altra cosa, no fos cas que algú els toqués el crostó.

Arriba un moment què sembla que el posicionament d’alguns partits vagi adreçat a cuidar del seu jardí (el seu reducte de votants més fidels) o bé a cuidar dels interessos de les sigles estatals. Fixem-nos en el PSC. Un partit desdibuixat i irreconeixible, amb una manca de lideratge i projecte com no s’havia vist mai; dividit, criticat des de fora i des de dins; i amb uns arguments tan absurds com dir que el concert econòmic és un sistema arcaic. Han perdut la identitat perquè han perdut de vista el país i malgrat tot no canvien.

L’altre gran partit, CDC, apreta fort des de les bases. Sabedors que el país va directe al forat, preocupats per la situació econòmica insostenible del país, deutors amb un stablishment que els te collats i conscients que la indefinició no la podran mantenir durant massa temps. Un temps que s’esgota perquè el govern central està aplicant el seu programa recentralitzador a tota marxa. Un temps que s’esgota perquè la Generalitat no té liquiditat per afrontar els pagaments immediats, malgrat som la “regió” més solidària d’Europa amb diferència. Preocupats perquè mantenir la coalició amb una UDC que es nega a fer cap passa endavant en el camí cap a la independència, serà cada cop més difícil. Sembla que CiU està esperant a veure si cau un gest del govern de l’estat al que agafar-se, o que hi hagi una notícia que els doni aire i puguin sortir de la pressió en què es troben durant uns mesos; una mena de miracle.

Del PPc no cal dir gaire cosa, tret que no sé perquè incorporen al seu nom aquesta cua que diu ... de Catalunya, quan l’última cosa que fan és defensar els interessos del nostre país. Ara “amenacen” amb no assistir als actes de la Diada. Francament, el què no entenc és perquè van a fer el paperot any rere any si no hi combreguen.

ERC, amb l’Oriol Junqueras al capdavant, sembla que aquest cop sí te clar quin paper ha de jugar. Aquesta posició clara els permet posar pressió a tothom perquè es defineixin en un sentit o un altre. I si la posició és clara, ho és perquè la prioritat està molt ben identificada. Necessitem recursos per sortir de la crisi i la independència és l’únic camí que ens deixen triar. La prioritat és el país i el full de ruta cap a la independència és un element que cal posar sobre la taula sense discussió. CiU vol un acord d’estabilitat? Doncs si està disposada a crear la Hisenda Catalana i fixar un calendari per a un referèndum sobre la independència s'hi trobarà amb ERC; si no és així, no.

Ahir el president d’ERC va llençar el guant a CiU i ICV amb una proposta molt agosarada. Fer una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. És una llàstima que ICV no estigui disposada a fer un pas com aquest, però encara són més llastimosos els arguments que donen. De vegades tinc la sensació que no són conscients de la realitat del país. A la gent d’ICV que pensa així només els vull fer una pregunta: com ens podem plantejar aplicar les polítiques socials necessàries, amb un espoli fiscal com el que patim? I, encara pitjor, amb la retallada d’autogovern que patirem en breu si no hi posem remei. A mi no m’agrada gens la política econòmica que defensa i aplica CiU, però per escriure la història hem de sortir de les nostres armadures i apostar per un full de ruta que, en primer lloc, ens permeti obtenir els recursos. Un cop els tinguem defensem l’aplicació de mesures econòmiques. Ens vam trobar en el mateix camí quan vam defensar el concert econòmic per a Catalunya. Ara, amb un govern espanyol que no ens el donarà, no els veig disposats a anar una passa més enllà. Crec que val la pena recordar-los que el 50% de votants d'ICV votaria Sí en un referèndum sobre la independència.

De tot això, el que em sap més greu és que la societat està esperant que entre nosaltres ens hi posem d’acord. Mentre això no arriba ens seguirem qüestionant quin lema ha d’encapçalar la manifestació de l’onze, qui hi pot anar i qui no. Mentre els acords no arriben sempre hi haurà qui pensarà que és tan independentista, però tant, que els d’ERC són uns botiflers. Per què? Perquè toca dir-ho i queda bé, no calen més arguments.

Senyors de CiU, senyors del PSC, senyors d’ICV, no poden seguir fugint d’estudi. O s’hi apunten a escriure la història del nostre país, o passaran a la història sense pena ni glòria.

Caixa, clau, rescat, República Catalana

Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.

Estic content per això? Sí, indubtablement.

Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.

Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.

Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.

I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.

No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.

Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.

Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir.