La Casa del Marroc al Palau del Laberint? No, gràcies

El Palau Desvalls, també anomenat del Marquès d’Alfarràs, ubicat en el Parc del Laberint d’Horta, és una joia arquitectònica de la ciutat que s’està caient a trossos i el seu estat lamentable obliga a fer una inversió molt elevada per a la seva rehabilitació.

Malgrat les múltiples peticions perquè el govern del districte impulsi la seva rehabilitació, sempre s’ha argumentat que per a fer una inversió d’aquesta magnitud cal trobar un ús adequat per al Palau. Una entitat que es faci càrrec d’aquesta inversió podria obtenir una cessió per al seu ús. Dels 4.000 metres quadrats, la meitat es troben en molt mal estat i la inversió podria oscil·lar entre els 2 i els 4 milions d'euros.

Sembla que el govern de la ciutat ha ofert l’ús d’aquest espai per a la Casa del Marroc, segons ha informat La Vanguardia. Un oferiment que s’ha fet d’esquenes a la xarxa d’entitats del barri d’Horta, que fa anys que reinvindica la restauració del Palau i sense tenir en compte diversos precedents en el nostre districte com, per exemple, l’agermanament amb la Daira de Bucraá, al Sàhara Occidental.

El govern del Marroc incompleix sistemàticament la Carta Internacional dels Drets Humans al Sàhara Occidental i també amb el poble Amazigh. I tampoc compleix amb la resolució de l’ONU perquè el Sàhara Occidental celebri un referèndum per l’autodeterminació. La repressió militar i policial que el Marroc exerceix sobre el poble sahrauí ratlla la línia del genocidi. Milers de sahrauís malviuen en camps de refugiats emmig del desert. Més de 5 milions de mines antipersona divideixen el país en dos i provoquen moltes víctimes.

No obstant, el govern de Catalunya sembla posar per davant els interessos econòmics en les relacions amb el govern del Marroc i obviar totes aquestes qüestions. Penso que no podem reivindicar el dret a decidir en el nostre país i no defensar alhora el compliment d’aquest dret a decidir en el Sàhara Occidental. La defensa de la llibertat i dels valors s’ha de dur a terme en tots els nivells.

Davant de tot això no em sembla pertinent que el Palau Desvalls sigui cedit al govern del Marroc. Sense dubte el més adequat seria que, abans de prendre una decisió sobre aquesta qüestió, s’obrís el diàleg amb les entitats del barri d’Horta sobre quin ús seria el més adequat.

Malviure entre obres al barri de La Clota

En el mandat passat es van aprovar 2 projectes de modificació urbanística al petit barri de La Clota. Concretament els PMU de La Clota Reordenació i La Clota Conservació. El posicionament que vaig defensar en nom del GM d’ERC va ser d’aprovar el de La Clota Conservació i en contra del de La Clota Reordenació. En el primer cas, a favor, perquè garantia una certa pervivència de la tipologia de barri actual en el sector central i en el segon, en contra, perquè l’edificabilitat és excessiva i crea un mur pantalla entre els barris d’Horta i el Carmel i, a més, perquè tot l’espai destinat a terciari s’acumula en una torre de 12 pisos que, en el moment actual, difícilment veurà la llum.

Ara  però, hi ha un conjunt de veïns i veïnes que, mentre esperen el seu reallotjament, estan patint les conseqüències de les obres. Alguns propietaris d’aquestes casetes de la Riera d'en Marcelí es van acollir a l’expropiació immediata i, un cop buides les seves cases, l’ajuntament les ha semi enderrocat. Aquesta acció ha deixat al descobert les parets interiors de les cases adjacents i aquest fet fa que les parets siguin permeables i siguin un niu de filtracions i humitats.

Imagineu-vos viure en una caseta on la caseta del costat ha estat mig enderrocada i ara teniu una paret despullada. Oi que qualsevol persona amb dos dits de front consideraria una bestiesa actuar com ho ha fet l’ajuntament? Doncs segons justifica la regidora Francina Vila, això s’ha fet per evitar l’ocupació i la degradació. Evidentment, no te en compte que la degradació la pateixen les persones que encara hi viuen.

Davant de la reclamació veïnal, el districte els ha ofert adquirir habitatge en dret a superfície per una mica més de 500 euros al mes. La veritat és que en el moment actual, la majoria d’aquests veïns i veïnes no es poden permetre assumir aquesta despesa.

Ja que la sra. Regidora d’Horta-Guinardó s’encarrega de recordar-nos sovint que les persones són una prioritat per aquest govern municipal, espero que faciliti una solució satisfactòria a aquestes persones del barri de La Clota que pateixen una situació que elles no han provocat.

Us deixo l’enllaç de la notícia de TV Horta-Guinardó perquè us pugueu fer una idea.

http://www.tvhortaguinardo.com/component/jtvcontent/article/2896-reallotjament-polemic-a-la-clota

La política sense diàleg està abocada al fracàs

El model actual de relació entre la política i la ciutadania ha caducat. El descrèdit d’aquest model ve avalat pel fet que, principalment els grans partits, venen fum abans de qualsevol contesa electoral per després fer i desfer a plaer si obtenen una majoria suficient.

El que ens mostra, per exemple, el govern del PP a l’estat  és fruit de la majoria absoluta, sí. Però sobretot és fruit d’una manca de cultura democràtica que l’aboca a criticar i penalitzar tot allò que es fa en oposició a la seva acció de govern i a la defensa dels interessos als quals representa. Prova d’això és l’intent de criminalització d’Ada Colau i la PAH a qui intenten vincular amb ETA. Sona surrealista però és així.

Aquesta manera de fer que ara practica el PP de forma desacomplexada no és exclusiva d’ells. Malauradament podem trobar exemples similars a l’hora d’aplicar polítiques en base a passar el rodet sobre l’opinió de la ciutadania en altres àmbits administratius com, per exemple, els ajuntaments. I tot això és el que provoca la desafecció entre la ciutadania i la política.

La política del faristol ja no es porta perquè no és creïble. Ara és moment de fer les coses d’una altra manera. Si volem recuperar els vincles de confiança des de la política hem de fer-ho a partir d’un acostament real. La comunicació ha de ser bidireccional. Els òrgans de participació tal com estan plantejats no serveixen. Per posar un exemple: els consells de barri, 4 anys després de la seva implantació ja han quedat obsolets. És un model que no funciona perquè se’l pretén omplir d’informacions que no interessen massa als oients. Per altra banda, moltes persones venen a parlar d’allò que els afecta de manera particular i no pas a fer aportacions sobre allò que pot revertir en una millora col·lectiva. També falta cultura participativa per la vessant ciutadana.

En aquest punt cal establir el diàleg de manera més propera, en grups reduïts, en trobades on es pugui conversar (parlar, escoltar i debatre). On els polítics siguin capaços de baixar a la mateixa alçada dels ciutadans, sense tarimes ni faristols. I, sobretot, on la voluntat d’escoltar sigui sincera. Cal dotar els projectes polítics de visió de futur i cal enriquir-los aprofitant l’opinió ciutadana i el talent. És en trobades com la de la fotografia, en una conversa entre els polítics i la gent gran de Can Baró, que es produeix un entorn de diàleg que afavoreix i enforteix les relacions entre polítics i ciutadania. Les xarxes socials també són una oportunitat per afavorir el diàleg si hi ha una voluntat manifesta.

Omplir una sala amb una audiència atenta és només a l’abast de poques persones amb capacitat d’exercir lideratge. Especialment  si el que vols és omplir una sala amb alguna cosa més que militants del partit. I si aquest lideratge s’ha construït amb la feina prèvia d’haver realitzat l’escolta en àmbits més reduïts, aleshores serà un lideratge encara més sòlid.

Hem de deixar de banda els valors a la baixa: prepotència, arrogància, exercici del poder, seguidisme... I hem de pujar-nos al carro dels valors a l’alça: respecte, transparència, lideratges compartits, diàleg, igualtat...

Els trasplantaments com a moneda de canvi

Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.

En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.

El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?

Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?

Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.

Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.

Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.

El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.

Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.

Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.

Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.

Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

Les lliçons de Sanchez Camacho

Ja és habitual escoltar declaracions de la presidenta del PP a Catalunya (que no de Catalunya), Alícia Sánchez Camacho, on fa un exercici de demagògia populista digne d’una dirigent del PP.

No és d’estranyar que escoltem a la presidenta del PP intentar donar lliçons d’ètica i transparència quan parla de corrupció. Sovint s’oblida que el seu partit té el rècord d’expedients oberts, imputats i encausats per casos de corrupció arreu de l’estat. Sovint s’oblida dels casos Gurtel, Bárcenas, de la corrupció del PP balear.

El que no s’esperava és que resultaria caçada amb tàctiques d’espionatge en un dinar amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola al restaurant La Camarga. La jutge ha prohibit difondre la gravació de la conversa malgrat ja s’han filtrat alguns detalls que parlen de la seva passió per les bosses fins al punt de gastar-se 900 euros en una bossa de cocodril. Imagino que deu fer-li pànic la possibilitat que es filtri el contingut d’aquesta conversa i exposar-se així a projectar una imatge de frivolitat.

L’última va fer-la ahir quan va demanar renunciar a l’escolta dels Mossos d’Esquadra per demanar-la a la Policia Nacional. Sembla evident que la sra. Sanchez Camacho és preocupa molt més d’ella mateixa que no pas de la ciutadania i els seus problemes.

Sanchez Camacho esdevé la punta de llança del PP a Catalunya en contra de tot el que formi part de les institucions de Catalunya. Doncs, ja posats a prescindir de la policia de Catalunya, potser convé que s’animi també a prescindir dels  mitjans públics de Catalunya i que l’entrevistin només els mitjans de l’estat. I fins i tot podria prescindir del Parlament de Catalunya ja que, segurament, considera també que no serveix per res.