Money, money, money…

Diners, diners i diners. Aquesta és la més gran de les temptacions i s’ha de ser molt íntegre per no caure en el parany dels diners. Darrerament hem descobert com arreu de l’estat l’especulació havia repartit guanys entre la classe política; trama Gurtel, Benidorm, Marbella, Illes Balears. L’oasi català semblava mantenir-se al marge de tot.

Malauradament el cas Millet ha esdevingut el punt de partida d’un seguit d’escàndols en forma de suborns i malversacions de fons. Pagaments interessats a fundacions vinculades amb partits polítics, polítics inexperts en aquestes qüestions que assessorats pels nous amics han saldat deutes gràcies a la benevolència del gestor del Palau de la Música, vides de luxe a costa de retallar mitjans a la cultura catalana, això sí, en nom de la cultura catalana.

I ara, l’operació Pretòria que, tot i la presumpció d’innocència apunta a una nova trama de corrupció que esquitxa el panorama polític català amb la novetat que un alcalde socialista podria estar involucrat. Un cas que pot obrir una nova porta a destapar més casos en altres municipis del país.

Cal que fem diverses reflexions al respecte de tot això. La primera és que l’oasi català que ens volien fer creure que existia com a tal, ha estat una gran mentida. Una mentida que ha comptat amb la complicitat de molts estaments i no només catalans. Durant més de dues dècades aquest país va estar governat per un ampli grup de persones que creien que els pertanyia. Un conjunt de persones que a l’hora de col•locar un càrrec asseguraven que fos “dels seus”. I ser dels seus significava fer el que dictaminava la doctrina política, i si es veia o escoltava alguna cosa inoportuna el millor era callar.

En l’anterior legislatura un president que feia “maragallades” va llençar-se al buit parlant del famós 3%. En aquella ocasió però, no es va estirar de la manta. Suposo que d’una manera o una altra hi havia moltes coses a amagar. Tant de bo que ara s’estiri de la manta fins al final. Fer net és l’única manera que hi ha de començar a recuperar el prestigi que aquesta “xusma” ha fet perdre a la classe política.

Però també cal reflexionar més enllà de la classe política. Hi ha molts àmbits a banda de la política on els interessos econòmics tenen la capacitat d’incidir en la moral de les persones. Sota sospita podríem posar persones i entitats relacionades amb el món del futbol, per exemple. No cal ser gaire malpensat per arribar a la conclusió que les empreses constructores ocupen un lloc privilegiat en l’índex de sectors relacionats amb la corrupció. I els bancs i caixes? No home no, aquests que controlen amplis sectors econòmics són uns sants i és gràcies a ells que el país tira endavant! Els grans especuladors econòmics, els que ens han ficat de ple en una crisi econòmica provocada per ells resulta que són uns sants? O potser és que en controlar un ventall tan ampli de sectors han arribat a controlar també els mitjans?

Ara bé, els polítics són la pesta bubònica i són tots uns corruptes. No hi ha excusa que justifiqui el fet que un càrrec públic, escollit d’una manera o altre per la ciutadania, i que cobra un sou que prové dels cabals públics, cobri diners de forma il•legítima a canvi de beneficiar a un tercer. Entre altres coses perquè per a beneficiar un tercer, segur que cal perjudicar a un quart. I el mateix és aplicable per als casos que el beneficiat econòmicament és un partit polític.

Tots els polítics són iguals? jo no hi estic d’acord. No tota la classe política és igual i no es pot ficar al mateix sac a tot un col•lectiu. El problema de la classe política és més la mediocritat que no pas la mala fe. I evidentment no es pot ficar en el sac de la corrupció a totes les persones, ni tampoc a tots els partits. Ara per ara podem dir que ni Esquerra, ni Iniciativa es troben esquitxats per cap cas de corrupció. Perquè no hem tocat cuixa en determinats sectors? Potser sí, però ara per ara som dos partits lliures de culpa.

Per més que determinats mitjans insisteixin en dir que un ex dirigent d’Esquerra va rebre fons del Palau de la Música, la veritat és que va ser un dirigent de Convergència qui els va rebre i a més per a pagar uns deutes provinents d’un tercer partit, el PI. El titular per més que ho intenti no pot ficar a Esquerra en el sac dels corruptes, almenys no per ara.

Hi ha però una cosa positiva en tot això. Qualsevol persona que tingui intenció d’obtenir ingressos de forma il•legal ara sap que té molts números de ser descobert. Això no passava mentre va durar l’anomenat oasi català. Encara que en aquests moments de convulsió no ho sembli, alguna cosa ha anat a millor.

Propostes per al parc Güell

Dijous de la setmana passada, ERC va organitzar una reunió amb veïns, veïnes i entitats de l’entorn del parc Güell. La sala d’actes del casal Cardener de Gràcia es va omplir de persones que volien, per un costat, escoltar les propostes d’ERC respecte al futur Pla Director del Parc Güell i també, per descomptat, donar la seva opinió al respecte. Per part d’ERC hi érem els regidors Ricard Martinez i Xavier Florensa i també els consellers de districte Àlex López de Gràcia i jo mateix per Horta-Guinardó.

La reunió es va dividir en dues parts. Una primera d’exposició per part d’ERC de l’estat en aquell moment de la proposta de l’equip de govern, més la proposta concreta d’ERC. Després es va obrir un torn d’intervenció del públic assistent amb més de 20 paraules demanades, la qual cosa ens mostra l’interés que aquest tema ha despertat entre la gent dels dos districtes.

Per descomptat, algunes d’aquestes aportacions fetes pel públic assistent les tenim en compte de cara a la proposta que presentarem en la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient de l’ajuntament de demà dimecres.

A grans trets la proposta passa per visualitzar el parc Güell en base a tres zones concretes. La primera, en color vermell, que és la zona que concentra la majoria del patrimoni; la segona, en color verd, que és la zona de parc; i una tercera zona, en blau, que correspon amb la zona de bosc. Els límits proposats en la imatge de l’encapçalament són només aproximats, per tal de fer-nos una idea de les tres zones en qüestió, però els límits són evidentment discutibles.

Pel que fa a les propostes, en primer lloc creiem que s’ha de crear l’òrgan gestor únic, que uneixi a tots els estaments que ara formen part de la pressa de decisions i també dels usuaris pel que fa al parc (patrimoni, ajuntament, seguretat, neteja, entitats, escoles, veïns i veïnes, …). Aquesta és la millor via per agilitzar les decisions relatives a qualsevol qüestió del parc Güell.

En segon lloc donar tractament diferenciat a cadascuna de les zones proposades. Estem d’acord en què cal regular el flux de visites en la zona patrimonial, però també és cert que la zona de parc ha de romandre oberta, sense barreres a les portes en hores de lliure accés i tancades, com fins ara, en horari nocturn. També s’han de definir els usos de cada espai per garantir la connectivitat entre els barris, la pràctica esportiva, etc. i a tal efecte cal millorar les condicions de l’enllumenat, la neteja, la seguretat i, en definitiva, l’estat general d’un parc que s’ha anat degradant amb el temps. Pel que fa a la zona de bosc cal definir bé aquest espai i efectuar la neteja necessària per a garantir la seguretat en aquest espai.

Pel que fa als serveis de restauració aquests també podrien ubicar-se en els carrers del voltant del parc, de manera que també proporcionarien un servei als veïns i veïnes de l’entorn. També és discutible l’espai proposat per a l’edifici de serveis del parc, i ERC proposarà ubicar-lo en un espai que no suposi restar superfície de zona verda.

Però, a banda de tot això, cal prioritzar. Per ordre d’importància cal primer crear l’òrgan gestor, i després abordar el problema de dignificació dels espais degradats. Treballar en les àrees relatives a espai públic, enllumenat, neteja, seguretat i garantir la preservació del patrimoni. L’edifici de serveis i altres qüestions poden esperar. Cal veure quines són les vertaderes prioritats i començar a posar fil a l’agulla en la dignificació urgent del parc.

En resum: delimitació de les zones d’accés controlat, les d’accés obert i el bosc com a verd estratègic, lligat amb el projecte del futur parc dels Tres Turons.

D’entre les intervencions del públic cal destacar la preocupació per la conversió del carrer d’Olot en una zona per a vianants, que és vista com una prolongació del parc dins la ciutat; les qüestions relatives a neteja i seguretat; la ubicació del nou edifici de serveis; i el rebuig a perdre el lliure accés a les zones d’us social del parc.

En definitiva, la nostra proposta va en la línia de defensar el patrimoni i alhora preservar l’us social del parc per part de veïns, veïnes, escoles i entitats. Esperem que aquesta pugui tirar endavant amb el vist-i-plau de tothom.

De parc Güell a parc “guai”

L’equip de govern de la ciutat de Barcelona te previst fer un canvi de model en el parc Güell i per això preten tirar endavant una sèrie de mesures amb la intenció, segons diuen, de reduir la pressió turística sobre la zona i preservar el patrimoni. A tal efecte s’ha estat treballant en un pla integral per al parc Güell.

Les principals propostes que fan, en el document provisional, són establir un únic gestor integral per al parc, tancar el perímetre per regular l’accés, fent que aquest sigui de pagament a través de 10 punts d’accés amb màquines cancel·ladores, fer l’entrada principal per carrer d’Olot, que seria de vianants, crear tres nous equipaments (punt d’informació i serveis, centre de visitants amb cafeteria-restaurant i centre de serveis tècnics) i instal·lar 5 quioscs-bar a l’interior del parc.

Una vegada més, el més flagrant és que una proposta que no ha estat aprovada encara apareix a la premsa de la ma d’un membre de l’equip de govern.

Després de dos anys treballant en una proposta, aquesta és la màxima a la qual ha arribat el govern municipal. Per preservar el patrimoni i reduir la pressió turística cal fer pagar per accedir al parc, i a més, cal omplir el parc de serveis que assegurin la rendibilitat de la gestió.

D’entrada això genera unes quantes contradiccions. La primera es basa en l’argument de “reduir la pressió turística” fent pagar un tiquet d’accés. A veure, si jo sóc un turista que fa uns quants quilòmetres per venir a gaudir d’una ciutat com Barcelona i tinc l’oportunitat de visitar una joia del modernisme com el parc Güell, renunciaré a fer-ho pel fet que hagi de pagar? Rotundament no; pagaré de la mateixa manera que pagaria a la Sagrada Família o a l’edifici de la Pedrera. En canvi, si sóc un veí de la zona i gaudeixo cada dia practicant esport pels espais del parc i em volen fer pagar un tiquet, què faré? Evidentment hauré de renunciar a fer footing a l’interior del parc.

El mateix passarà amb aquelles persones que utilitzen el parc per anar d’un barri a l’altre, perquè es formarà una barrera que impedirà anar a banda i banda del parc a peu o en bicicleta.

No hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat esportiva, tot i que hi ha moltes persones que utilitzen aquest espai per a practicar esport; i tampoc hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat que moltes escoles hi realitzen.

Després d’analitzar les mesures proposades em pregunto: realment es vol reduir la pressió turística als barris fronterers? Realment es vol preservar el patrimoni? o potser l’objectiu no es un altre que fer que el parc Güell sigui un espai rendible des d’un punt de vista només econòmic? i és més, potser estem parlant de privatitzar un espai que ara és públic.

Això em recorda la benevolència municipal quan volien retallar el recorregut del bus 24 fins al mateix parc Güell en detriment dels veïns i veïnes de la part alta del Carmel, que haurien d’haver baixat d’un bus per agafar un mini bus, si no fos perquè finalment la pressió veïnal i la posició d’ERC va forçar una marxa enrere en la mesura.

Resumint la proposta en qüestió, el govern de la ciutat prefereix un “parc guai” per als turistes, que no pas un “parc Güell” per a la ciutat i les persones que hi viuen. De totes formes ja deuen ser conscients que això no serà gaire popular. Ho dic perquè en el plenari del districte d’Horta-Guinardó i també en el de Gràcia el grup d’ERC va realitzar sendes preguntes sobre quin capteniment tenien els seus regidora i regidor al respecte; i la resposta va ser fer pilotes fora basant-se en què no tindrien un posicionament fins que hi hagués una proposta definitiva. Llàstima que si no ho tenen tan clar, ens ho hagin filtrat ja en els mitjans de comunicació.

Portabella marca el pas

Entre la setmana passada i aquesta el president del grup municipal d’ERC a Barcelona ha fet sendes declaracions d’intencions que, tot i que determinats mitjans vulguin menystenir-les i reduir-les a la categoria de breu informació, no poden passar per alt ja que tenen una gran rellevància.

La setmana passada el Jordi Portabella va fer una conferència a l’Ateneu Barcelonès on va deixar ben clar que després de l’afer d’Arenys de Munt, Barcelona com a capital de Catalunya té un paper important: “la batalla entre Catalunya i Madrid es juga a Barcelona”. En aquest sentit va afirmar que ERC recolzarà una consulta ciutadana a Barcelona promoguda per entitats civils i les animava a realitzar-la.

Després d’això, el president del grup de CiU Xavier Trias també s’hi va sumar al carro, deixant l’equilibri de forces al respecte en un “hipotètic tripartit” a la basca (ERC,CiU, ICV-EUiA) contra el front nacional espanyol (PSC-PP), com ja va succeir en l’afer de la mal anomenada cessió del Castell de Montjuïc. I dic hipotètic perquè es de suposar que ICV-EUiA també hi donaria suport i perquè cal veure si els regidors d’Unió votarien el mateix que els seus companys de Convergència.

Fins i tot ara, el Xavier Trias demana que el proper baròmetre trimestral, es pregunti si la ciutadania està a favor de la independència de Catalunya. Comparant el que han dit i fet sobre aquest tema els líders d'ERC i de CiU podríem dir que el primer ha estat "oportú" i el segon ha estat més aviat "oportunista", però el més important és que el debat sobre la independència comença a ser damunt la taula també a Barcelona.

Aquesta setmana, el Jordi Portabella ha fet una altra declaració d'intencions, en dir públicament que ERC donarà suport a la llista més votada en les eleccions municipals de 2011. És cert que les eleccions encara queden un xic lluny i que prèviament s'han de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya, però precisament és per això últim que aquest apunt té un interès especial.

A ningú escapa el fet que Barcelona va ser pionera en la formació de governs tripartits d'esquerres. I de la mateixa forma va ser pionera en no reeditar aquest tripartit d'esquerres quan en les darreres eleccions municipals, Jordi Portabella al capdavant del grup d'ERC va optar per no repetir la fórmula dels darrers anys en passar a l'oposició municipal. Amb el temps s'ha demostrat que més que una passa enrere, aquesta aposta estratègica ha servit per poder ser més decisius a la capital catalana i alhora fer més visibles les propostes i més lliures els posicionaments, la qual cosa ha estat beneficiosa per a la ciutat.

Ara, amb les declaracions d'aquesta mateixa setmana, el que deixa entreveure és que ERC pot prioritzar l'eix nacional i posar-lo per davant en l'índex de prioritats respecte a l'eix d'esquerres, si això és el que decideixen els ciutadans i ciutadanes de la ciutat amb els seus vots. Això situa a ERC com a una autèntica opció de canvi més que no pas una opció equidistant.

Ara podríem fer política ficció i augurar un resultat en unes hipotètiques eleccions municipals, però encara falta massa temps com per aventurar-se. En qualsevol cas si que podem començar a especular amb les diferents opcions de formar govern atès que serà difícil que cap partit guanyi amb prou avantatge com per poder formar govern tot sol o guanyar de forma clara.

Opció 1) CiU + ERC si l’aritmètica dona i CiU queda per davant del PSC en els resultats.

Opció 2) PSC+ICV-EUiA amb el suport d’ERC (dins del govern si el resultat electoral és bo, o fora amb suports puntuals si es manté el nombre de regidors)

Opció 3) CiU + PP si l’aritmètica dona i el resultat millora el de PSC+ICV+ERC

Opció 4) PSC + PP si sumen prou majoria i poden evitar un pacte nacionalista a la capital

CiU+PSC en una coalició sociovergent no és descartable, tot i que crec que de totes és a hores d’ara la més difícil de produir-se, al menys a Barcelona i per tant no la consideraré una opció.

Per tant:
- ERC pot governar amb o donar suport a CiU o bé a PSC+ICV-EUiA i es converteix en garant d'evitar que el PP entri al govern municipal.
- CIU pot governar amb ERC o amb el PP depenent dels resultats.
- PSC pot optar per un pacte d’esquerres amb ERC i ICV-EUiA, o bé per un pacte amb el PP si el que es tracta és d’evitar el pacte nacionalista.
- ICV-EUiA no té, ara per ara, cap altre sortida que reeditar govern amb el PSC i també amb ERC si s’afegeix.
- PP pot governar amb CiU, si ERC treu un mal resultat, o amb el PSC per evitar un pacte nacionalista.

Posades les opcions sobre la taula queda clar que ERC, amb un bon resultat, pot tenir la clau del govern de la ciutat. Han de passar moltes coses encara, fins i tot unes eleccions al Parlament de Catalunya que també marcaran la tendència futura, però de moment el Jordi Portabella ha fet una passa deixant clara una opció que també en les eleccions al Parlament podria ser molt transcendent.

He considerat sempre el president del meu grup municipal una persona amb una molt bona visió de la situació política de cada moment, i crec una vegada més, que ha encertat de ple. No ha estat una ubicació d’ERC a Barcelona en l’equidistància, més aviat és una declaració d’intencions en tota regla posant les cartes boca amunt sobre la taula i deixant clar que no jugarem a nines d’aquí a les eleccions. Priorització clara del programa d’ERC si entrem al govern municipal tant si es confirma l’opció 1 com si ho fa l’opció 2; i aposta clara per un canvi. No amagaré ni ho he fet mai el desig que es produeixi un canvi al govern de la ciutat. Arreu s’ha de renovar els aires de tant en tant i especialment a Barcelona comença a ser una necessitat. Hem de situar el discurs on toca, sense entrar en les meravelles que ens ven l’equip de govern actual, ni en el desastre apocalíptic que ens venen CiU i PP, però el discurs ha d’anar encaminat a fomentar un canvi molt necessari.

Ara que ha quedat prou clar, per si algú no ho tenia clar encara, cal enllestir la bona feina que s’està fent des d’una oposició dissenyada per a millorar la ciutat i cal preparar un bon programa per al període 2011-2015; un programa que serveixi per donar un salt qualitatiu a Barcelona en qualitat de vida i també en referència de capitalitat d’un país que agafarà empenta nacional. A ERC ja tenim clar quin model de ciutat volem defensar i impulsar; això facilita la feina.

L’Independentisme com un fet normal

Van passant els dies i ja en fa onze des de la consulta per la independència celebrada a Arenys de Munt. La repercusió mediàtica de l’esdeveniment ha acabat sens dubte superant les expectatives inicials dels impulsors d’aquesta consulta, en gran part per les reaccions dels organismes de l’estat i també per l’entrada en escena de la Falange.

Entre avui i demà desenes de municipis catalans votaran mocions de suport a una consulta per a la independència. Avui ja han resultat aprovades en els plens dels ajuntaments de Montblanc i Cardedeu. L’efecte Arenys de Munt no s’atura i les consultes ciutadanes sobre la independència s’extendran a moltes poblacions catalanes en els propers mesos.

És molt important mantenir aquest efecte multiplicador per tal que el globus no es desinfli i caiguem un altre cop en el desencís pel qual ha passat el país després de les diverses manifestacions reivindicatives fetes a Barcelona el desembre de 2007 i el febrer d’enguany, provocades per la retallada de l’Estatut i la manca d’inversió de l’estat en l’àmbit de les nostres infraestructures. Però hi ha quelcom encara més importat en tot això i és la normalització del fet de parlar obertament de la independència.

Gràcies a Arenys de Munt el debat sobre la independència i els avantatges o problemes que això podria suposar per a Catalunya és més obert que mai. Almenys Catalunya endins aquest debat s’està duent a terme amb total normalitat (altra cosa és a l’estat espanyol). I encara més important, tot i que els partits polítics estan començant a definir posicions i evidentment juguen el seu paper, l’empenta s’està duent a terme des de molts sectors de la societat civil.

L’independentisme a Catalunya ha fet una passa de gegant per assolir la maduresa necessària que l’ha de convertur en una opció amb possibilitats de tirar endavant. Molta gent i molts sectors que abans veien la independència com una extravagància o una opció massa radical, ara resten atents a l’evolució de l’opinió pública del país i, gràcies a la normalitat amb que s’està duent a terme el debat, molts d’ells comencen a sospesar la possibilitat de viure en una Catalunya independent.

De la mateixa forma que les persones a títol individual deixen oberta l’opció independentista, també els partits polítics van prenent posicions. ERC i les CUP hi donen ple suport a la independència com era d’esperar, CiU i ICV-EUiA donen suport a les iniciatives sense promoure-les i a l’igual que molts ciutadans i ciutadanes es mantenen a l’espera de definir-se del tot, pendents de veure com evoluciona l’opinió pública en general, i la dels sectors econòmic i social en particular. El PP i C’S, també com era d’esperar, treuen les urpes en contra de tot allò que soni a desfer la unitat de la “una, grande y libre”. El partit que es mostra més incòmode amb la situació, i per això estan tan neguitosos amb aquesta qüestió, és el PSC. I la incomoditat del PSC es deu a que arribarà el moment en que haurà de triar de forma clara entre l’opció catalanista del PSC o l’opció espanyolista del PSOE. Mentrestant a Zapatero li ha crescut un nan amb el qual no hi comptava conseqüència de les consultes per la independència. En gran part però és responsable directe per no haver estat capaç d’avançar cap a un estat espanyol federal en contra del que predicava en un inici. I a tot això encara estem pendents de la sentència del Tribunal (inquisidor) Constitucional sobre l’Estatut.

Ja se sap que aquestes consultes no poden ser mai vinculants, però el simple fet que la gent del nostre país es pugui expressar lliurement mentre reclama el seu dret a decidir fa molt de mal a la línia de flotació de l’aparell de l’estat. Un aparell que ha quedat en evidència visualitzant-se com una herència directa del passat franquista. Un aparell que va ser organitzat pel règim franquista i que ara, després de més de tres dècades, manté a molts falangistes o persones lligades al règim franquista movent els fils del poder. En aquest sentit cal ser agraïts perquè la “poca vergonya” d’aquests estaments ha fet que molta gent es treiés la vena dels ulls i ha fet molt visible qui pren les decisions que ens afectaran mentre formem part d’aquest estat.

No podrem mai organitzar un referèndum legal en el marc actual. La sagrada Constitució Espanyola no ens ho permet, tan si fas una lectura conservadora, com si la fas més liberal, tant fa. Per aconseguir-ho s’hauria de fer una reforma de la llei marc de l’estat, i ja es van assegurar aquells que la van impulsar que això no fos gens fàcil. Per tant, també hem de mentalitzar-nos que aquesta via no serà possible. Aquí no podrem mai dipositar una papereta a l’urna ni a favor ni en contra de la independència, amb el permís de l’estat. No podrem fer mai el que fan amb absoluta normalitat al Quebec, o a Groenlàndia, o a Eslovàquia; o el que acabaran fent amb total normalitat a Escòcia i segurament a molts altres països que veuen en la independència una oportunitat i no pas un problema.

En el marc actual Catalunya haurà de transgredir la llei suprema de l’estat si vol celebrar un referèndum per l’autodeterminació. Ara però, gràcies a l’efecte d’Arenys de Munt, hi ha més gent disposada a fer-ho. L’independentisme suma i arribarà un moment en què la maduresa del projecte haurà crescut prou per a plantejar el repte. I què passarà si l’estat espanyol no ens ho permet? que farem aleshores? Jo ho tinc molt clar… estic disposat a transgredir la llei i anar a votar, acollint-me al dret que m’atorga la Declaració Universal per als Drets Humans.

la fotografia l'he trobat a la web dedicada al centenari de l'estelada

Arenys de Munt, punt i seguit

La consulta ciutadana que es va dur a terme diumenge a Arenys de Munt ha estat sense cap mena de dubte l’esdeveniment de l’any per als catalans que creiem que la independència és l’objectiu a assolir. Ara, passada l’eufòria que s’ha produït arran del resultat de la jornada (41% de participació i més d’un 96% de vots a favor de la independència), és el moment de fer reflexió i anàlisi del que ha suposat i el que pot suposar a partir d’ara aquest esdeveniment.

Hi ha diverses coses que crec cal tenir en compte, perquè hi ha molts fets que han incidit de ple en el resultat de la jornada d’Arenys i també en la difusió mediàtica de la mateixa. Aquesta successió de fets han condicionat evidentment en tot plegat dotant a la jornada electoral amb molts elements d’excepcionalitat i aquests compliquen molt l'anàlisi.

Quan es celebra una consulta ciutadana sobre la independència i resulta que l’advocat de l’estat la prohibeix per inconstitucional; després resulta que aquest advocat de l’estat ha figurat en les llistes de la Falange; a més la mateixa Falange convoca una manifestació en el mateix lloc i dia de la consulta; a més la justícia de l’estat ratifica la prohibició de la celebració de la consulta i alhora autoritza a la Falange a manifestar-se; quan totes aquestes coses passen sense que cap demòcrata (independentista o no) entengui que és el que està passant, o potser ho entén perfectament atès que l’estat espanyol encara arrossega l’herència del règim franquista sense fer net, aleshores amb un cúmul de despropòsits com aquests s’aconsegueix una motivació extraordinària.

I el resultat és espectacular ja que una consulta ciutadana no vinculant aconsegueix mobilitzar més votants que no pas les eleccions europees i els vots a favor de la independència van acabar superant els vots a favor de l’Estatut.

Ara bé, el resultat d’Arenys de Munt s’ha de mirar amb lupa i no caure en l’error de pensar que en un referèndum autèntic per a l’autodeterminació el 96% dels vots d’Arenys serien afirmatius com ha passat ara. El votant del “Sí” ha estat extraordinàriament motivat a anar, mentre que els partidaris del “No” han optat clarament per no participar-hi. Tal com comentava un company del meu casal en la reunió de dilluns, hagués estat millor i més creïble un resultat més moderat a favor del Sí, amb una participació del 60 o el 70%, i segurament s’acostaria més a la realitat en aquesta població.

Després cal tenir en compte que Catalunya no és només Arenys de Munt, Puigcerdà, Ripoll, Vic, Manlleu o Reus. Catalunya concentra la majoria de la seva població a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Per tant Catalunya també és Santa Coloma de Gramenet, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà, Nou Barris i el Carmel. I les realitats són ben diferents. De fet, el darrer índex publicat al respecte deia que prop del 20% dels catalans i catalanes són independentistes (força lluny del 96% del referèndum a Arenys), tot i que més de la meitat creuen que la relació Catalunya-Espanya ha de ser diferent.

Jo crec però, que per damunt del resultat l’experiència d’Arenys de Munt té una càrrega important de coses positives:

1) el caràcter festiu i la normalitat de la jornada, tot i l’intent d’esguerrar-lo de la Falange que va fer el ridícul aportant 81 falangistes patètics a la manifestació. Aquest caràcter festiu va contrastar molt amb el regust agre que ens va deixar la Diada, dos dies abans, en diversos actes que van tenir lloc (xiulada a les autoritats en les ofrenes a Rafel de Casanoves, tensions al Fossar entre ERC i CAJEI, polèmica per l’actuació de la cantant israeliana Noa a la Ciutadella, …). També és de justícia reconèixer el bon desplegament dels Mossos a Arenys que va impedir que hi hagués cap xoc amb els falangistes.

2) la imatge de força i determinació que s’ha donat mantenint la consulta tot i la prohibició de l’aparell de l’estat.

3) el suport a la consulta per part d’ERC, CiU i ICV-EUiA, tot i que uns més convençuts que altres, però en qualsevol cas s’ha creat una mena de convenció a la basca al voltant d’un exercici de democràcia, on curiosament el PSC-PSOE s’ha alineat amb el PP (i per descomptat C’S) també a la basca i demostrant que en les qüestions relatives a la unitat de l’estat si cal, la democràcia pot passar a un segon pla.

4) la capacitat de mobilització no només dels partits sinó també de les plataformes sobiranistes d’arreu del país. Per una vegada els independentistes ens hem vist capaços d’il·lusionar-nos junts sense fissures.

5) Arenys ha sentat un precedent que ara és un referent per a, de moment, una seixantena de poblacions que s’estan plantejant celebrar consultes en la mateixa línia.

6) El ressò mediàtic del referèndum arreu del món amb articles al New York Times (USA), Le Monde (França), Euronews (Europa), DeMorgen (Flandes), N-TV (Alemanya), Expresso (Portugal), El Universal (Veneçuela), etc.

I ara què? Aquesta és la qüestió perquè Arenys ha marcat una línia que evidentment serà seguida per altres poblacions, però el camí per assolir la fita de fer un referèndum vinculant és molt complicat. D’entrada cal aconseguir majoria parlamentària a favor d’aquest, també cal reformar la llei i a més s’ha de superar la “inconstitucionalitat” de la cosa. I malgrat l’èxit de la consulta d’Arenys la viabilitat per tirar endavant un referèndum real des dels projectes polítics de les diferents forces polítiques a Catalunya és molt limitada. Mentre CiU no aposti clarament per la via sobiranista (i no sembla pas que vulgui fer- ho) i mentre l’Esquerra independentista continuï fraccionant-se i per tant afeblint-se sembla molt complicat poder presentar un projecte amb cara i ulls al nostre Parlament.

Continuem notant la manca de lideratge, i curiosament fruit d’això ha sortit a la palestra en Jan Laporta deixant-se estimar per tothom. Alguna cosa em diu que aquest enamorament entre Reagrupament i en Laporta respon, més enllà que connectin en quant al discurs, a l’afany de protagonisme de l’actual president del Barça del qual no gaudiria en una formació política més consolidada, i també a l’oportunitat que tindria Reagrupament de millorar resultats en unes eleccions on pogués comptar amb un candidat tan mediàtic com en Jan. Potser és per això que ERC també li obre les portes, no fos cas que l’efecte Carretero+Laporta ens donés un disgust electoral difícil de pair.

Pel que fa a l’efecte Arenys, coincideixo plenament amb el que exposava avui el Salvador Cardús en un article a La Vanguardia. El referèndum d’Arenys ha tornat a situar el debat en el punt que hi era abans de començar el desgast del procés estatutari. Un altre cop està en qüestió la relació actual entre Catalunya i l’estat. Aquest estar lligats i no poder-nos deslliurar de les mancances que patim a causa d’aquesta relació, l’espoli fiscal, les mancances democràtiques, tornen a estar en el punt on eren el 2003. I aquesta és una oportunitat amb la qual els més pessimistes ja no hi comptaven. Si més no, l’efecte Arenys és una ocasió per reprendre el camí; però això sí, ara ja sabem que l’estat no està disposat a cedir res de res i la via estatutària o el finançament ja no donen més de sí. Cal plantejar-se una altra cosa i aquesta cosa ha de ser la independència.

La imatge l'he trobada al bloc "Aleix a ca la Toca"