Esquerra, nova etapa

Ahir, després de conèixer la notícia que l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, no presentarà candidatura en el congrés que es farà a la tardor, vaig sentir-me alleujat. La situació creada per la desfeta electoral del 28N en què vam passar de tenir 21 diputats i diputades a només 10, afegida a la tardança en l’assumpció de responsabilitats a les files del partit, ens havia col•locat en un atzucac complexe.

La decisió posterior d’en Puigcercós de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional per si sola, no era la idònia. Quan l’electorat t’envia un missatge tan contundent com el que vam rebre el 28N, el pitjor que pots fer és girar-li l’esquena a aquest electorat i preguntar als teus consellers i conselleres nacionals què és el que has de fer. La resposta ha d’estar a l’alçada i s’ha d’emetre un missatge directe a les persones que han preferit no votar-te.

Si aquesta opció s’hagués mantingut fins al final podien haver-se produït tres situacions, a quina pitjor. 1) si el CN ratificava de forma unànime o àmplia a Joan Puigcercós, el partit hagués semblat autista en no escoltar el missatge de la ciutadania. 2) si el CN l’avalava amb poc marge, Esquerra s’hagués visualitzat com un partit dividit un altre cop. 3) si el CN votava en contra del president del partit, s’hagués generat un buit de poder i el conseqüent guirigall.

Afortunadament crec que s’ha pres una bona decisió, atesa la situació actual. La decisió de fer un congrés a la tardor, afegida a la decisió d’en Puigcercós de no presentar candidatura, permet afrontar les properes eleccions municipals amb una certa estabilitat interna i amb la perspectiva de fer una renovació consensuada i tranquil•la de cara a la tardor. Ho celebro sincerament.

Aquest partit està ple de persones preparades per afrontar el repte de recuperar l’esperit d’Esquerra. Una Esquerra que ha perdut en els darrers mesos el lideratge d’un sector polític molt necessari. En poc temps hem passat a no ser l’únic partit independentista, a no ser el referent de l’esquerra nacional i a no liderar el discurs en les polítiques socials. Si afegim tot això a les pèrdues contínues d’efectius en forma d’escissions o pèrdua de militants, el resultat electoral és lògic.

Ara calen esforços, sacrificis i generositat per arribar a la tardor amb una candidatura única que sigui el reflex de totes les visions i sensibilitats que tenim. La diversitat és bona i alhora necessària per a un partit que aspira a ser un partit gran. Ans al contrari, si no som capaços de donar resposta a aquesta diversitat el que fem és perpetuar-nos a ser un partit petit amb el risc existencial que això implica.

Hem de fer una renovació integral, aprofitant l’experiència de les persones que han estat al capdavant i incorporant aquelles que ens han d’aportar aquest aire fresc que ens cal. I ho hem d’anar fent a tots els nivells, des de la direcció nacional fins a les seccions comarcals i també en la representació institucional arreu del territori. Hem de començar aquest procés a la tardor, però després hem de continuar-lo en els diversos congressos regionals, comarcals i locals que s’hauran d’anar produint.

Una Esquerra forta i renovada haurà de liderar un projecte ambiciós d’esquerra nacional i és responsabilitat de tots i totes els que en formem part fer-ho possible. Qui s’apunta?

Una d’Esquerra Nacional

L’espectacular davallada de vots i conseqüentment de diputats i diputades de les forces d’esquerres a Catalunya ha provocat un seguit de renecs i/o brindis al sol que fins ara no han esdevingut en moviments concrets.

Esquerra opta per tancar files al voltant del seu president que serà, sense cap mena de dubte, avalat per la votació del Consell Nacional del proper dia 18. De moment es planteja des de la direcció l’elaboració d’un full de ruta on Joan Manuel Tresserras i Oriol Junqueras tinguin un paper rellevant per “recuperar” el discurs d’una esquerra nacional que s’havia perdut des que va començar la pre campanya. Aquest ha estat en bona part el desencadenant de la desfeta electoral del 28N.

El PSC ha obert de forma evident la ferida entre els que defensen una posició d’esquerra catalanista i els que aposten per ser la sucursal catalana del PSOE. I el seu electorat no ha estat aliè a aquest debat intern.

I ICV, que ha aguantat el tipus amb una certa dignitat, es vol erigir com el partit de referència de l’esquerra catalana, tot i que en el si del partit també hi ha sensibilitats diverses respecte a quin ha de ser el model a seguir i que va des del dogma comunista fins a una esquerra més oberta, passant per l’ecologisme. En aquest punt EUiA hauria de fer una acció d’obertura important.

El buit de lideratge del que anomenem esquerra nacional és evident. CiU s’ha erigit en el partit de referència per a una majoria de votants catalanistes de diverses tendències, des del més conservador al més independentista. I el PP ha guanyat la partida de l’espanyolisme als socialistes d’aquest mateix perfil. A més, l’esquerra s’ha afeblit amb les noves opcions independentistes que deixen de banda el debat esquerra-dreta per quan siguem independents.

Enmig d’aquest enrenou ahir va fer la seva reaparició Josep-Lluís Carod-Rovira. I la seva aposta passa també per una mena d’aliança d’esquerres per a presentar una candidatura a les eleccions del Congrés dels Diputats el 2012. Aquesta proposta pot tenir diverses lectures. D’un costat hi ha qui la veurà com una llum al fons del túnel o una via per a recuperar una esquerra nacional forta. També hi ha qui ho veu com una intenció clara de reeditar la fórmula tripartit en la seva essència i cal recordar que la marca tripartit està tan cremada que sona a dimoni pelut. I per últim hi haurà qui ho veurà com un altre brindis al sol per tal de mantenir la figura d’en Carod-Rovira en primera línia.

Que aquesta opció prengui força dependrà només de la voluntat dels partits. No veig Esquerra per la labor, ara per ara, de sumar esforços al voltant d’un projecte proposat per una persona que ha estat mal tractada per l’aparell del partit i que, amb raó o sense, ha donat cop de porta al partit durant la campanya fent aparicions esporàdiques que no han afavorit gens la imatge d’Esquerra. I aquí em vull permetre de recordar-li que Esquerra no només és la seva direcció, sinó que la formem un conjunt de persones militants i simpatitzants que donem la cara pel partit quan les coses venen de cara i també quan les coses van mal dades. Puc entendre el fet que estigui emprenyat amb les decisions que algunes persones del partit han pres respecte al seu paper, però m’hagués agradat veure’l el dia que vam fer el míting central al Palau de la Música. Un míting on, per cert, va rebre un sonat homenatge en forma d’aplaudiment i que no va poder gaudir en no fer acte de presència.

Pel que fa al PSC tampoc els veig de moment en bones condicions per afrontar un repte com aquest. El PSC ha d’aclarir, entre altres coses, si recupera posicions en clau de país (català, es clar) i per això ha de donar pes polític de veritat a gent com Tura, Castells, Mascarell, Maragall i també haurà de revertebrar la seva estructura a nivell orgànic des de la base. El PSC no es presentarà en una candidatura d’entesa catalanista si abans no decideix separar el seu grup al Congrés del PSOE. I si opta per mantenir la línia actual potser haurà de fer front a una escissió important que seria la desaparició del PSC per molt de temps de la primera línia política a Catalunya.

I ICV es podria plantejar perfectament l’opció que proposa en Carod-Rovira. De fet ICV és qui aguanta el pal del paller d’IU a l’estat perquè només és a Catalunya on els que estan més a l’esquerra que els socialistes tenen prou pres per aconseguir escons al Congrés. Si no fos per ICV, la IU hauria desaparegut del mapa electoral a l’estat. No obstant voldran tenir un pes important en aquesta possible entesa i d’això en podria dependre la seva posició.

Veig difícil, per tant, que l’aposta de Carod-Rovira pugui agafar prou força de cara a les eleccions estatals del 2012. En primer lloc perquè els partits dedicaran els propers 6 mesos a preparar les eleccions municipals i en segon lloc perquè la contundent victòria de les forces conservadores els atorga un cert marge de temps per veure com afronten i resolen la triple crisi actual (econòmica, de relació amb l’estat i de valors). Està bé però, que persones destacades del mon de la política prenguin la iniciativa per recuperar el marc de l’esquerra nacional. Però no crec que aquest procés sigui ràpid. Potser a partir de finals del 2011, els partits hauran posat ordre en les seves files, amb uns lideratges prou sòlids i oberts de mentalitat com per poder fer realitat una esquerra nacional forta. Però per això caldrà molta generositat i això també dependrà dels líders que Esquerra i PSC tinguin.

Per part meva, tant de bo, però ara amb les municipals tenim una primera pedra de toc i, francament, no m’hi veig formant part d’una aliança d’esquerres a Barcelona amb l’alcalde actual al capdavant i amb l’actual model socialista a la capital de Catalunya. En aquest sentit el president del grup d’Esquerra, Jordi Portabella, ho ha deixat prou clar i si el PSC manté la seva aposta actual i Esquerra aconsegueix ser una força decisiva, avalarà l’opció que suposi un canvi de rumb a la ciutat, tot i que no a qualsevol preu. I ICV voldrà retenir l’avantatge que ha pres en aquests darrers comicis a Esquerra i que a Barcelona ha estat important.

Ja vaig expressar en el seu moment el convenciment que els polítics d’aquest país hauran de presentar una proposta a la ciutadania que renovi la il•lusió i reculli la força que la gent va evidenciar el 10 de juliol. Però crec que tardarem més del que pensava en aquell moment tot i que podrà venir de propostes diferents; un gir sobiranista de debó a CiU que tingui la capacitat de sumar esforços amb la resta de forces catalanistes, amb el permís de l’establishment actual, o bé una refundació de l’Esquerra Nacional que convenci a la gent d’aquest país amb un discurs fresc i creïble. La resposta de moment no la té ni Wikileaks.

Forta ensopegada

És l’hora que és, gairebé la una de la nit; estic com estic després de fer tot el dia d’apoderat i els ànims són els que són després dels resultats que ha obtingut Esquerra avui. Però malgrat tot això, intentaré fer una reflexió de primera hora sobre el que ha passat.

En primer lloc reconèixer la victòria contundent de CiU. Ha guanyat a totes i cadascuna de les comarques del país i ho ha fet de forma clara.

En segon lloc, lamentar l’increment de representació del PP. Un PP que vol dividir el nostre país entre catalanoparlants i castellanoparlants i que vol retallar els drets dels nouvinguts.

En tercer lloc acceptar el resultat tal i com és. Els integrants del tripartit han rebut un fort correctiu amb un molt mal resultat del PSC (el pitjor que han obtingut mai a Catalunya), un resultat a la baixa però moderat d’ICV-EUiA, fruit del relleu plàcid que han fet i d’haver sabut trobar el seu discurs enmig de l’enrenou actual, i un resultat molt i molt dolent d’Esquerra, que ha estat la formació que ha patit més el càstig de l’electorat. I en quart lloc caldrà valorar l'entrada al Parlament de Solidaritat per la Independència amb 4 diputats. Una valoració aquesta, que dependrà del paper que interpreti durant els 4 anys que venen.

Estic dolgut perquè quan lluites per defensar un projecte de país com el que defensa Esquerra i obtens aquests resultats, ni pots estar content, ni pots ser conformista. Esquerra ha encetat durant aquests anys un projecte de cohesió social que amb el pas del temps tindrà un reconeixement que avui no ha obtingut per la via de les urnes. En un moment en que es podia “basquitzar” la política catalana, Esquerra va optar per fer un govern transversal d’esquerres. Aquesta aposta, arriscada, ens va permetre una revàlida fa quatre anys quan, tot i perdre pes electoral, vam perdre només 2 diputats.

El segon tripartit ha estat molt més difícil de pair. Perquè malgrat el país ha avançat socialment, la marca tripartit s’ha cremat. Si analitzem la feina feta conselleria a conselleria els resultats estan prou bé, però la marca tripartit està cremada. A això cal sumar la fragmentació de l’independentisme. Una fragmentació que ve donada per la pèrdua de cohesió interior d’Esquerra.

El resultat d’avui és fruit d’haver patit dues escissions després d’un congrés sagnant amb 4 candidatures i un guanyador amb un suport superior a la resta però no majoritari. Després d’això els que hem quedat al partit hem fet costat a la línia que l’actual direcció ha decidit tirar endavant. Crec personalment que el camí que Esquerra ha encetat en aquesta campanya és el correcte. Però també crec que hem tardat massa en trobar el camí.

M’estimo el meu país i m’estimo el meu partit i per tant, espero que sapiguem fer una reflexió en profunditat i també que siguem capaços de fer una renovació d’imatge que és molt necessària. Però sobretot, ens cal fer-ho amb responsabilitat. El temps de treure els ganivets ja ha passat a la història i ara no ens convé una altra guerra interna. El mes de maig tenim unes eleccions municipals que són molt importants i, per exemple, Barcelona pot viure un procés de canvi on Esquerra mereix un paper rellevant.

D’altra banda, CiU te que afrontar un mandat molt complicat. Les promeses fetes en campanya seran molt difícils d’acomplir, especialment aquelles que tenen a veure en el marc relacional amb Espanya i crec que la paciència d’un sector ampli de la societat està sota mínims. Catalunya ha donat suport a CiU en aquestes eleccions, però també serà molt exigent en els resultats. En certa manera, potser aquest mandat hagi de ser el mandat en que CiU faci un gir decisiu en l’aposta pel dret de decidir. Perquè cada cop tinc més clar que la independència de Catalunya no serà mai possible sense que CiU se sumi al projecte. Ara bé, Esquerra ha de saber reformular-se perquè també tinc molt clar que sense una Esquerra forta, el procés del dret de decidir dels catalans i catalanes no serà possible.

Campanya: propostes o sortides de to?

Manquen 5 dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya i, un cop superats 12 dies de campanya, es constata que hi ha coses que tenen més pes mediàtic que les propostes dels partits. És una llàstima, però és així.

El primer dia de campanya El Periódico va publicar una portada que, per si sola, era tota una invitació a defugir qualsevol missatge polític fins al dia de les eleccions. “Comença el circ” citava la portada decorada amb la caricatura que encapçala aquest article i que no deixava bé a cap dels candidats.

I a partir d’aquí sempre ha estat més notícia el que resulta polèmic o absurd, restant protagonisme a les propostes, algunes de les quals són realment interessants. Al final el debat sobre les mesures econòmiques, ambientals, nacionals i de futur acaben pesant molt menys que les sortides de to. Francament trobo que els mitjans són tan responsables de la desafecció política com ho són els mateixos polítics.

Per als mitjans és millor potenciar els missatges polèmics, ja siguin frases fora de context o accions ridícules de determinades forces polítiques. De la campanya es podria destacar la frase “a Andalusia no paga ni Déu”, el joc de l’Alicia Croft liquidant immigrants il•legals i independentistes o el debat cara a cara que mai es va fer (afortunadament).

Però, on són els missatges importants i les propostes de programa? Pot ser que a determinades formacions polítiques ja els vagi bé tot plegat perquè de propostes en tenen ben poques. Però n’hi ha d’altres que per més que les expliquen sembla que cauen en el pou de l’oblit. Esquerra és una de les formacions que més s’ha esforçat en explicar el projecte de país i les fites a assolir per a la propera legislatura. També és cert que la proposta més atrevida és la d’Esquerra o, com diu l’eslògan de campanya, la més valenta de totes.

En el debat a 6 celebrat diumenge a la nit es va produir una proposta que crec que ha estat la proposta estrella de la campanya. Em refereixo al moment en que Puigcercós va oferir a Mas anar junts en el tema del concert econòmic, però alhora va buscar el compromís d’en Mas de convocar el Referèndum sobre la independència si no s’aconsegueix aquest concert.



I mentre tot això passa, al districte seguim muntant parades informatives per explicar a la ciutadania quines són les línies mestres del nostre programa, Dilluns vam ser a Maragall amb carrer Tajo i dijous serem a Ronda del Guinardó amb Sant Quintí. Fins al darrer dia tractarem de convéncer a la ciutadania que l’opció d’Esquerra és el canvi real, que la independència és el canvi real.

Campanya a Horta-Guinardó: parades informatives i debats

La campanya continua a marxes forçades. Després de l’acte de dissabte a la plaça Eivissa, ja hem fet dues parades informatives més (al Guinardó i a Sant Genís dels Agudells) i un debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó.

Les sensacions que rebem de les parades informatives són millors del que m’esperava abans de començar la campanya. És evident que Esquerra en una parada informativa no deixa indiferent a la gent que hi passa. Normalment les persones són simpatitzants o detractores sense deixar massa espai per al terme mig. No obstant l’ambient és més relaxat que en altres ocasions, tret d’algun fet puntual. Per aquelles persones que volen resoldre algun dubte sobre el programa d’Esquerra i el paper que volem jugar després del 28N, és una bona ocasió per fer-ho. Només cal que s’apropi a la parada i qualsevol dels militants, amb càrrec o sense, que hi som allà estarem encantats d’intercanviar impressions.

D’altra banda ahir dimecres vam participar en el debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, amb la presència de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, tret de Ciutadans que no tenia a ningú disponible. És d’agrair que la Coordinadora d’Entitats posi a l’abast de la gent del barri un debat d’aquestes característiques. Malauradament l’assistència de ciutadania a títol individual o representants d’entitats no va estar a l’alçada del que mereixia aquest esforç de la coordinadora.

La majoria dels presents érem representants dels partits polítics ponents i, a més, molts d’aquests ponents responien a un perfil baix de les candidatures. Personalment considero que el perfil anava de molt baix a baix amb l’excepció de l’Oriol Amorós (núm. 5 per Esquerra) i el Xavier Riu (cap de gabinet del conseller Saura, per ICV-EUiA). La resta: Carles Rivera (núm. 35 del PSC), Iolanda Latorre (núm. 46 de CiU) i Pedro Chumillas (núm. 10 del PP).

Fent una valoració molt resumida de cadascun dels ponents seria aquesta:

- Carles Rivera (PSC): un discurs molt centrat en la feina feta en els darrers anys i com a projecte de futur treure el màxim suc possible a l’Estatut. Intentar recuperar allò que el TC ha retallat. Múltiples contradiccions entre el que proposa el PSC i el que practica a l’hora de la veritat pel que fa a mesures contra la crisi i polítiques socials. Diu molt del seu paper el fet que va avalar la gran feina feta pel secretari d’immigració, Oriol Amorós, en el marc del govern “Montilla”. Vaja, com si el president hagués fet els deures per tothom.

- Iolanda Latorre (CiU): les seves intervencions van ser absolutament demagògiques i prepotents. Va mostrar sense manies una ideologia marcadament conservadora o molt conservadora. L’enaltiment dels valors familiars des d’un punt de vista molt tradicional de la família i poc modern o actual, diria jo. Pel que fa a la definició de les propostes, un discurs poc elaborat i molt centrat en els titulars de la campanya de CiU.

- Xavier Riu (ICV-EUiA): com a ponent reconec que em va agradar. La immensa majoria del seu discurs sobre polítiques socials i mesures per sortir de la crisi el firmaria ara mateix i, a més, coincideix plenament amb la visió que també defensem des d’Esquerra. El punt de discòrdia és que ICV manté la seva aposta per l’opció federal a l’hora de defensar el dret de decidir i aquesta via sempre dependrà del que l’estat estigui disposat a assumir, mentre la independència és una tria unilateral que pot fer-se perfectament en el marc de l’Europa actual.

- Pedro Chumillas (PP): Sorprèn i molt veure la formació acadèmica del sr. Chumillas en contrast amb la seva poca clarividència a l’hora d’expressar-se. El ponent del PP no va aportar absolutament res al debat. No va explicar cap proposta clara; no tenia coneixement de la majoria de temes d’actualitat; no es va preparar absolutament res de res i això és una falta de respecte total i absoluta per als organitzadors del debat, però fins i tot m’atreveixo a dir que és una falta de respecte cap als seus homòlegs del PP. El fet que el sr. Chumillas sigui el núm. 10 del PP per Barcelona i, per tant, amb moltes opcions de resultar diputat al Parlament de Catalunya, és la constatació que al PP l’importa un xurro el nostre Parlament. Espero que si CiU guanya finalment les eleccions, tingui molt en compte que aquest PP no és ni una caricatura dolenta del PP de Josep Piqué.

- Oriol Amorós (ERC): sé que té poca credibilitat que jo digui que el candidat del meu partit va estar molt bé, però penso que amb l’adjectiu em quedo curt. L’Oriol va demostrar un nivell de coneixement de l’obra de govern i del programa d’Esquerra excel•lent. Va mantenir el to adequat però amb un discurs molt directe. No va estar-se de res a l’hora de retreure al PP la seva actitud indecent respecte a la immigració i el famós vídeo de l’Alicia Croft. El sr. Chumillas crec que encara no ha sortit de l’estat de xoc. Com a mostra de les seves intervencions us deixo unes cites “no literals” per acabar aquest article.

“Hi ha politics que es dediquen a simplificar el missatge buscant la polèmica i això genera desafecció política. es mes fàcil dir que a Badalona hi ha 10 pisos amb sobreocupacio que dir que 4 anys enrere eren 150 i s'ha reduït de forma clara el nombre”

“Cal donar solucions especifiques de finançament als emprenedors i per això les caixes han de recuperar la seva essència”

“Iberia no apostarà per l'aeroport d’El Prat perquè ha invertit molt a Barajas”

“La majoria de la ciutadania esta a favor del dret de decidir. Aleshores perquè no estan totes les forces polítiques a favor d'aquest dret?”

“El que fa el PP en immigració es indecent perquè provoca una baralla entre persones. cal defensar el pacte nacional signat pel 90% del Parlament”

“En seguretat s'ha fet una gran millora quantitativa desplegant els Mossos potser massa de pressa i ara cal fer millores qualitatives. Però per millorar en l’àmbit de seguretat cal penalitzar la multi reincidència i apostar pel civisme”

“Ja ho hem provat tot per fer una Espanya federal. Ara és el moment de fer el camí per al dret a decidir. Qui ho planteja clarament i qui ho pot garantir després del 28N es Esquerra".

Campanya a Horta-Guinardó: Míting a la pl. Eivissa

Dissabte vam fer el primer acte de campanya d'Esquerra al districte. Concretament vam fer un míting + parada informativa a la plaça Eivissa. Malgrat algun impediment (l'inflable no es va poder muntar), vam aconseguir fer un bon acte. El candidat d'Horta-Guinardó Francesc Pijuan va presentar l'acte i hi vam intervenir per aquest ordre, jo mateix, la regidora Ester Capella i la diputada Patrícia Gomà.

Una estona abans vam passejar pel mercat d'Horta, xerrant amb la gent i lliurant globus i fulletons. Entrar en un mercat sempre és una experíència interessant si li poses una mica de "morro" a la cosa; i vaig poder constatar que a l'Ester i a mi no ens en falta de "morro".

Després vam fer el míting a la plaça Eivissa. A mi em va tocar trencar el gel. No estic gaire acostumat a això dels mítings però crec, també pel que m'han dit, que vaig sortir-me força bé. Darrerament l'Ester Capella amb un discurs molt complet i finalment la Patrícia Gomà amb una força digna de la millor de les candidates.

Crec que vam deixar constància del 4 missatges principals del programa d'Esquerra: 1) Referèndum per a la independència, 2) Ni un euro menys per a polítiques socials, 3) Ni un pas enrera cntra la corrupció, i 4) evitarem que el PP sigui l'àrbitre de la política catalana.

Us deixo aquí la meva intervenció:

Benvinguts hortencs, benvingudes hortenques

Com podeu veure, teniu la plaça Eivissa plena de polítics d’Esquerra; la qual cosa em fa intuir que una vegada més estem en campanya electoral. Ara, durant 15 dies trobareu representants dels partits, fins i tot a la sopa i nosaltres sentirem algunes crítiques que s’intensifiquen també durant l’època de campanya.

L’altre dia em comentava una amiga: “vaja pal això d’anar a fer campanya, no?”. Doncs mireu, francament per a mi no es cap pal anar a fer campanya. I no ho és per diversos motius. El primer i molt important és perquè és un gran avantatge fer campanya per un partit com Esquerra. I ho és perquè les propostes que he de vendre durant aquests dies me les puc creure. Sé que les propostes que fem durant la campanya són aquelles que durem a terme un cop passin les eleccions i són unes propostes molt bones. Això és com quan un comercial ha de sortir a vendre un producte i sap que aquest producte que ell ven és el millor. Com un comercial que ven un perfum o una colònia. Saps que tens un bon estoig, una bona campanya de promoció al darrera i que quan els compradors destapin l’ampolla i es posin aquest perfum, estaran contents per la seva compra. En canvi n’hi ha d’altres que miren de col•locar la seva colònia, que també té un estoig molt maco, però en canvi no fa tan bona olor i, un cop te l’han venuda, doncs ja t’ho faràs. Ha de ser molt trist fer campanya per alguns dels partits que s’hi presenten a aquestes eleccions. Jo, en canvi em sento feliç i orgullós de fer campanya per la Gent Valenta d’Esquerra.

I és que el projecte d’ERC, no només te un bon estoig i fa molt bona olor, sinó que estem disposats a dur-lo arreu i no només mentre duren les campanyes electorals, sinó dia a dia i barri a barri. Volem perfumar el país de punta a punta i sabem que tenim la millor de les ess. Perquè el projecte de país d’Esquerra no té sentit si no es comença a treballar en els barris.

Un projecte que vol una sola Catalunya, la de tots i totes. Un projecte que no vol sentir a parlar de la Catalunya que és només per als catalans de pedigrí i que se n’oblida d’una part molt important de la gent que conforma aquest país. Un projecte fet per algú que entén que per a construir un país, cal cosir-lo de dalt a baix i d’esquerra a dreta. I que cal fer-ho independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva, però conscients que n’hi ha d’haver una llengua comuna per a tothom i que aquesta llengua ha de ser el català. Una llengua que és un instrument que ens atorga una gran avantatge per integrar als nouvinguts. Perquè un nouvingut de l’Equador, per posar-ne un exemple, que arriba a una gran ciutat com Madrid o Ciudad Real (perquè Ciudad Real ha de ser una gran ciutat per tenir estació de l’AVE i un aeroport) parlant en castellà sempre serà considerat un immigrant equatorià, però a Catalunya, si aquesta mateixa persona aprèn a parlar el català, pot considerar-se català, a tots els efectes.

I això és el que no volen entendre aquells que pretenen fracturar la nostra societat. I no ens enganyem, ho volen fer perquè ara ens veuen mes forts i més fortes que mai. Els enemics de Catalunya estan acollonits. Després de veure la reacció, exemplar, modèlica i democràtica dels catalans i catalanes a la manifestació del 10 de Juliol, omplint i col•lapsant Barcelona, estan acollonits. I és per això que han passat a l’ofensiva atacant tot allò que és cabdal per a mantenir cohesionat el nostre país, començant per la llengua.

Esquerra vol un sol poble, amb les mateixes oportunitats per a tothom, indistintament del seu lloc d’origen o de la llengua que parli a casa seva. Perquè és només d’aquesta manera que es pot sumar gent a un projecte de país i és només d’aquesta manera que es pot construir un projecte d’estat. Perquè Esquerra ho ha dit clar i aquesta és la proposta més destacada d’aquesta campanya. Esquerra vol que siguin els catalans i catalanes els qui decideixin què volem ser. Si Esquerra és decisiva, convocarem un referèndum perquè tots i totes decidim si volem un estat propi.

Ja sabem que a molts els fa por això de preguntar a la gent, que potser la societat encara no és prou madura, que si dividirem el país. Immadurs són aquells que es pensen que aquest poble, que el 10 de Juliol va parlar molt alt i molt clar, no està preparat per decidir. I els nostres enemics són aquells que pretenen que hi hagi gent que parla català i gent que no, que hi hagi gent que es mou en àmbits diferents depenent de la llengua que utilitzin, que vagin a escoles separades, que visquin en barris separats. I això és, en gran part, el que ens hi juguem el 28 de Novembre. Perquè si el 28N el PP resulta una força decisiva això és el que passarà. I l’única força que pot evitar que això passi, l’única que pot frenar al PP és ERC.

A ERC no ens fa gens de por preguntar a la gent. Creiem que cal fer-ho, des dels grans temes fins als més petits. Com per exemple sobre l’espai on avui ens trobem. Suposo que molts de vosaltres veu poder observar durant la festa major d’Horta, que hi va haver un procés participatiu per debatre sobre la plaça Eivissa. Doncs aquest procés participatiu es va dur a terme arran d’una proposta d’Esquerra al consell plenari del districte. Una plaça que necessita potser alguna cosa més que una ma de pintura, però una plaça que és emblemàtica i molt nostra. Si una cosa hem tret en clar del que ens heu dit els hortencs i hortenques que heu participat, és que Horta està enamorada de la plaça Eivissa i que sí, cal arranjar-la, però no voleu que perdi el caràcter de plaça de la vila que té. Doncs això, que sembla una tonteria també és una manera de fer país. Bé, ara cal esperar que el PP no presenti cap recurs contra el procés de participació, es clar. Ja sabem que aquests quan no poden aconseguir les coses per la via de la democràcia representativa, van a picar altres portes.

Encara recordo aquella imatge present durant la festa major, de veïns i veïnes, de totes les edats i condicions, duent una samarreta que deia “Soc d’Horta” . Una imatge collonuda. El sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer a un barri com aquest, també és una manera de fer país, de cohesionar i de fer-nos sentir que tots i totes formem part d’alguna cosa més que nosaltres mateixos. I també aquella altra que deia “Horta, República Independent”, que cadascú la interpreti lliurement.

I com que som conscients d’això, que el país comença amb el que es cou als carrers dels nostres barris, aquesta és la política que desenvolupem. Com per exemple quan es va plantejar la reforma de MPGM del barri del Carmel. I amb valentia Esquerra va dir que no, que aquell projecte que presentava el govern municipal no s’havia treballat al detall i, per tant, no feia justícia a tothom. I la gent d’Esquerra, consellers de districte, regidors, vam optar una vegada més, per parlar amb la gent. I vam anar casa per casa, carrer per carrer a estudiar perquè es volia moure a la gent de les seves cases. I vam poder veure el que el govern municipal va anomenar infrahabitatges. Ja m’agradaria a mi viure en algun dels infrahabitatges que vaig veure. I el resultat de tot plegat va ser que vam reduir les afectacions a la meitat i que la inversió pública serà la que predomini sobre la inversió privada. I al final, el projecte s’ha pogut aprovar d’una manera molt diferent a com volien fer-ho inicialment. I només ha calgut afectar al 50% de la gent que es volia afectar. I gràcies a aquesta feina hi ha hagut un consens prou ampli per a poder-ho tirar endavant. I a més el barri del Carmel podrà afrontar unes millores molt necessàries. Perquè nosaltres no vam dubtar en cap moment que les millores calien, però també teníem molt clar que aquest projecte s’havia de treballar des del carrer, comptant amb l’opinió de tothom i no des d’un despatx amb l’opinió i la manca de sensibilitat d’un grup molt reduït de persones. Aquesta és la manera de treballar de la gent valenta.

O el projecte del Parc dels Tres Turons. Aturat des de feia més de 50 anys. I en tot aquest temps no hi ha hagut manera de desencallar un projecte que tenia a molta gent lligada de mans i peus a casa seva, sense poder decidir sobre la seva propietat, sense poder fer reformes, ni vendre-la i esperant que un dia, l’espassa de Dàmocles els caigués al damunt i els fes fora de casa seva. I nosaltres vam dir que no es podia tirar endavant el MPGM del Carmel, si no es tirava endavant també el MPGM dels Tres Turons. I gràcies a això ara, gairebé 500 famílies afectades han deixat d’estar-ho i han recuperat tots els drets sobre casa seva. I de la resta tampoc no ens hem volgut oblidar. Perquè després de dècades d’afectació mereixen un tracte digne. I s’ha posat a disposició de les famílies afectades, diversos recursos per gestionar en el temps i humanitzar el procés d’una expropiació. Amb reallotjament garantit a l’entorn del parc, amb fórmules de vitalici per als majors de 65 anys i uns terminis que han de garantir gestionar els pressupostos de la ciutat per evitar que el projecte caigui en l’oblit i deixi penjades, una vegada més, a totes aquestes persones. Totes elles gent valenta, us ho puc assegurar.

Com valentes seran les dues dones que hi intervindran a continuació. La primera d’elles, l’Ester Capella, treballa de forma entusiasta com a regidora a l’ajuntament de Barcelona. Ella és corresponsable que un grup com Esquerra amb 4 regidors a l’ajuntament, sembli que en tingui 16 enlloc de 4. Una treballadora nata, una lluitadora incansable i una dona molt valenta. Perquè per dir que no a l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta. Perquè per fer la feina que ha fet ella en la comissió d’investigació de l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta.
I de la Patrícia Gomà què us puc dir? Doncs que ha estat una diputada treballadora, entregada al país i a la seva gent i també molt valenta. De la Patrícia sempre recordaré la cara de felicitat immensa que exhibia el dia que el Parlament va votar a favor de la prohibició de les corrides de toros.

Visca Horta i Visca Catalunya lliure!!!