CDC: rumb a Ítaca o cants de sirena

El congrés nacional de CDC ens ha deixat un imatge clara: el gir sobiranista, si més no en el discurs de la formació, en incloure la referència a l’estat propi en la seva ponència. Tot això malgrat no hi era en la proposta inicial de la ponència i malgrat les JNC van insistir en incloure la referència a independència, finalment canviada per a satisfer algú amb el concepte d’estat propi.

Tot plegat no està gens malament.  Escoltar el president de Catalunya afirmar que hem pres el rumb a Ítaca i no hi ha marxa enrere és engrescador o hauria de ser-ho. Escoltar el nou secretari general del partit, l’Oriol Pujol, afirmant que vol dirigir el partit per conduir el país cap a l’estat propi és engrescador o hauria de ser-ho. Saber que la gran majoria de militants del partit són favorables a la independència de Catalunya és engrescador o hauria de ser-ho.

Perdoneu els dubtes i els “hauria de ser-ho” reiterats; però si sortim de l'espai congressual de CDC i ens hi fixem en l’acció de govern a la Generalitat de Catalunya o a la capital del país, Barcelona, l’"hauria de ser-ho" cobra molta rellevància. CDC pren i fa onejar l’estelada en el seu congrés mentre en l’acció de govern pacta els comptes i els nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb el PP. Amb el mateix PP que pretén fracturar la nostra societat catalana (curiós quan precisament CDC parla de cohesionar i sumar majories socials en el camí cap a l’estat propi). Amb el mateix PP que esborra del mapa el català a ses illes o al País Valencià, però és clar que per a CDC els Països Catalans acaben a La Jonquera i a Alcanar. Amb el mateix PP que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles catalanes.

Potser aquesta declaració d’intencions és honesta, però venint d’un partit que sempre ha defensat aferrissadament les classes dirigents catalanes, poc donades a aquest discurs de la independència, em fa molta recança. Perquè més enllà del camí a Ítaca hi ha una opció que pren força i que no és altre que un avançament electoral a Catalunya.

Si el PP no accepta condicions per al pacte fiscal que vol proposar el govern català, cosa més que previsible, és força probable que CiU vulgui convocar eleccions a Catalunya. La seva proposta estrella, la darrera esperança per a l’economia del nostre país farà figa. CiU és conscient que el poble ja no tornarà a tragar amb una nova dosi de peix al cove. La indignació catalana ha augmentat molt en els darrers anys i el fervor del 10J encara és present en l’ambient.

Davant d’un gairebé segur fracàs en el govern català i amb el desgast que ha patit aquest mateix govern a conseqüència de la política de retallades practicada, afegida als pactes amb el dimoni pelut (el PP), com pot salvar CiU els mobles en un avançament electoral? Doncs és evident que les enquestes i els baròmetres apunten a un increment considerable de persones favorables a la independència. Aquest és el públic objectiu de qualsevol partit que vulgui guanyar unes eleccions en aquest context. Aquest és el tros de pastís que donarà una possible majoria absoluta.

I, es clar, CiU te un rival directe per obtenir aquesta part del pastís; un rival que no és altre que ERC. I és que el nostre és un partit que està en plena recuperació, que ha aconseguit purgar els pecats atribuïts i pels quals va obtenir una davallada electoral important. ERC és un partit que compta amb un lideratge coherent i seriós. ERC és el partit que va posar sobre la taula conceptes com el dret de decidir i l’espoli fiscal abans que ningú altre ho fes.

Jo, digueu-me mal pensat, però veig que la declaració independentista de CDC, aquest sortir de l’armari i declarar-se obertament favorables a l’estat propi, són simples cants de sirena que pretenen captar el vot independentista en forma de vot útil davant un previsible avançament electoral. Jo, digueu-me mal pensat, però no crec que les classes dirigents catalanes optin per la ruta cap a Ítaca que CDC afirma que pren i davant una negativa d’aquestes em costa de creure que Mas, Pujol i companyia tirin pel dret.

Compte, no fos cas que la societat interpreti que el vot útil independentista ha d’anar cap a CiU, perquè aleshores aquest país reviurà pàgines molt tristes de la seva història i aquesta potser és l’última oportunitat que se’ns presenta.

Les antenes del turó de la Rovira

El turó de la Rovira te una quantitat enorme d’antenes emissores. Moltes d’elles no tenen permís i es desconeix pràcticament quina funció te cadascuna d’elles.

Els veïns i veïnes d’aquest nucli ubicat al cim del turó es troben afectats des de fa 50 anys pel planejament del parc dels Tres Turons. Aquest fet afegit a la seva situació estratègica ha fet que les antenes proliferin sense control. Aquest deu ser el punt de Barcelona que compta amb més antenes per metre quadrat. La quantitat d’emissions de radiofreqüència fan que parlar amb un telèfon mòbil des d’aquest punt sigui pràcticament impossible  per la gran quantitat d’interferències que es produeixen.

El proper plenari de districte, el grup municipal d’ERC-Rcat-DC presentem una proposició d’acord per tal que es pugui saber quines antenes disposen dels permisos corresponents, a qui pertanyen i quins usos tenen.

Aquest és el text complet de la proposició d’acord:

El Consell del Districte d’Horta-Guinardó acorda:

- Realitzar un inventari de totes les antenes emissores ubicades en el turó de la Rovira.

- Detallar la propietat de cadascuna de les antenes, el seu ús concret i determinar si compten amb permís d’instal·lació i/o emissió.

- Elaborar un projecte de racionalització de l'activitat i les instal·lacions, a partir de la informació obtinguda i de forma conseqüent amb el parc dels Tres Turons.

Fins on estem disposats a aguantar?

Jo que pensava que el PP actuaria de manera diferent, amb l’objectiu de fotre’ns igual que sempre, però amb molta més ma esquerra.  Jo que creia que la dreta espanyola, lluny de repetir actituds del passat, ens les colaria amb vaselina i sense que la gran massa crítica ciutadana se n’adonés, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació.

Ves per on, estava equivocat. El govern del PP s’ha emborratxat amb la majoria absoluta i ha embogit amb una sèrie d’accions que apunten unes formes de la dreta mes dura.

En primer lloc, les mesures econòmiques. Les retallades en serveis socials i la reforma laboral afecten exclusivament a les classes més febles de la societat. La pèrdua de drets socials s’està produint a una velocitat que fa por. Tot allò que ha costat dècades aconseguir, es pot perdre en pocs anys o mesos. La diferència de classes socials serà cada cop més evident i la fractura social més gran.

En segon lloc, la relació Catalunya-Espanya. La relació ja estava deteriorada per les múltiples saccejades polítiques. Els objectius que el nostre país s’havia fixat pel que fa a avançar en autogovern i millora del finançament s’han esvaït en els darrers anys. Ara però, el PP passa a l’ofensiva de manera descarada. La recuperació del Pla Hidrològic; la priorització de l’eix central en el transport ferroviari de mercaderies en detriment de l’eix mediterrani; el límit de deute imposat a Catalunya que ens obliga a estrènyer-nos el cinturó mentre altres comunitats continuen gaudint de barra lliure; l’atac a les institucions que mantenen viva la flama com ara Òmnium Cultural i un llarg etcètera. El més preocupant és que el govern de CiU te una mateixa tendència en matèria econòmica i de drets socials i, a més, està jugant amb foc pactant els pressupostos amb l’enemic del nostre país, tot esperant un plat de mongetes en forma de pacte fiscal que, lluny de la proposta electoral del concert econòmic, pretén rebaixar el dèficit fiscal català en només 6.000 milions d’euros.

En tercer lloc, la repressió. El que ha passat avui a l’Institut Lluís Vives de València no te nom. Que policies antidisturbis carreguin a cops de porra contra nois i noies menors d’edat és, com a mínim, il·legal. Se m’acudeixen molts qualificatius per a l’acció que la policia ha dut a terme avui; els políticament més correctes són brutalitat policial i repressió feixista; la resta de coses que em passen pel cap us les podeu imaginar i segurament encertareu. Tant de bó hi hagués una reacció massiva per part d’estudiants, mestres, pares i mares arreu de l’estat exigint la reparació dels fets i la dimissió i imputació de les persones responsables, començant per la delegada del govern a València.

I mentrestant, la societat es manifesta. El 10J, el 15M, el 19F, etc, etc, etc. Manifestacions multitudinàries que, tret del record de la data es queden en no res, perquè els que han d’escoltar la veu del poble miren cap a una altra banda. L’establishment polític i econòmic seguirà fent el seu camí perquè el que la societat reclama als carrers, no es manifesta a les urnes i no persevera en el temps.

La pregunta és: fins on estem disposats a aguantar? Perquè si volem canviar les coses i les manifestacions o les vagues no tenen conseqüència més enllà de la notícia del dia, potser s’hauran d’inventar noves formes de protesta. Tinc la sensació que la gent, en general, està disposada a sortir al carrer puntualment per protestar; però perseverar en la protesta requereix un esforç que fa temps que no es practica. D'altra banda les forces polítiques que defensem els drets socials hem de passar a l'acció. Més enllà del discurs i la declaració, ara hem de despertar consciències. És temps de lluita i la reacció no es pot fer esperar perquè perdem roba a cada bugada.

Per a qui és aquesta reforma laboral?

Avui, conversant amb un amic, que de temes laborals hi entén molt més que no pas jo, m’ha fet una sèrie de reflexions que m’han aportat llum sobre la reforma laboral que el govern estatal ha decretat, de la ma del PP.

Primera reflexió. Un cop publicada la reforma laboral, s’ha produït una reacció entusiasta per part de PP, CiU i les patronals. Però aquest entusiasme en què es basa? Baixarà la prima de risc del deute espanyol? Reduirà la taxa d’atur? Si ens atenem al fet que el mateix govern ja ha dit que no reduirà l’atur, aleshores, per a què servirà aquesta reforma?

Segona reflexió. Aquesta reforma laboral precaritza les relacions laborals a l’estat espanyol. Mai cap reforma laboral ha servit per a crear ocupació. La creació de llocs de treball sempre va lligada a la millora de la situació econòmica. A més, a partir d’ara els nous contractes tindran condicions pitjors i més inseguretat.

Tercera reflexió. Les grans empreses –nacionals i internacionals- no necessitaven aquesta reforma. Fins ara han destruït ocupació sense reparar en les conseqüències. Aquestes grans empreses practiquen la deslocalització i marxen cap a països emergents on fabriquen els mateixos productes, que venen als mateixos preus amb un cost de producció inferior. I les que es queden aquí han millorat la productivitat a costa de la reducció i la contenció dels sous. Quan contractaran nou personal? Doncs quan es generi més demanda per als seus productes.

Quarta reflexió. Facilita la contractació de personal a les PYME, però el nombre de llocs de treball que pot generar la reforma laboral en aquest sector segurament no arribarà al nombre d’acomiadaments que facilitarà en les grans empreses. A més, segur que aquesta reforma laboral no s’ha pensat de cara a les PYME.

Cinquena reflexió. Els treballadors i aturats, necessiten aquests reforma? Els canvis van en el sentit de regular la sortida del mercat laboral molt més que no pas l’accés.

Com es regula la sortida? En primer lloc es potencia l’extinció de contractes per causes objectives (descens de vendes o qualsevol altre causa econòmica o organitzativa que ho justifiqui en un termini de 90 dies). La indemnització serà de 20 dies. Fins ara aquesta opció hi era però la justícia no hi feia massa cas. Caldrà veure que passarà d’ara endavant, però els empresaris tenen un argument de pes.

Per a la resta d’acomiadaments sense justificació econòmica o organitzativa es passa dels 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats, a només 33 dies per any treballat i 24 mensualitats. Tant fa l’edat que tinguis o la teva antiguitat a l’empresa. Imagineu un treballador de 50 anys amb 25 anys d’antiguitat; cobrarà una indemnització de 2 anys de salari i prou.

Sisena reflexió. L’acció sindical resulta afectada. Ara es potencien els mecanismes perquè l’empresa es pugui despenjar dels convenis col·lectius, de manera que el contracte de treball tindrà més pes. I això és així fins i tot en matèria salarial, cosa que no havia passat mai. Els sindicats hauran de negociar empresa per empresa perquè els grans convenis estatals, de sector, ... perden pes. Amb aquesta mesura les relacions laborals dependran de l’expectativa de guanys econòmics de l’empresa sense control administratiu. Nova regulació dels ERO.

Reflexió final. Calia la reforma laboral? Sí, però no aquesta reforma laboral. Amb un índex d’atur de prop del 25% calia enfortir el mercat laboral, no debilitar-lo. Aquesta reforma no crearà ocupació. El que crearà és feina de poca qualitat i amb poques garanties per a les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral i generarà desequilibris en el repartiment de treball i una fractura social cada cop més àmplia.

Tres turons, l’hora de prendre decisions

El projecte per a fer el Parc dels Tres Turons ve de molt lluny. Fa més de 60 anys que se’n parla; bé, el 1953 era el “parque de los Tres Cerros” i per l'antiguitat del plànol que podeu veure en la imatge us podeu fer una idea del temps que fa d’això. I ara imagineu que durant 60 anys, 35 en el millor dels casos, us afecten la casa per culpa d’un planejament urbanístic. Imagineu que no podeu vendre casa vostra i que tampoc no hi podeu fer reformes perquè no us donen permís. Imagineu-vos esclaus a casa vostra. No sou lliures de marxar ni tampoc us deixen viure amb dignitat. Imagineu-vos que el barri es degrada al vostre voltant perquè l’ajuntament no vol fer inversions en un lloc que ha de canviar en el futur, no se sap ben bé quan.

Aquesta és la situació que fa anys, molts anys, massa anys, pateixen molts veïns i veïnes dels espais afectats per aquest projecte de parc. En el mandat anterior es va aprovar una modificació del Pla General Metropolità que va permetre definir com ha de ser aquest parc. També va servir, de passada, per a desafectar el 60% de les cases; és a dir, que el 60% de les persones afectades van respirar tranquil·les per fi i van ser lliures de prendre les decisions que volien sobre les seves llars. Es va aprovar un pla d’etapes a 20 anys vista i es van determinar les prioritats. ERC vam tenir molt clar que havien de formalitzar-se les desafectacions pertinents i no vam dubtar a posar damunt la taula el tema dels Tres Turons mentre l’anterior govern municipal volia tirar endavant un Pla al barri del Carmel oblidant que uns metres muntanya amunt hi havia temes pendents.

En aquell moment vam aconseguir que un Pla que generava malestar i confrontació amb els veïns afectats, s’aprovés finalment amb un consens força ampli. Pel que fa al consens polític no vam poder incorporar el vot favorable de CiU i PP, malgrat els primers van reconèixer que s’havia avançat. No obstant CiU, ara al govern, sempre ha defensat l’opció de fer un parc mixt que salvés les cases del Turó de la Rovira.

I què és el que ha fet CiU fins ara? Doncs llençar la pilota endavant i esperar a veure quin pressupost te i quins suports pot aconseguir per modificar el projecte a la seva mida. Aquesta espera ha fet que alguns veïns i veïnes s'hagin impacientat i han atorgat poders a l’AVV del Carmel perquè pressioni al nou govern. Alguns demanen l’expropiació, però el que tots i totes demanen són solucions i que no es torni a encallar el projecte.

Crec que el primer que cal és determinar la viabilitat econòmica del que s’ha projectat. I si no és possible tirar endavant el planejament actual doncs fem les modificacions necessàries perquè el projecte no quedi aturat. I si algun dels sectors no és prioritari, doncs dignifiquem-lo de manera que les persones que hi viuen ho puguin fer amb tots els drets i comoditats. Crec que el Pla tal com es va aprovar permet aquesta flexibilitat.

Jo per la part que em toca, com a conseller i portaveu d’ERC-DC-Rcat al districte d’Horta-Guinardó, estic obert a dialogar amb el govern actual, amb les altres forces polítiques i també amb els veïns i veïnes per tal de garantir que Tres Turons no torna al calaix dels mals endreços.

Notícia a TV Horta-Guinardó

Escoles bressol públiques, un model en perill

No sorprèn a ningú el fet que el govern municipal de CiU aposta per un model de concert en les escoles bressol municipals. Així ho van explicar abans de les eleccions i així ho posaran en pràctica, evidentment amb el vist-i-plau del PP.

El que no estava tan clar és que, de passada, les escoles bressol municipals i públiques existents, serien víctimes d’una retallada que afectarà de forma evident la qualitat del servei que reben els infants de 0 a 3 anys a la nostra ciutat.

El govern municipal, amb el suport del Partit Popular, va acceptar en el marc de la Comissió de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, del mes de desembre passat, la retallada d’1 milió d’euros en la subvenció atorgada pel Departament d’Educació per al curs 2010-11, destinada a les escoles bressol de Barcelona. La reducció pressupostària, d’un 12%, fa que la xifra de 1.800 euros infant/any minvi fins als 1.600.

En el darrer plenari de districte, com a portaveu del meu grup municipal (ERC-Rcat-Dcat) vaig preguntar en què afectaria la reducció pressupostària al servei de les escoles bressol del districte  i com afectaria també en la implantació de les escoles bressol previstes en el Pla d’Equipaments aprovat per unanimitat en el seu dia? Si bé és cert que pel que fa als equipaments em van respondre que volien fer una revisió i un replantejament partint de la visió del concert, pel que fa a la primera part de la pregunta em van assegurar que en cap cas la reducció del pressupost afectaria al servei.

Avui, en el transcurs del Consell Escolar del Districte, hem conegut la magnitud de la tragèdia quan la directora d’una EBM ens ha informat del comunicat que aquestes escoles han rebut pel que fa a ràtios i serveis de suport. Concretament les ràtios per aula passaran a ser les següents:

- Lactants. Passaran de 7 a 8 nens/es

- 1-2 anys. Passaran de 10 a 13 nens/es

- 2-3 anys. Passaran de 18 a 20 nens/es

- A més cal afegir que el personal de suport es reduirà en un 40%.

No cal ser un expert en la matèria per entendre que això implica una reducció en la qualitat del servei amb tota seguretat. En qualsevol cas, les expertes en la matèria ja posen el crit al cel només saber-se la notícia, la qual cosa ratifica la sospita.

És cert, que CiU ha dit sempre que apostarà pel concert en les escoles bressol per garantir que tothom pugui tenir plaça. En qualsevol cas, tinc la sensació que aquest increment de ràtio i la rebaixa en personal de suport, van associades a una rebaixa deliberada de l’estàndard de qualitat per tal de facilitar que les escoles bressol privades puguin accedir amb més facilitat al concert.

Cal que tothom tingui plaça en una escola bressol pública? Tothom que ho necessita sí, però crec que la universalització del servei, independentment del nivell de renda familiar, tampoc no és just. A més, en escoltar els representants del govern municipal, tinc la sensació que els preocupa el nombre de places ofertades per damunt del model educatiu que proporciona l’actual escola bressol pública. Volem que les escoles bressol siguin un lloc on treballar la socialització dels infants i l’adquisició d’hàbits que els serviran en el futur per al seu desenvolupament i per estimular la seva inteligència? O bé volem un pàrquing de nens i nenes mentre els seus pares i mares van a la feina?