Top Manta: més diàleg i menys Twitter

Ja portem 2 mesos així. Alguns partits fang sang del fenomen del top manta i la premsa els hi fa el joc. El govern només es preocupa per aparentar ser “auto suficient” i es nega a donar una imatge de “rescat” per part dels altres. Mentrestant, qui surt perdent són els propis manters, els comerciants i també els agents de la guàrdia urbana. Tanta pressió no és bona i el conflicte pot anar a pitjor per culpa de determinades actituds.

Coincidim amb el govern de Barcelona en què la solució és social. Només amb la pressió policial no farem que els manters es volatilitzin. Són persones que es guanyen la vida així i eviten delinquir a tota costa. Ho he dit en altres ocasions i ho mantinc: si jo em trobés en la seva situació, també seria manter.

Malgrat fa un mes llarg hem intentat assolir un consens polític al voltant d’aquest fenomen, el govern no l’ha volgut. Avui s’ha celebrat una comissió extraordinària demanada per CiU on, el grup d’ERC, ha demanat incorporar un punt per demanar un Pla Municipal per abordar la venda ambulant irregular, incloent-hi la inserció laboral i social per als manters.

Ara ens han dit que el govern portarà aquest tema a les comissions ordinàries del 21 i 22 de setembre. Fa una setmana parlaven de finals de novembre. Sembla que la comissió extraordinària ha estat útil almenys per això. Perdre una votació els fa posar en marxa, o això sembla.

I malgrat tot això, avui ens han dit racistes. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ha fet un tuit on ens ha dit que som racistes explícitament. Amb aquest comportament visceral, injust i sectari, ara s’entén perfectament que no haguem estat capaços d’arribar a cap acord fins ara.

Hem parlat amb representants dels manters, del comerç i també amb altres grups municipals. L'acord és possible. El grup d’ERC a l’ajuntament de Barcelona no llencem la tovallola. No ho farem mai. Hem votat a favor de la proposició que s’ha presentat avui perquè recull la urgència d’un pla per abordar el top manta i nosaltres insistim, una vegada més, que el lideratge ha de ser des de l’àmbit dels drets socials. Però el govern no ens escolta. Només els preocupa perdre una votació. Malauradament l’estètica passa davant de les necessitats socials; l’activisme no és compatible amb el bon govern. El bon govern passa per assolir acords, que són possibles, però cal voluntat política.

A sota teniu les 10 propostes d’ERC per abordar el fenomen de la venda ambulant irregular. Si el govern vol, en podem parlar, però insistim en demanar consens i això vol dir incorporar el màxim possible de grups polítics. Ara bé, no ho farem a Twitter. La nova política no és pas això companys de consistori.

Propostes:

1. Abordar el fenomen de la venda ambulant irregular de manera integral, liderat des de l’àmbit social i en coordinació amb la Guàrdia Urbana.

2. Assolir un pacte social i polític per garantir un consens que faciliti la convivència en l’ús de l’espai públic i l’activitat comercial, mitjançant un Pla integral d’abordatge de la venda ambulant a la ciutat de Barcelona, que tingui com a prioritat la inserció socio-laboral vinculada a programes de formació, a través d’un pla d’ocupació específic que inclogui el reconeixement de la formació en origen, la perspectiva de gènere i el foment de l’emprenedoria i el cooperativisme.

3.  Dotar els serveis públics i d’iniciativa social dels recursos necessaris per a desenvolupar el Pla integral.

4.  Incorporar la perspectiva del co-desenvolupament, incentivant l’activitat comercial transnacional a partir de cooperatives.

5.  Fer una reserva de concessió de llicències municipals per a les fires de venda ambulant existents a la ciutat i d’acord amb les entitats que les organitzen, així com afavorir la creació de nous punts de venda ambulant.

6. Crear i promoure un espai a la ciutat de Barcelona, que combini l’activitat comercial amb venda de productes legals, el foment de l’emprenedoria i el cooperativisme en els àmbits artístic, cultural, gastronòmic i de disseny, en règim de concessió per a persones en risc d’exclusió, el teixit associatiu, els projectes d’emprenedoria en els àmbits citats i el jovent; així com espais per a la realització d’arts escèniques i musicals no professionals. La concessió de llicències serà de titularitat municipal.

7. Combatre qualsevol activitat il·legal vinculada a la venda ambulant a Barcelona, de manera proporcionada així com aquelles que posin en risc la salut de les persones.

8. Crear espais de coordinació formats pels actors relacionats amb el fenomen, la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament de Barcelona.

9. Promoure la coordinació de les accions previstes en el Pla integral amb aquells ajuntaments propers que també visquin el fenomen.

10. Promoure una intervenció integral i coordinada del món local, la Generalitat de Catalunya i l’Estat 

La Ronda de Dalt, una prioritat?

En les darreres setmanes de l’anterior mandat municipal, els grups municipals vam aprovar per unanimitat una proposició d’acord per a dur a terme el cobriment de la Ronda de Dalt al seu pas per Horta-Guinardó. Cal ser crítics amb una proposició que van presentar CiU, aleshores al govern, i PSC, també en el govern durant els 32 anys anteriors. Tant uns com altres van deixar passar l’oportunitat de posar fil a l’agulla en aquest tema.

Ara, recentment encetat el nou mandat municipal, la nova regidora del districte d’Horta-Guinardó, Mercedes Vidal (Barcelona en Comú), ha afirmat que el cobriment de la Ronda de Dalt no és una de les prioritats del nou govern.

Com a regidor d’ERC al consistori i també adscrit al districte d’Horta-Guinardó, em decep aquesta opinió. Em decep especialment perquè penso que el primer que hauria de fer el nou govern municipal i, especialment, la nova regidora del districte, és no prendre una posició determinada sense abans parlar amb els veïns i veïnes, així com amb la resta de grups municipals. Més encara si tenim en compte que això forma part del seu discurs marc durant la campanya.

Podem coincidir en el fet que, atesa la elevada inversió que requereix aquesta actuació, difícilment es podrà assolir en 4 anys. Però cal posar fil a l’agulla i definir, de manera consensuada, les actuacions a fer a través d’un pla d’etapes.

Des del Grup Municipal d’ERC, vam presentar una proposició d’acord que apuntava en aquest sentit, ara fa gairebé 4 anys. L’objectiu de la nostra proposta sempre ha estat recuperar el Passeig de la Vall d’Hebron, entre les places de Comin i Karl Marx. Cal estudiar i definir quins trams de la Ronda de Dalt es poden cobrir i aplicar solucions d’insonorització i pacificació de les calçades laterals en la resta.

El cobriment de la Ronda de Dalt no és només un cobriment en si. És una magnífica oportunitat per a recuperar un eix cívic de primera magnitud a la ciutat, a les portes de Collserola i en una zona amb molts equipaments sanitaris i esportius. I també és una magnífica oportunitat per a dinamitzar econòmicament aquesta zona de la ciutat. La recuperació del Palau del Laberint, per exemple, permetria la implantació d’un gran equipament cultural de ciutat, millorar l’oferta de transport públic i implantar nova indústria.

La resposta és clara. Sí, és una prioritat.

La força d’una plaça

Fotografia extreta de la pàgina teinteresa.es

Dissabte passat vaig tenir el privilegi de ser investit regidor en la sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, celebrada al Saló del Consell de Cent. Va ser una jornada amb una alta càrrega emocional per a tots els que hi érem presents i també un moment per a reflexionar sobre la responsabilitat que ens ha encomanat la ciutadania. Ser regidor a Barcelona, en el grup municipal d’ERC i en el moment polític i social actual, és senzillament apassionant.

Hi ha molts moments de dissabte que han passat al racó dels grans records. El moment d’entrar al Saló del consell de Cent, la promesa “Tot treballant per assolir la República Catalana i la justícia social, prometo per imperatiu legal”, els discursos dels nostres representants i, sobretot, el moment de creuar la plaça en direcció al Palau de la Generalitat.

No sabria descriure ben bé el que estava passant a la plaça Sant Jaume. El protocol es va trencar, no hi havia distància entre els electes i la ciutadania, sense tanques, amb abraçades i salutacions sense parar. Potser els responsables de seguretat van patir més del que és desitjable, però la sensació d’escalf va durar tot el recorregut d’anada i de tornada.

És evident que el canvi que la ciutadania ha demanat amb el seu vot, ha generat una il·lusió que només és comparable a les grans manifestacions dels darrers 11 de setembre que s’han viscut al nostre país. I penso que és bo no separar ambdues formes d’expressió. Totes conformen un desig de canvi viscut des de perspectives diferents, però amb un objectiu comú.

És cert que a la plaça el crit predominant era el de “Sí, se puede”. I és cert que van predominar les persones per damunt de les banderes. Personalment vaig veure una bandera espanyola republicana i 3 estelades. Però l’esperit era el mateix: necessitem un canvi i volem lluitar per aquest canvi. L’energia que hi havia a la Plaça de Sant Jaume respon a la diversitat de les bones persones del nostre país. I també he de dir que m’he sentit molest per comentaris rebuts en el sentit d’ubicar la gent d’aquest país entre unionistes i independentistes. Entre els que s’expressen en castellà i els que s’expressen en català. Els electes representem a tota la gent d’aquesta ciutat, parlin la llengua que parlin, visquin al barri on hi visquin, pensin com pensin respecte a la independència del nostre país. I tenim la responsabilitat d’ajudar a conduir aquest desig de canvi cap a la llibertat d’expressió i el dret a decidir.

Tal com preveu el full de ruta signat per ERC, CiU i diverses entitats del nostre país, si el mandat de la ciutadania el 27S és clar, haurem de fer un procés constituent. I en aquest procés hi volem a tothom, sense excloure ningú. En el procés cap a la independència hi volem a tothom. No volem que ningú es quedi despenjat i, si això passa, haurem de saber esperar, estendre la ma i acompanyar-lo cap aquest procés constituent. Actuar d’una altra manera només faria que donar la raó a persones com Sánchez Camacho o Albert Rivera. Qui vulgui un país fraccionat entre uns i altres a mi no m’hi trobarà pas. No ho vull de cap manera.

Per acabar, dir-vos que em sento orgullós del vot favorable d’ERC a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Els gestos que s’han fet des de Barcelona en Comú en favor del procés són superiors als que han fet altres formacions com, per exemple, Unió. I malgrat m'hauria agradat que s'haguessin adherit al Full de Ruta, també hi ha altres formacions com les CUP que no ho han fet. També és cert que no han estat els gestos suficients per a generar la complicitat necessària de compartir govern amb ells. El més important ara és que, si el 27S aconseguim un mandat democràtic clar, Barcelona en Comú i tota la gent que omplia la plaça de Sant Jaume no quedi despenjada del procés més important que haurà viscut aquest país. L’autèntica revolució passa per la llibertat nacional i per la justícia social. Ambdues són indestriables.

Joves i trastorns mentals. Què està passant?

El malaurat incident d’ahir al matí a l’IES Jaume Fuster de Barcelona ha estat el detonant per escriure aquestes línies. Fa algun temps que intento reflexionar sobre una qüestió que afecta en major o menor mesura a bona part dels infants i joves de la nostra societat. I la pregunta que em faig és... el model social que estem desenvolupant en els darreres anys es preocupa i vetlla pels nostres fills?

La Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’adolescència (Fedaia) va fer públic l’estudi “L’afectació de salut mental en la población infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, realitzat en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, amb dades dels anys 2013 i 2014. L’informe alerta que han augmentat els casos de trastorns mentals entre la població jove catalana, i que aquests problemes apareixen cada vegada en edats més primerenques.

D’altra banda, La Unió Europea destina un 2,2% del seu Producte Interior Brut a infància i família, mentre que a Catalunya s’hi destina només un 0,9%.

Aquestes dades em porten a pensar que, des d’un punt de vista institucional, no es fa prou, però també penso que el model social i els usos horaris no afavoreixen gens millorar aquestes dades tan preocupants.

Aquestes són algunes de les reflexions que em plantejo respecte a tot això


Noves tecnologies i accés a la violència

Els infants i joves accedeixen a la violència amb total facilitat. Internet i els vídeo jocs promouen l’ús de la violència i, malgrat la legislació contempla restriccions segons l’edat, no existeix un control estricte de l’accés a continguts de violència explícita.

Un gran nombre de famílies pateixen una fractura digital evident. Els infants i joves són nadius en l’àmbit de les noves tecnologies mentre els seus pares i mares no tenen prou coneixement ni presten l’atenció necessària a aquesta activitat per part dels seus fills. En aquest sentit és necessari, molt necessari, fer programes de formació adreçats a les famílies sobre el bon ús de les noves tecnologies.

L’addicció a aquestes noves tecnologies és també un trastorn en augment. La manca de control de continguts i horaris de dedicació a aquesta activitat deriven en molts casos en problemes d’addicció que esdevenen també problemes de conducta, fruit d’aquesta addicció.


La pressió social

Els models socials a seguir i la competitivitat també són algunes de les causes que provoquen frustracions entre els nostres joves. Problemes relacionats amb fòbies, angoixes, depressió i trastorns alimentaris segueixen augmentant.

Els serveis públics de salut mental

Els servei públic per a tractar els problemes de salut mental per a infants i joves no compta amb els recursos humans i econòmics suficients. Són moltes les persones que en accedir al CSMIJ, després de passar per la llista d’espera, acaben derivant la teràpia i el tractament cap a especialistes privats; i no tothom es pot permetre el cost d’una teràpia privada.


L’educació

L’alumne hauria de ser el centre al voltant del qual s’apliquen les mesures en l’àmbit de l’educació.

La compactació horària en l’ensenyament secundari públic és un altre dels grans problemes. Els nostres fills i filles arriben a casa a l’hora de dinar, mentre els pares i mares no ho fem fins ben avançada la tarda. Això fa que durant 3, 4 ó 5 hores els infants i joves restin sols a casa i puguin realitzar activitats sobres les quals els pares no hi tenim control. Aquesta mesura de la compactació horària s’ha fet pensant només en la reducció de costos, però no ha tingut en compte allò que realment convé a les famílies i, per extensió, als alumnes.

I per últim, el model educatiu a les escoles ha d’evolucionar per tal de motivar els alumnes. L’índex de fracàs escolar ens hauria de preocupar i molt. No existeixen places suficients d’educació especial a l’escola pública i, malgrat la Llei d’Educació obliga a fer esforços en l’atenció i els currículums adequats a les necessitats de tots i cadascun, això no s’acaba fent en molts casos per la manca de recursos humans i econòmics. Entenem com a plaça d’educació especial a tots els alumnes que tenen dificultats per assolir els objectius escolars, tant per la banda baixa, com en els casos d’altes capacitats i sobre dotació. L’escola, per a ser inclusiva de debò, ha de comptar amb els recursos necessaris.


Conclusió

En definitiva, tots aquests problemes associats poden ser la causa de bona part dels trastorns psicològics en infants i joves. Cal abocar-hi recursos i cal fer-ho quan abans. L’educació escolar, l’àmbit familiar, la conciliació d’usos horaris i una política de salut mental pública més eficients són cabdals per a revertir una tendència que posa en perill el futur de bona part dels nostres joves.

Cal deixar de banda els tabús i els prejudicis, parlar amb total naturalitat d’un problema que és real. Només d’aquesta manera i amb la voluntat d’atacar el problema des de tots els fronts, ens en sortirem.

Sento una profunda pena pel noi que ahir va arribar a fer el que va fer.

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona

Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?

En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.

Primàries d'ERC Barcelona. Ha arribat l'hora

Demà divendres, militants, simpatitzants i amics d’ERC a Barcelona triarem el cap de llista per a les municipals de l’any vinent. Finalment tindrem un desenllaç per al debat suscitat des de fa 3 anys sobre el possible relleu de Jordi Portabella.

Els 15 anys de Portabella al capdavant del grup municipal deixen un llegat important. Per un costat s’ha consolidat la presència d’ERC a l’ajuntament de la capital, fins i tot en els moments més complicats per al partit a nivell municipal. Ha estat una dècada i mitja en la que vam passar del govern a l’oposició i, al llarg de tot aquest temps, hem deixat petjada a la ciutat en molts àmbits: defensa del comerç de proximitat, reforma de mercats, defensa dels drets dels animals, participació, espai públic i paisatge urbà, drets civils, drets de les dones, de GLTB, turisme de qualitat, promoció econòmica, internacionalització de Barcelona...

Ara però, ens trobem en un moment de canvi de cicle. Un canvi de cicle que ve determinat per la reivindicació ciutadana de canviar la manera de fer política. Per a una nova era, és necessària una nova manera de lideratge. Idees noves, noves maneres de fer. En aquest sentit penso que el gest que ha fet Jordi Portabella de deixar pas ha estat encertat. Cal agrair els anys de dedicació i també la decisió d’afavorir una renovació que el partit va començar a fer en el moment que Oriol Junqueras va arribar a la presidència.

I què és el que triarem divendres? Què és el que hem de decidir en aquestes primàries? Doncs senzillament decidirem qui és el millor candidat per agafar el relleu i dur ERC a guanyar les properes eleccions municipals. Tots dos candidats, Alfred Bosch i Oriol Amorós, estan més que qualificats per a encapçalar aquest projecte però, en realitat, tots dos tenen perfils molt diferents.

Després del període de recollida d’avals i dels 13 debats oberts que s’han fet en un termini de 15 dies, hem escoltat arguments a favor i també en contra de cadascun d’ells.  Un dels temes que s’han posat sobre la taula és el del coneixement de la ciutat. Penso que tots dos compleixen sobradament aquest aspecte. Amorós perquè fa anys que viu més de prop l’àmbit de la política municipal i el segon perquè va treballar activament en el projecte de la Barcelona Olímpica i també va dirigir el procés de participació més important que s’ha fet mai a la capital del país, amb Barcelona Decideix.

En qualsevol cas penso que el coneixement personal aporta poc al perfil d’alcaldable. El coneixement, en ple segle XXI, ha de ser compartit. El treball en equip i la socialització del coneixement han de ser claus per a construir un projecte republicà per a la capital d’un nou país.

Un altre argument que ha sorgit és el de la necessitat que Alfred Bosch es quedi a Madrid, defensant els interessos del país, en una apel·lació al compromís adquirit. En aquest cas penso que hi ha 2 elements a tenir en compte. Les eleccions municipals seran el maig de 2015 i el setembre del mateix any està prevista la dissolució de Las Cortes. Tenint en compte que a juliol i agost no hi haurà activitat al Congreso, Bosch només hauria de deixar el càrrec a Madrid durant 2 mesos. Càrrec que restarà molt ben cobert per la resta de l’equip d’ERC a Madrid, amb Joan Tardà, Teresa Jordà i també Ester Capella. Per altra banda Amorós ha anunciat que deixarà l’escó al Parlament de Catalunya si resulta guanyador demà. En aquest cas, Amorós abandonarà el compromís adquirit a meitat de mandat i ERC Barcelona perdrà un dels dos escons que te al Parlament de Catalunya.

A nivell de projecte hi ha algunes diferències entre un i l’altre, però en essència comparteixen la majoria d’idees. De fet, no seria normal que no fos així ja que tots dos defensen un projecte republicà i d’esquerres, com no pot ser d’altra manera. El programa municipal l’hem de fer amb les aportacions i les idees de tothom, de dins i de fora del partit.

Les diferències són més evidents pel que fa al perfil de cadascun. Un te un perfil més continuista i l’altre te un perfil més renovador.

Què triem doncs en definitiva? La persona que encapçalarà aquest projecte. I què hauríem de valorar doncs?

1. La capacitat d’encapçalar un projecte de coneixement i lideratge compartits.

2. La determinació i les idees per a tornar a cosir una ciutat que va a dues velocitats molt diferents i també la determinació per a canviar la manera de fer política a la ciutat de Barcelona

3.  L’esperit de renovació de portes enfora i també de portes endins

4.   La voluntat d’incorporar al seu projecte les persones que defensen la candidatura rival

5.   I, per damunt de tot això, les opcions que tindran un o altre candidat per a guanyar les eleccions a l’actual alcalde Xavier Trias.

És cert que les enquestes i també els darrers resultats electorals ens diuen que ERC te moltes possibilitats d’encapçalar el mapa polític de la ciutat de Barcelona, però cal que sapiguem triar el millor candidat per a obtenir el millor resultat possible; un resultat que hauria de permetre que el cap de llista d’ERC a Barcelona sigui el nou alcalde de la capital del país.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la decisió que prendran les 2.500 persones que estan convocades a les urnes de les primàries, a partir de dissabte hem de construir plegats un projecte per a ressuscitar Barcelona i convertir-la en el motor de Catalunya i també del sud d’Europa. Una ciutat capdavantera al món que ha de ser model a seguir en la redistribució de la riquesa. Una Barcelona social i republicana.