el president Montilla i el finançament

Quan els presidents socialistes de la Generalitat de Catalunya, defensen allò pel què han estat triat presidents, és a dir, defensen els interessos de Catalunya, els socialistes espanyols es posen nerviosos i comencen a remoure el galliner de les espanyes socialistes, tan diferents entre sí i amb un denominador comú a l’hora de fixar estratègies. Saben que millorar les condicions de Catalunya en el marc de l’estat espanyol és dolent per mantenir-se al capdavant del govern.

Catalunya no pot seguir perdent el tren del futur amb un finançament que ens relega a la tercera divisió europea. I si el que volem és figurar entre els països de primer nivell, és evident que necessitem un concert econòmic a la basca. Les xifres parlen per sí soles i és per això que encara no s’han publicat oficialment les balances fiscals. Extraoficialment ja sabem que més de 2.500 euros de cada català i catalana marxen del nostre país per no tornar.

Catalunya no pot seguir amb catenàries de fa 80 ó 90 anys a la nostra xarxa ferroviària. Ni tampoc pot seguir amb els peatges més cars d’Europa, ni pagant el km de tren de gran velocitat més car que la resta de l’estat i pagant de la nostra butxaca escoles bressol per manca de places i sanitat privada per esquivar les llistes d'espera de la pública.

La nostra sanitat no resistirà més temps, i l’economia catalana sofrirà un daltabaix a causa de dues coses que conflueixen en el temps: la crisi econòmica, per molt que vulguin canviar la paraula crisi per la de retrocès, i el dèficit fiscal que patim des de fa dècades. Això sumat a que el 2014 Europa deixarà d’aportar fons de cohesió a l’estat espanyol, fa que sigui urgent un model de finançament eficient i just per l’economia catalana.

El president Montilla ho sap i és per això que exerceix el càrrec de president per recordar als seus socis de partit a l’estat, que si no són capaços de resoldre aquest problema, encara que sigui per un periode de temps, a Catalunya tindrem un problema que només podrem resoldre de forma unilateral.

Amb un mal sistema de finançament i amb una nova retallada de l’Estatut al Tribunal Constitucional, no ens deixen cap alternativa. La desafecció serà tan gran que la sobirania serà l’única via possible.

Les diferències territorials dels socialistes espanyols van fer caure Pasqual Maragall i tot apunta a que en José Montilla va camí de seguir les passes del primer, a no ser que els militants del PSC defensin de forma clara el paper del seu president i el del conseller d’economia, el sr. Castells, en una qüestió que posa les necessitats del país per davant de les del partit.

En el tema de l’Estatut CiU no va ser capaç de mantenir el tipus fins al darrer moment. Ara, amb la negociació del model de finançament, l’oportunitat la té el PSC i cal esperar a veure el final de la història.