Ahir a la nit, el programa “la Nit al Dia” que condueix la Mònica Terribas, va comptar amb la presència del sr. Àngel Simón, conseller director general del grup Aigües de Barcelona (Agbar).
En el transcurs de la llarga entrevista, el sr. Simón va parlar de la “interconnexió” entre les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona i d’Aigües Ter-Llobregat. L’explicació tècnica més o menys ja l'hem escoltat tots diverses vegades i per tant no aprofundiré més en un tema que ja ha estat abastament debatut, tant des del punt de vista de la cohesió territorial com de la conjuntura política (sic).
El que vull destacar de l’entrevista del sr. Simón és que per damunt de tot, va donar la sensació de que el grup Agbar ha estat l’artífex de les solucions que dotaran a Barcelona de l’aport de recurs necessari per garantir l’abastiment als ciutadans de l’àrea metropolitana.
En diverses ocasions va atribuïr-se el mèrit de les infraestructures que s’han disposat, com la connexió a la xarxa per abocar l’aigua provinent dels vaixells i la dessalinitzadora del Llobregat. També de les recentment adjudicades obres d’interconnexió de xarxes entre Tarragona i Barcelona. I en realitat, aquests projectes han estat desenvolupats des del govern de la Generalitat, que s’ha endut totes les crítiques i han estat adjudicats a Agbar, que preten endur-se tots els aplaudiments. Aplaudiments per fer negoci. I no només fer negoci amb el que evidentment ingressarà en diners per fer les obres, sinó perquè d’aquesta manera garanteix la distribució d’aigua de consum a Barcelona i rodalies, i per tant garanteix que continuarà cobrant en tant les aixetes no s’hagin de tancar. No és que critiqui el fet de que una empresa que presta un servei tingui beneficis econòmics per fer-ho; amb el que no estic d’acord és que a més d’assegurar-se uns guanys considerables, pretenguin donar la imatge de que és gràcies a Agbar que s’ha arribat a solucions.
Curiosament, cada cop que la Mònica qüestionava l’estat actual de la xarxa de distribució, el sr. Simón va fer “pilotes fora” delegant aquesta mala gestió en ATLL i defensant “la bona feina” que fa Agbar en el manteniment de la seva xarxa, disfressant les dades que segons fonts contrastades ens diuen que la xarxa d’Agbar té una merma del 19%, i reduïnt aquesta xifra amb un discurs enrevessat (diferencials de comptadors, fonts públiques, etc..) fins a un 4%.
Però el que considero més greu és la declaració d’intencions que va fer repetides vegades, posant els exemples de Santiago de Xile i de Bristol, on Agbar gestiona l’aigua des de l’embassament fins al consum i presta (alhora que cobra) també el servei de depuració i reutilització. En base a aquesta “proposta intencionada” de copiar aquest model també a l’àrea de Barcelona, va recordar, de manera perversa, que la Directiva Marc de l’Aigua diu que el cost de la gestió de l’aigua ha d’anar a càrrec del consumidor. Fins aquí d’acord. De fet, a hores d’ara ja és així perquè bé ho paguem a través del rebut de l’aigua (canon de l’aigua) o bé indirectament a través dels impostos de l’estat i de la Generalitat. La diferència es que fent-ho de la manera actual l’aigua és un bé públic que està per damunt dels interessos econòmics i si copiem el model que Abgar proposa, en certa manera una part massa important de l’aigua-recurs passarà al control de mans privades. El tema, si més no, és per tenir-lo en compte de cara al futur perquè “quan el riu sona…”.
1 comentari:
crec que el que exposes és un problema gravíssim: en el marc actual de liberalització i privatització de serveis públics, l'intent per part d'agbar d'apropiar-se del monopoli de l'aigua d'una àrea com la de Barcelona és, com a mínim, menyspreable des d'un punt de vista moral.
El dia que una empresa privada gestioni de manera monopolística l'aigua, ja haurem begut oli: sense cap necessitat de control de qualitat extern ni de contenció en els preus, la renovació de la xarxa...
En fi, només cal mirar que ve que funciona el subministrament elèctric al país.
Jordi Domènech
Publica un comentari a l'entrada