La campanya del PSOE no se la creuen ni ells

Un cop més, el PSOE ha optat per no oferir missatges en positiu i jugar només amb la por que guanyi la dreta. Amb les pobres mesures anticrisi que ofereix el govern de l’estat i la manca de capacitat per afrontar i resoldre els desequilibris en el tema del finançament, l’únic concepte de campanya que poden desenvolupar és el de “compte amb el llop”.

No deixa de ser curiós però, que quan cal pactar amb el llop per sortir-se’n amb la seva, deixen de banda les idees de la campanya i ho fan sense més. No els hi tremola gens el pols quan es donen la ma amb el PP. Dos exemples recents: les darreres eleccions a Euskadi i el pacte a Barcelona per acceptar un fals retorn a la ciutat del castell de Montjuïc.

En les qüestions d’estat no hi ha cap mena de dubte que el PSOE i el llop pactaran el que calgui, quan calgui i on calgui, ja sigui Barcelona, Catalunya, Espanya o Europa.

El PSOE intenta acaparar el vot d’esquerres en format de vot útil perquè no guanyi la dreta, però vistes les garanties que ofereix, de totes les opcions d’esquerres que s’hi presenten, el PSOE és la menys útil. I si volem decantar-nos per un partit que defensi els interessos de Catalunya, el PSOE és la segona opció pitjor d’entre els partits catalans que opten a obtenir representació a Europa.

Dues imatges que valen més que mil paraules

Felicitats campions!!!!!

Sobren les paraules...

Europa importa?

Ens trobem en plena campanya per a les eleccions al Parlament Europeu en un context en què tothom parla de termes que tenen poc o res a veure amb Europa.

Desafecció política
La ciutadania es troba molt allunyada de la classe política. Massa desenganys i massa contradiccions en els discursos dels representants de molts partits han posat de moda aquest terme de la desafecció. Debats interns amb massa crispació en diversos partits polítics i la suma d’altres qüestions que s’eternitzen en el temps, com ara el desenvolupament de l’Estatut, el debat lingüístic o el finançament de Catalunya, fan que en general la gent del carrer es trobi cansada i això no afavoreix la participació.

A més la majoria de partits presenten a aquestes eleccions, a candidats i candidates que tenen molt poc interés. Persones que ja han pres el camí de tornada en això de la política i que sembla que hagin d’anar a Europa a acabar la seva carrera política. Crec que les úniques excepcions a la regla són el Raül Romeva d’ICV i l’Oriol Junqueras d’ERC. CiU ha optat per potenciar la figura del candidat per damunt del programa i les idees, en una maniobra clara per intentar recuperar el perfil sobiranista. Un candidat molt diferent del seu anterior eurodiputat Ignasi Guardans.

Problemes domèstics mal resolts
L’Estat espanyol no té fets els deures a casa i això provoca que en aquesta campanya es parli poc de la construcció política d’Europa. El govern espanyol està massa preocupat en assegurar que res no canviï de portes endins i el principal partit de l’oposició obsessionat en tallar les ales a Catalunya en tots els àmbits (competencial, econòmic, lingüístic, …). Amb dos focus de tensió com Catalunya i Euskadi i d’altres que se sumen a la reivindicació econòmica com les Balears i el País Valencià, preocupar-se per Europa no és una prioritat.

La crisi
La situació de crisi actual afavoreix encara més la desafecció ciutadana envers la classe política. Són moltes les persones que no confien en absolut en la capacitat política per a posar-hi remei a la crisi econòmica. Per un costat la gent comprèn que aquest desgavell econòmic prové d’una especulació exagerada per part de les entitats financeres i les empreses constructores i immobiliàries. A més aquesta crisi és global i per tant, no sembla possible posar-hi solució perquè no depèn només de nosaltres.

A tot això les mesures anticrisi del govern d’Espanya són les de sempre. Xecs i promoció de la despesa en els sectors de sempre; la construcció, el mercat immobiliari i l’automoció. Els xecs no funcionen com a eix de les polítiques socials perquè a la llarga no solucionen el problema i es produeix una desviació d’aquests ajuts cap a destinataris que no són l’objectiu. Tenim l’exemple recent de l’ajut de 200 euros mensuals per al lloguer d’habitatge que ha acabat provocant un increment mitjà de 200 euros en els preus del mercat de lloguer.

Per a què serveix Europa?
Europa es percep com una institució molt llunyana. Brussel·les, Strasbourg, què n'hem de fer allà? La gent no és conscient que la Unió Europea impulsa el 75% de les lleis que ens afecten en el dia a dia. Aquestes lleis que s’anomenen “Directives” i que com totes les lleis de vegades són positives i de vegades no ens van prou a favor. Alguns exemples:

- La Directiva Marc de l’Aigua, que obliga als estats membres a tenir identificades, quantificades i qualificades totes les masses d’aigua tant les marítimes, com les continentals com les subterrànies; i també ens obliga a complir amb uns paràmetres de qualitat mínims en totes elles.

- La unificació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut per “Bolonya”. Un projecte necessari per a equiparar els estudis universitaris a tots els països de la Unió, però que potser no s’està desenvolupant correctament en el seu procés.

- La famosa directiva de les 65 hores laborals, que afortunadament va ser rebutjada pel Parlament Europeu. Aquesta és una mostra molt clara de la importància de les institucions europees i com poden influir en el nostre dia a dia.

- La Directiva Bolkenstein, que ha de regular diversos àmbits del sector del comerç i que pot trepitjar competències pròpies de la Generalitat o els Ajuntaments.

- La Directiva sobre la posada al mercat d’articles pirotècnics, amb l’objectiu de regular-ne la fabricació, l’emmagatzematge i el seu ús professional o recreatiu. Una llei que no té en compte la realitat cultural dels països catalans, amb una llarga tradició de festes i expressions populars d’arrel cultural on el foc és el protagonista.

Aquests són alguns exemples de com Europa pot influir en les nostres vides i no està malament que sigui així, però hem de disposar de capacitat per a poder aturar o modificar algunes de les Directives europees que es proposen i també hem de disposar de capacitat per a impulsar-ne d’altres.

Europa no es percep com una unitat política
La construcció econòmica de la Unió està molt avançada. L’aixecament de fronteres, la unificació legal en la majoria dels espais de l’àmbit econòmic i una moneda única, l’Euro, són els pilars bàsics de la Unió Europea, que en principi va ser concebuda com una unió econòmica i no pas política.

Es a partir de la declaració d’intencions de caminar cap a una unió política que comencen els maldecaps. Europa és tan diversa com antiga; estem parlant del vell continent. Un vell continent on sempre hi ha hagut una gran rivalitat entre les potències de cada moment i on les guerres han estat presents al llarg de la història per aconseguir l’hegemonia, amb l’única excepció del període de temps en què existeix la Unió Europea. En aquest espai de temps mai 2 països de la Unió han entrat en conflicte i això és una excepcionalitat històrica en un continent marcat pels conflictes continus.

Per contra la diversitat cultural i etnogràfica d’Europa fa molt difícil que es pugui configurar un espai polític comú als interessos de tothom. A això cal afegir que hi ha massa galls al galliner; són molts els mandataris estatals que volen ser el cap visible de la Unió Europea i pretenen acaparar el protagonisme. A més les diverses ampliacions que a hores d’ara fan que el nombre d’estats integrants sigui de 27 encara dificulta més la cohesió. Europa no ha parat d’ampliar el seu espai i les fronteres cada vegada són més llunyanes. Si finalment Turquia acaba ingressant a la Unió, Europa serà veïna de països com l’Iraq i Síria i això implica nous reptes i també noves amenaces.

Un altre element a tenir en compte és que Europa té molt poc pes en els conflictes internacionals. Ni tan sols vam ser capaços d’evitar un conflicte al cor del nostre continent, la guerra dels Balcans, per culpa de la manca d’unitat política. La Unió Europea tenia entre els seus components amics i detractors de Sèrbia i això es va reflectir a l’hora de “no actuar”. Qui finalment sí va actuar i va posar fi al capítol més trist i lamentable de finals de segle a Europa, van ser una vegada més els Estats Units. Europa no s’ha mostrat capaç de liderar cap procés internacional i altres estats ens poden passar al davant si no espavilem.

El fracàs de la Constitució Europea ha suposat un entrebanc necessari per a la construcció política d’Europa. Més enllà del nom de Constitució el que es pretenia aprovar era un Tractat Econòmic que tenia en compte els interessos dels estats i aportava molt poc en referència a les garanties en benestar i salut pública, per posar algun exemple. En primera instància Irlanda i després França van aturar el procés.

Ara aquest procés s’ha modificat amb el Tractat de Lisboa, que ha de facilitar la democratització en la presa de decisions de la Unió, eliminant el dret a veto d’un dels estats, excepte en alguns casos excepcionals i basant l’aprovació de les iniciatives de forma més democràtica, a partir de la suma de majories ciutadanes i d’estats. També ha d’instaurar la figura de la Presidència permanent, superant així la presidència de torn que amb les darreres ampliacions fa que un estat no pugui tornar a presidir fins que hagin transcorregut 13 anys i mig del seu darrer torn.

La diversitat no la conformen els estats
I l’estat espanyol n’és un exemple clar. Un estat es configura amb diverses realitats culturals i històriques. Hi ha moltes nacions sense estat dins la Unió Europea com Catalunya, Euskadi, Galícia, Escòcia, Gal•les, Flandes, Còrsega, … i la legalitat vigent impedeix tenir veu i vot en els processos que les afecten. Aquesta és una qüestió que cal corregir si realment es vol ser fidel a l’eslògan d’ “units en la diversitat”. La capacitat de poder representar totes les realitats i sensibilitats no hauria de ser un problema sinó que hauria de ser un repte.

Europa som nosaltres
Per tot això hem de ser capaços de veure Europa com el nostre espai natural. Europa s’ha construït amb la suma de tots els pobles que la conformen i hi ha realitats molt diferents. Òbviament no són el mateix els països bàltics que els que conformem l’espai euromediterrani, o els països centreeuropeus o els balcànics. Però nosaltres som Europa. Fins i tot quan els catalans anàvem a repartir bufetades d’un extrem a l’altre de la Mediterrània fèiem Europa. I especialment Catalunya sempre ha tingut una vocació europeista clara. El problema és que ens costa afrontar la construcció política d’Europa perquè no hem pogut solucionar encara els nostres problemes, i fruit d’això no tenim línia directa amb Europa; sempre hem de passar per Madrid per parlar amb Europa.

Europa ens importa i ens hem de fer notar
Per tot això i més, Europa és important en les nostres vides; i seria una pena que l’abstenció fos la protagonista en les properes eleccions al Parlament Europeu, el dia 7 de juny. Europa sí importa, i nosaltres hem de dir la nostra. Per això cal que els vots de l’Esquerra nacional catalana no es quedin a casa i el proper dia 7 al vespre siguin allà on han de ser: a les urnes.

Dos anys de sentit comú

Aquest és el meu article d'opinió de la revista La Ciutat del mes de maig, en el que faig un molt breu resum dels dos anys d'Esquerra a l'opocició municipal.

Ja han passat gairebé dos anys des que ERC va decidir no reeditar el tripartit municipal i el temps ens ha donat la raó.

L’actual govern de la ciutat està desorientat i el model que ha implantat durant més de 30 anys ja està esgotat. La Barcelona que ha avançat a base de grans esdeveniments i amb inversions basades en les plusvàlues ja no és vàlid actualment. Ara el que necessita la ciutat és créixer en qualitat de vida.

Però per avançar en aquest sentit cal tenir clar un model de ciutat, i a hores d’ara l’únic grup municipal que el te clar és ERC. Amb un equip de govern que no es capaç d’il•lusionar i una oposició que fa més de 30 anys que fa d’oposició i només en base a carregar-se les iniciatives dels primers sense fer aportacions, hem demostrat que incidir des de l’oposició és possible. Per a fer-ho cal tenir les idees clares i sentit comú i en aquests dos anys hem estat capaços de liderar les iniciatives més innovadores com la consulta ciutadana per a la Diagonal, els ecobarris, o la paga a les persones que esgotin el subsidi d’atur i s’incorporin a programes de formació.

Hem estat capaços de reivindicar els símbols que ens identifiquen com les columnes de Puig i Cadafalch, els Domassos del Saló de Cent o el dret a fer les nostres festes de foc.

Hem estat capaços de desencallar projectes que feia més de 30 anys que restaven aturats per manca de voluntat política com el del parc dels Tres Turons, i de posar-hi el sentit comú en planejaments urbanístics com la Sagrera, el Carmel o Trinitat Vella.

I en els dos anys que resten de mandat continuarem impulsant el nostre model de ciutat des de l’oposició per tal de provocar el canvi que Barcelona necessita. Un canvi que ha de retornar la il•lusió als barcelonins i barcelonines.

Cap de setmana de reivindicació i també de festa

Ahir dissabte, ERC i 58 entitats de Barcelona vam fer una cadena humana al castell de Montjuïc, per reivindicar el retorn sense condicions d’aquest castell a la ciutat. Malauradament aquest retorn tan festejat per l’Ajuntament no és un retorn complet. El pacte a la basca entre PSC i PP ha certificat que el Ministeri de Defensa figuri en el Consorci del castell, un lloc per sobre del President de la Generalitat. A més, s’imposa des de l’estat la creació d’un Centre Internacional per la Pau i en cas que l’Ajuntament vulgui canviar-ne l’ús, l’estat recuperaria la titularitat. A més volen mantenir les antenes i a més ha d’onejar la bandera espanyola.

El castell de Montjuïc ha estat històricament un lloc des d’on s’ha assetjat la ciutat de Barcelona, essent un recinte dedicat a vigilar i repressaliar la ciutat i no pas a defensar-la. Els murs d’aquest castell han estat testimonis d’assassinats com el del president Companys o Ferrer i Guàrdia. La història del castell ha estat lligada als actes contra les llibertats democràtiques. Els temps han canviat, però sembla que no han canviat prou, perquè després de més de 30 anys de democràcia, hem tingut l’oportunitat de veure com l’exèrcit espanyol deixava finalment la plaça de Montjuïc, però finalment es manté la cessió condicionada que ja va fer el dictador Franco l’any 1960.

En la reivindicació d’ahir van intervenir l'Arcadi Oliveres (Justícia i Pau), Pep Cruanyes (Comissió per la Dignitat), Elisenda Romeu (Plataforma pel dret de Decidir) i el president de l'Associació de Veïns de l'Eixample Esquerre, a més del Jordi Portabella, l’Oriol Amorós i l’Oriol Junqueres.

Per arrodonir el cap de setmana, hem pogut gaudir de la Festa Major del Guinardó, que aquest any s’ha pogut celebrar sense els problemes meteorològics de l’any passat. La cercavila ha estat molt animada i multitudinària. Hem comptat també amb la presència del Jordi Portabella que ha intercanviat impressions amb l’Agustí Xifré, els membres del Grup Torxa i la gent de Xerrac a més de la gent que ha vingut també a gaudir de la diada. Val a dir que les entitats del Guinardó han pencat molt un any més i el ball de gegants ha comptat amb presència de moltes colles de geganters, fins i tot d’Argelers a la Catalunya Nord. Darrera de tota festa hi ha la feina de gent que no figura en els titulars, però que són els que piquen pedra tot l’any per fer possible la festa: l’Agustí, la Montserrat, el Jordi, l’Alícia, el Manel, el Joan, i tota la gent de les entitats que ho viuen amb entusiasme.

Reaccions en contra de les crítiques

Sembla que el meu post i el comentari fet a títol personal pel meu company al Consell del Districte, no han agradat gens al conseller tècnic d’Horta-Guinardó. El Pere Nieto fa una rèplica molt contundent en el seu bloc, on qualifica les opinions fetes des d’aquest espai com una pretesa “veritat absoluta”.

No entraré a discutir tots i cadascun dels aspectes on estic d’acord o en desacord amb el seu punt de vista de les coses, però és evident que la crítica no ha estat ben encaixada, tot i que això ja era previsible.

Els fets que van esdevenir a l’inici del plenari van ser tal i com els vaig exposar en el meu post anterior, ni més ni menys, i crec que coincidim almenys en el fet que aquestes condicions són inacceptables en un plenari. A més, crec que es podria haver evitat arribar a aquest extrem. Continuo pensant que si n'hi ha un o més responsables de la mobilització en la forma que es va produir, s’han de donar a conèixer; i continuo pensant que els responsables últims de tot l’enrenou són al govern del districte perquè no van saber gestionar la situació i es van proposar iniciar un plenari quan es veia a venir que no seria possible.

Al marge de la situació en concret d’aquest dia, considero criticable com es gestionen determinats processos participatius o com la informació es dona només a una primera corona de ciutadans (les entitats) i s’obvia a la resta que al final se n’assabenten fora de temps. No entenc, per exemple, que TMB i l’Ajuntament facin una campanya de difusió fantàstica per a promocionar el transport públic a la “Feria de Abril” o a altres esdeveniments, i per contra no siguin capaços de fer una campanya de difusió per notificar canvis importants en una línia d’autobus.

Com a grup municipal, ja vam expressar en aquest mateix plenari que no ens agrada com es vol conduir la participació veïnal, perquè entenem que és una participació massa dirigida. Després ens queixem de la poca participació ciutadana en els temes que els interessen, però això és producte que aquesta participació es limita a un grup de persones i entitats, que normalment fan una molt bona tasca, però que no sempre és representativa de la majoria.

Pel que fa a la gestió del planejament del Carmel només diré que el que es va gestar malament al districte, ara s’està corregint a la casa gran i sí, en aquest cas el paper d’ERC ha estat clau; no cal tenir la veritat absoluta per a fer una feina important que francament m’agradaria molt que ens conduís a un ampli consens polític i veïnal que ens permeti fer una bona valoració del projecte final.

Ara bé, tampoc em va semblar correcte que la regidora del districte insinués que dos sectors determinats poden assumir canvis importants, quan no s’ha tancat encara cap acord i quan aquestes converses s’estan duent a terme amb la regidoria d’urbanisme. Aquesta mena de coses no ajuden en un procés ja de per sí complicat.

Dos anys després de les darreres eleccions municipals, hem apostat des del primer dia per a fer una oposició que no impedeixi avançar a la ciutat, però sempre intentant aplicar una dosi de sentit comú en tot allò que calia millorar.

Més enllà d’aquest debat sobre el posicionament d’ERC, incòmode per al govern bipartit en moltes ocasions, els fets del darrer plenari segueixen el fil que es va iniciar amb les manifestacions anti-narcosala. Malauradament no es farà una anàlisi de què és el que està fallant i mentre això no passi, difícilment es podran corregir determinades dinàmiques.

Un plenari marcat per la crispació

El plenari d’Horta-Guinardó de dimarts passat va ser, una vegada més, un plenari amb altes dosis de crispació veïnal. Darrerament aquesta crispació ha estat protagonitzada per les persones afectades per planejaments urbanístics encara en procés d’aprovació, com el de la MPGM del Carmel i el dels Tres Turons. També algun que altre ciutadà assidu amb problemes sense solucionar plenari rere plenari i algun que altre representant veïnal que ens acaba fent el numeret perquè no sap modular el discurs en funció de la situació.

Aquest cop la mobilització (inesperada almenys per la meva part) es va produir per la modificació que s’aplicarà a la línia 24 del bus. El que va passar a l’inici del plenari va ser absolutament surrealista. Els que no hi éreu allà us heu d’imaginar l’escena. Més d’un centenar de persones amb pancartes, escridassades, gent molt encesa, amenaces gestuals i per acabar-ho d’adobar el president de l’Associació de Veïns del Carmel amb un megàfon fent callar a tothom i pretenent erigir-se en portaveu d’una massa incontrolada.

La recent nomenada presidenta del districte (menuda estrena), Montserrat Ballarin, intentant en diverses ocasions fer entrar en raó sense èxit als components de la manifestació, amb advertències de suspendre el plenari o de fer desallotjar la sala. El que considero més greu és que al final es donés el micro i la paraula al president de l’Associació de Veïns, que suposadament era l’instigador de tot plegat (i si no que algú m’expliqui perquè va venir preparat amb un megàfon) per aleshores fer el paper de bo al qual la gran massa fa cas sortint finalment de la sala. La situació va ser tan descontrolada com absurda i fins i tot ridícula.

Davant d’això hi ha algunes coses que vull plantejar:
- Per què s’han iniciat les obres de la parada final del 24 abans de la reunió informativa que el districte i TMB han convocat per al proper 14 de maig?
- Qui va ser el mobilitzador de totes aquestes persones? Prop d’un centenar de veïnes i veïnes amb una elevada edat de mitjana i venint de la part alta del barri del Carmel, no es mobilitzen fàcilment. A més la crispació amb la qual van accedir a la sala venia donada per una provocació clara en aquest sentit per part del o dels mobilitzadors. S’ha de dir clarament qui ha estat el responsable, tot i que a hores d’ara em puc fer una idea.
- Per què, tot i que es preveia un ambient molt hostil, no es va intentar dialogar amb aquestes persones abans d’iniciar el plenari, provocant una situació de tensió innecessària i descontrolada?

Lamentablement els plenaris del districte d’Horta-Guinardó, massa sovint esdevenen manifestacions públiques contra l’equip de govern i estic convençut que això no es fruit de la casualitat. La poca connexió govern-ciutadania i uns processos participatius massa dirigits, fan que al final el descontent es faci manifest. El problema és que ara tothom que vulgui expressar la seva queixa sap que el plenari d’Horta-Guinardó és un lloc on pot anar a descarregar-se, i crec que els plenaris són una cosa molt més important i que no es poden limitar a aquesta funció pública.

Un cop vam poder començar a desenvolupar l’ordre del dia del plenari, la regidora va procedir a explicar el seu informe. Un informe buit de continguts, tret de les obres que tenim en marxa al districte. Un informe on no es parla de mesures contra la crisi, ni dels locals comercials que han tancat en aquest període, ni res del que preocupa principalment a la ciutadania.

Aprovació de la modificació en les Normes reguladores pel que fa a adequar-les als Consells de Barri, amb el vot contrari d’ERC i també de CiU i l’abstenció (incomprensible) del PP. El posicionament d’ERC s’argumenta en el fet que el govern municipal està més preocupat de qui presidirà cada consell de barri, qui serà el vicepresident, quin calendari de reunions, etc. que no pas del contingut que tindran els consells de barri. Un cop més el que es pretén és dirigir la participació i no pas incentivar-la.

Atorgament de la Medalla d'Honor de la Ciutat a la Plataforma Salvem Can Fargas i a la Custodia Moreno, amb consens de tots els grups. Ratificació també de l’aprovació inicial del MPGM del Carmel (gairebé un any després de la seva aprovació a casa gran) i el mateix pel que fa a Tres Turons.

Pel que a la part de control d'ERC vam presentar un prec per a trobar un espai de referència al centre del barri del Guinardó, on realitzar actes de carrer; el prec no va ser ni acceptat ni rebutjat però esperem que serveixi per trobar aquest espai un cop s'hagin completat les actuacions previstes al barri.

També vam fer una pregunta sobre la viabilitat en els terminis al PMU de la Clota Reordenació; un PMU que està previst dur a terme en gran part amb capital privat i que en el context actual de crisi sembla difícil que es pugui fer seguint el guió previst.

Finalment una pregunta de seguiment sobre un prec acceptat fa 6 mesos, per convocar al Consell de Cultura del districte amb un punt de l'ordre del dia que faci referència a garantir la presència de llengua i cultura catalanes en els actes subvencionats per l'Ajuntament. Vam obtenir el compromís de que això seria efectiu en el proper Consell de Cultura.

El plenari no va donar gaire més de si i va finalitzar a les 12.15 de la nit, 5 hores i quart després de començar.

També parlen d’aquest plenari: el Pere Nieto, el diari el Punt i la plataforma d'afectats de Dante-Llobregós.

A veure qui la te més llarga

Aquesta és la sensació que podem donar tots i totes els qui ens hi sentim identificats amb el qualificatiu d’independentista. Es pot ser independentista? Si, es clar. Però es pot ser encara més independentista? Hi ha qui considera que sí. Jo francament em conformo amb ser independentista, no em cal ser més independentista encara.

Aquesta és la conclusió a la qual he arribat, de forma individual i com a persona que té capacitat de pensar i decidir per si mateix, és a dir amb total independència. Per tant, partint de la base que tots els que som independentistes ho som i prou, la següent pregunta és: quin camí creus que és el millor per arribar a la independència? i aquí és on podem començar la discussió.

Hi ha qui creu que a la independència s’ha d’arribar a través dels canals democràtics que ens ofereix l’actual sistema, és a dir, a partir d’una majoria parlamentària suficient per proclamar-la, o bé amb la majoria suficient com per convocar als ciutadans i ciutadanes a una consulta popular (que no referèndum perquè hi ha una llei estatal superior, que no ens ho permetria fer).

Jo sóc dels que creu que el camí a recórrer s’ha de fer sempre en línia recta però sense obviar que pel camí tindrem necessitats com ara menjar, beure, descansar, recuperar-nos de les malalties, i fins i tot divertir-nos. Dit d’una altra manera, el país ha d’avançar en temes com el benestar, l’educació, la llengua, les infraestructures, la sanitat i un llarg etcètera. Això sí, amb un objectiu al final del camí: arribar a ca n' Independència.

Hi ha qui pensa que per arribar al final del camí no cal preparar res; ni menjar, ni beure, ni descansar i si ens posem malalts, cap problema, som una gent amb un parell de… i arribarem si o si al final del camí. Dit d’una altra manera, tant fa aplicar polítiques socials i vetllar perquè el país no perdi el tren del progrés i del benestar. El cas és que l’objectiu únic és reivindicar que ja n’hi ha prou, i si no aconseguim prou majoria per ser escoltats doncs és igual, ja n’hi ha prou de totes formes.

Quan la divergència en els posicionaments, que teòricament tenen un objectiu compartit però discrepen de com s’ha d’arribar a l’objectiu, no són capaços d’escoltar-se mútuament, llavors surt algú que diu que la te més llarga que l’altre (la independència) i es produeix aquell efecte demolidor de criticar al teu company de camí, per demostrar que la tens més llarga, i te n’oblides que el rival a batre es frega les mans mentre això passa. Criticar a les figures més visibles de l’únic partit independentista amb representació parlamentària a Catalunya està de moda, tant si ets d’un partit rival, com si ets del mateix partit però et consideres més independentista encara. Això és un greu error. Ahir, parlant amb altres companys vam comentar el fet que també en Macià i en Companys van estar criticats en el seu moment. Precisament els que ara els posen com a màxim exponent de l’independentisme, en aquella època haguessin format part del sector crític i de les escissions que també aleshores es van produir.

La dissidència no fa més que afeblir el projecte independentista. Com pot algú dubtar que ERC és un partit independentista? Com pot algú dubtar que jo sóc independentista?

En qualsevol cas hi ha una dita que diu que dos no es barallen si un no ho vol. I també en aquesta línia hauria de començar a treballar la direcció del partit. Cal oferir la possibilitat de millorar una executiva nacional, que sincerament crec que no representa tots els punts de vista del partit. Cal que ERC faci un gest decidit per tancar files de portes enfora i obrir canals de diàleg de portes endins per fixar un full de ruta que pugui ser compartit per tots i totes els que encara creiem que ERC és el pal de paller de l’independentisme a Catalunya.