dimarts, 5 de maig del 2009

A veure qui la te més llarga

Aquesta és la sensació que podem donar tots i totes els qui ens hi sentim identificats amb el qualificatiu d’independentista. Es pot ser independentista? Si, es clar. Però es pot ser encara més independentista? Hi ha qui considera que sí. Jo francament em conformo amb ser independentista, no em cal ser més independentista encara.

Aquesta és la conclusió a la qual he arribat, de forma individual i com a persona que té capacitat de pensar i decidir per si mateix, és a dir amb total independència. Per tant, partint de la base que tots els que som independentistes ho som i prou, la següent pregunta és: quin camí creus que és el millor per arribar a la independència? i aquí és on podem començar la discussió.

Hi ha qui creu que a la independència s’ha d’arribar a través dels canals democràtics que ens ofereix l’actual sistema, és a dir, a partir d’una majoria parlamentària suficient per proclamar-la, o bé amb la majoria suficient com per convocar als ciutadans i ciutadanes a una consulta popular (que no referèndum perquè hi ha una llei estatal superior, que no ens ho permetria fer).

Jo sóc dels que creu que el camí a recórrer s’ha de fer sempre en línia recta però sense obviar que pel camí tindrem necessitats com ara menjar, beure, descansar, recuperar-nos de les malalties, i fins i tot divertir-nos. Dit d’una altra manera, el país ha d’avançar en temes com el benestar, l’educació, la llengua, les infraestructures, la sanitat i un llarg etcètera. Això sí, amb un objectiu al final del camí: arribar a ca n' Independència.

Hi ha qui pensa que per arribar al final del camí no cal preparar res; ni menjar, ni beure, ni descansar i si ens posem malalts, cap problema, som una gent amb un parell de… i arribarem si o si al final del camí. Dit d’una altra manera, tant fa aplicar polítiques socials i vetllar perquè el país no perdi el tren del progrés i del benestar. El cas és que l’objectiu únic és reivindicar que ja n’hi ha prou, i si no aconseguim prou majoria per ser escoltats doncs és igual, ja n’hi ha prou de totes formes.

Quan la divergència en els posicionaments, que teòricament tenen un objectiu compartit però discrepen de com s’ha d’arribar a l’objectiu, no són capaços d’escoltar-se mútuament, llavors surt algú que diu que la te més llarga que l’altre (la independència) i es produeix aquell efecte demolidor de criticar al teu company de camí, per demostrar que la tens més llarga, i te n’oblides que el rival a batre es frega les mans mentre això passa. Criticar a les figures més visibles de l’únic partit independentista amb representació parlamentària a Catalunya està de moda, tant si ets d’un partit rival, com si ets del mateix partit però et consideres més independentista encara. Això és un greu error. Ahir, parlant amb altres companys vam comentar el fet que també en Macià i en Companys van estar criticats en el seu moment. Precisament els que ara els posen com a màxim exponent de l’independentisme, en aquella època haguessin format part del sector crític i de les escissions que també aleshores es van produir.

La dissidència no fa més que afeblir el projecte independentista. Com pot algú dubtar que ERC és un partit independentista? Com pot algú dubtar que jo sóc independentista?

En qualsevol cas hi ha una dita que diu que dos no es barallen si un no ho vol. I també en aquesta línia hauria de començar a treballar la direcció del partit. Cal oferir la possibilitat de millorar una executiva nacional, que sincerament crec que no representa tots els punts de vista del partit. Cal que ERC faci un gest decidit per tancar files de portes enfora i obrir canals de diàleg de portes endins per fixar un full de ruta que pugui ser compartit per tots i totes els que encara creiem que ERC és el pal de paller de l’independentisme a Catalunya.

2 comentaris:

CLIVIS PUBLICACIONS ha dit...

Jordi, no et creguis que ets tu sol el que pensa així. En som molts, però no fem soroll. Piquem pedra, i a voltes la pedra la posen els qui hauríem de tenir al costat.
Una abraçada gracienca.
Martíí Metge

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Efectivament Martí, som molta gent els qui prenem l'opció de picar pedra. En el moment actual però, a ERC li cal fer una reflexió interna sobre el que ens està passant, al marge de congressos, càrrecs i decisions a curt termini. Necessitem un full de ruta que sigui compartit.