Tal com apuntava en l’article anterior, el tercer espai que lidera Jordi Portabella és una proposta diferenciada de les dues apostes polítiques clàssiques (el govern de sempre i l’oposició de sempre).
Hi ha qui apunta com una fugida endavant la política de pactes que Esquerra ha decidit tirar endavant a la capital de Catalunya. Efectivament, en certa manera és una fugida. Però és una fugida intel•ligent. El 28 de novembre els votants d’Esquerra van enviar un missatge clar i contundent i la dispersió del vot independentista va resultar negatiu de cara als resultats globals de l’independentisme parlamentari. El missatge ha estat rebut, entès i assimilat per Jordi Portabella que, abans del 28N, ja va començar a definir el tercer espai que ara està posant en marxa.
Però fugir d’un mal resultat ha d’interpretar-se com una maniobra defensiva? En aquest cas és tot el contrari. Conscients que en el millor moment d’Esquerra a l’ajuntament vam obtenir 5 regidors, cal apostar per sumar més sensibilitats a un projecte tan ambiciós com difícil. Cal obtenir un bon resultat per poder disputar la centralitat als dos espais polítics clàssics i, per tant, per ser decisius a l’hora d’aplicar determinades polítiques a la capital del país; polítiques que no s’aplicaran si l’aposta política del tercer espai no resulta decisiva.
En aquest context, els acords amb Reagrupament i Democràcia Catalana són una oportunitat per consolidar el projecte amb una certa solidesa i amb opcions de millorar els resultats previstos inicialment. Voler aconseguir un bon resultat és voler arribar a “la poltrona”? No, voler un bon resultat és voler incidir en les polítiques que s’aplicaran en els propers 4 anys. O és que els rivals polítics no volen fer el mateix?. Les coalicions tenen l’esperit de sumar votants sempre. Ho fan CDC i UDC, ho fan ICV i EUiA, ho fan el PSC i CpC. Aleshores què te d’estrany que ERC pugui pactar amb Rcat i Dcat?
Doncs per segons qui, quan les coalicions venen determinades per acords d’Esquerra, no tenen la mateixa credibilitat que quan venen d’altres partits de tradició democràtica. Afirmar, per exemple, que pactar amb Reagrupament és fer-ho amb una escissió d’Esquerra és una veritat a mitges perquè només una quarta part dels integrants de Reagrupament han estat abans militants d’Esquerra. Per tant la veritat és que se suma molta gent nova.
També hi ha qui cerca la crítica fàcil i populista amb l’acord de coalició amb Democràcia Catalana, liderada per Joan Laporta. Diuen que això ens allunya de l’eix de les esquerres i ens auguren un futur negre qüestionant les intencions i l’estabilitat de Joan Laporta. Res a veure amb la realitat. Laporta ha estat fidel a allò que ve predicant des que va entrar a l’àmbit polític i la defensa d’un projecte comú per la independència l’ha dut a acceptar el lideratge de Jordi Portabella sense voler imposar cap veto. Aquesta determinació l’ha fet abandonar el projecte de Solidaritat i passar a compartir el projecte d’aquest tercer espai polític per a Barcelona.
Aquest espai polític que ERC+Rcat+Dcat proposen per a Barcelona es defineix de forma clara i inequívoca com una aposta sobiranista i socialdemòcrata. És un projecte obert i d’unitat, que cerca arribar a acords i fer-ho amb generositat; o no és generós cedir 3 dels 5 primers llocs de la llista a representants d’altres partits?. Un espai on cadascú manté les seves sigles però es comparteix un projecte comú. Un espai que aposta per la regeneració democràtica començant per l’ajuntament de la capital i que renuncia a l’equidistància per respectar la decisió que la ciutadania prengui a través de les urnes. Un espai que pensa en la ciutadania, en les classes mitjanes i en aquells que tenen més necessitats per cobrir. Un espai que parteix de la base del republicanisme i que aposta pel dret a decidir de les persones. Un espai de suma de partits i sensibilitats polítiques i obert també a la ciutadania i a les entitats cíviques que se sentin identificades.
Les crítiques que arriben dels dos espais polítics clàssics són lògiques i també esperades. Des de PSC i ICV ens diuen que ens allunyem de les polítiques d’esquerres. Des de CiU i PP ens acusen de ser la crossa dels socialistes en aquest mandat municipal, malgrat vam optar per passar a l’oposició tot i tenir la possibilitat de reeditar el govern amb PSC i ICV. La primera queda desmentida per una definició clarament progressista o socialdemòcrata que es veurà reflectida en el programa i la segona queda desmentida per la trajectòria d’Esquerra en els darrers 4 anys a Barcelona.
3 comentaris:
Jo personalment no critico les coalicions, sols faltaria. Però sí determinades coalicions. Si ICV pactés amb la CORI, per exemple, no ho entendria com ampliar la representativitat d'esquerres de la coalició. I sobre la generositat crec que precisament no és justa. Si trieuessiu 5 regidors no seria lògic que tinguéssiu els mateixos ERC que Democràcia Catalana. I potser consideres normal que ho critiquem, Ho explico al meu article http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2011/03/erc_s_equivoca_46113.php
Comparar en Laporta amb la CORI em sembla una frivolitat. I la generositat precisament ho és perquè cedeixes una part del pastís. En qualsevol cas, ERC te l'1 i el 3 de la llista i Dcat el 2 i el 5. Mateix nombre de regidors però en diferent escala. No obstant el que més valoro de Jordi Portabella és l'honestedat que ha demostrat.
Ja que el símil es impactant, tanmateix diria que el Cori es mes seriós en el fons que en les formes si Nieto e cinc minuts de temps per veure la campanya actual n'hi han ara que fan i diuen pallassades amb partits dins el Parlament i al govern . I sobre Unitat per Barcelona que consideri vostè Sr Nieto que es justament un principi de transversalitat que es comenta fa anys i que seria interessant veure creixer pel be de tots i per mal de alguns que com deia un amic son un càncer amb metàstasi dins la societta catalana.
Publica un comentari a l'entrada