La pobresa infantil: una realitat propera

Ahir diumenge el diari El Punt Avui va publicar un reportatge sobre la pobresa infantil a Catalunya. Alguna de les històries que hi apareixen em semblen especialment colpidores com la de “l’entrepà màgic” que una mare prepara a una nena de P5 on no es veu el contingut però diu que està molt bó.

En el darrer consell escolar de districte, aquest va ser un dels temes tractats. La persona que va fer l’exposició ens va dir que hi ha mestres que apadrinen nens i els paguen alguns àpats. I en el reportatge d’El Punt Avui també es comenta com alguns docents porten plats preparats o entrepans, o tenen galetes a ma perquè saben que fan falta.

No estem parlant d’un país del que anomenem tercer món. Parlem de Catalunya. L’informe de la FEDAIA sobre la Pobresa Infantil a Catalunya és esfereïdor. 1 de cada 4 nens i nenes al nostre país viu per sota el llindar de la pobresa. Una xifra que només és superada per Romania i Bulgària en la Unió Europea. I en el marc de l’estat espanyol, Catalunya ha incrementat l’índex de pobresa infantil molt per sobre de la mitjana estatal.

Aquest fet es manifesta de diverses maneres: Malnutrició o desnutrició, mancances de vestuari i de material escolar, manca d’higiene i d’espai propi a l’habitatge, problemes de salut dental, problemes de creixement, dificultats d’aprenentatge, baix rendiment i absentisme escolar, major risc de fracàs escolar i abandó dels estudis, problemes per accedir a reforç escolar, problemes per accedir a activitats extraescolars, menys possibilitats per accedir a les noves tecnologies, problemes de relació amb l’entorn, etc... A més se suma la reducció de recursos a les escoles a conseqüència de les retallades en el pressupost.

La FEDAIA planteja un seguit d’accions per a minimitzar el problema però totes elles passen per un increment en el pressupost en forma d’ajuts per a incrementar beques de menjador, crear espais d’acollida, ajuts per alimentació i vestuari, salut, inclusió i prevenció. Però l’estat espanyol està a la cua en inversió en família i infància amb només un 0,7% del PIB, en contraposició a Dinamarca que inverteix un 5,5% o Bulgària que ho fa amb un 2,60%. A més, és l’únic estat que no ha incrementat el pressupost en aquest àmbit malgrat les xifres parlen per sí soles.

Hi ha famílies que no poden pagar el servei de menjador a les escoles perquè, malgrat tenir subvencionada una part, no poden pagar la resta. Alguns mestres plantegen que, en aquests casos, almenys es podrien subvencionar plenament un parell de dies a la setmana. Això seria més efectiu que no poder accedir a cap dia de servei de menjador.

El que és evident és que aquest problema l’hem d’afrontar amb urgència perquè les xifres incrementen i el mal cada cop serà més difícil de reparar. Un estat ha de vetllar per les persones més vulnerables i, entre la retallada en la llei de dependència que afecta a les persones més grans i la manca d’inversió per combatre la pobresa infantil que afecta directament als més petits de la casa, és evident que l’estat espanyol no compleix amb els mínims exigibles.