Sarkozy "il castratore"

Les persones d’aquest món en el que vivim tenim, més sovint del que voldriem, conductes absolutament irracionals o criminals. Potser el terme adequat seria psicopàtiques. Algú que abusa sexualment o maltracta un nen, una nena, una dona, o persones més febles, o bé permet que això passi davant dels seus ulls i que ho promocioni per la via del proxenetisme, crec que algun defecte al cervell ha de tenir. I quan dic defecte, no em refereixo necessàriament a una malaltia; també es podria tractar d’un factor diferencial al de la majoria dels humans. Potser es tracta d’una manca de sentiments cap a la resta de les persones, a les quals veu com un simple objecte, una joguina per als seus capricis o una oportunitat de negoci.

En qualsevol cas això comporta un risc per a les persones que comparteixen l’espai amb algú d’aquesta mena, i especialment comporta un risc per a les persones més vulnerables. Sens dubte aquest és un tema que amoïna a la majoria de la gent, que no podem païr casos com el d’aquesta setmana a Sitges, on una criatura de dos anys ha estat “oferta” per la seva mare a diversos locals d’oci com objecte sexual per als adults. Incomprensible la conducta de la mare, incompresible la conducta d’aquells que estan disposats a abusar sexualment d’una criatura i incomprensible els que eren coneixedors del cas i ho silenciaven. Un exemple a seguir és el de la persona que l’ha denunciat.

A partir d’aquí, i coneixedors de fins a quins extrems pot arribar la violència en la conducta humana sorgeix el debat sobre cóm s’ha de castigar aquests delictes. I de tant en tant apareix algú com en Sarkozy. Una d’aquestes persones que arriben al poder i decideixen prendre decisions “en calent” quan se senten esquitxats per la responsabilitat d’un crim o d’un abús. En Sarkozy sent de sobte que s’ha d’erigir en el castigador de violadors i pedòfils i amb caràcter urgent proposa que als declarats culpables de delictes sexuals se’ls castri per procediments químics.

No seré jo qui se situi ni en contra ni a favor d’una mesura d’aquesta índole. En qualsevol cas, crec que les mesures de càstic han de ser meditades, discutides i consensuades, comptant per descomptat amb l’opinió de professionals qualificats i independents. Això en certa manera es tractaria d’una mesura, que en ser irreversible, afectaria també a les persones que se’ls apliqués de forma errònia; i a l’igual que la pena de mort es cobraria víctimes innocents.

Ademés crec francament que el millor que es pot fer és treballar en la prevenció. Treballar els valors humans des de l’educació i tallar les actituts violentes d’arrel allà on es produeixin és responsabilitat de tots.

Una persona propera em va dir un cop: “el problema dels violadors no se soluciona tallant-los el “pito”; el problema és al cap i només s’arregla tallant pel coll”. Com podeu veure d’opinions n’hi ha de tota mena, però els responsables polítics les han de valorar molt bé abans de prendre una decisió al respecte.

La gran manifestació silenciada

Avui, ves per per on, me n'he recordat de la manifestació que la Plataforma pel dret de decidir va organitzar a la Gran Via (veure video). I també ves per on m'he sorprés a mí mateix pel fet de que tot i que vaig assistir, em semblava més llunyana en el temps.

Tan se val el nombre de manifestants que hi va haver aquell dia. Érem molts, moltíssims i vam disfrutar una barbaritat en veure l'èxit de la convocatòria. Un èxit promogut per la remor interna que teniem tots i cadascun dels que vam anar-hi.
És evident que l'èxit no va estar promogut per cap mitjà de comunicació. Cap ni ún, ni tan sols la Televisió de Catalunya va parlar gairebé de la manifestació abans de que es produís. Només es va acabar esmentant als mitjans després de l'inesperat èxit d'aquesta.

Avui, ves per on, recordant aquell dia he cregut possible que si trobem la fòrmula adequada, aconseguirem ser un poble unit contra aquells que no volen que siguem part d'ells, sino que ens volen en propietat.

Per guanyar la llibertat, ens haurem d'arriscar

Cada dia que passa tinc una certesa major que el camí que du el projecte del nostre país no ens portarà enlloc. De la mateixa manera també crec que l’independentisme català no ha sabut dirigir les seves naus a bon port.

D’un temps ençà hem vist com els independentistes catalans -no tots però si un nombre significatiu- han deixat de confiar en el projecte d’Esquerra Republicana de Catalunya. En alguns casos han passat a la desídia de renunciar al dret de vot el dia d’eleccions, i en altres casos han sumat aquest vot a llistes independentistes diferents com ara les de la CUP.

Això, es clar, ha degenerat en un debat intern que, sincerament, és lluny de poder considerar-se una crisi de partit. Però és evident que alguna cosa no ha acabat de funcionar com es pretenia.

Després de la convulsa legislatura del primer tripartit i passat un temps prudencial del segon projecte tripartit o d’entesa, Esquerra ha consolidat una part del seu electorat però s’ha deixat pel camí molts simpatitzants que s’han passat a altres opcions o simplement "han passat".

Crec que el problema principal és que no donem una imatge de perfil propi dins del govern català. Això ja va passar a l’ajuntament de Barcelona i després d’un mal resultat a les darreres municipals el Grup d’Esquerra va optar per abandonar el govern fruit d’aquesta manca de confiança del nostre electorat. També cal dir que hi ha hagut decisions polítiques de clau nacionalista en les que sens dubte si ERC no hagués estat allà no s’haurien resolt de la mateixa forma, com per exemple la representació catalana a la Fira de Frankfurt, per citar-ne una.

Hem tingut un estiu molt mogut i no és el primer. El dèficit d’inversions de l’estat a Catalunya ha quedat a la vista de tots independentistes o no. Les declaracions i el “no fer res” de la ministra de Foment han estat vistos per tots independentistes o no. El dèficit de serveis que depenen de l’estat espanyol perjudiquen a tots els catalans i catalanes independentistes o no. I per tant si ja estem tan cansats com sembla potser és el moment de passar a l’acció. Després de passar uns dies a només 50 quilòmetres a l’est de Catalunya he pogut comprovar que allà les coses les veuen ben diferents. Per la majoria encara som els catalans els que tenim unes pretensions fora de lloc.

Crec fermament que és des d’Esquerra Republicana de Catalunya que hem de liderar el projecte de país lliure que volem els independentistes i també el projecte de país just socialment que anhelen els que no són independentistes. Sóm un partit que ja ha superat diverses divisions internes i sempre hem sortit reforçats. Però aquest reforçament ha estat fruit de la valentia i el saber arriscar-se quan ha estat necessari.

Ara, en aquest moment que viu el nostre país, és l’hora d’arriscar-se. Hem d’estar capaços de liderar un projecte amb possibilitats d’amuniar a totes les faccions independentistes del nostre país i en el qual pugui participar tothom, gent d’Esquerra, de la CUP, de les CAJEI, dels Maulets, de les diverses plataformes sobiranistes de Catalunya o de qualsevol persona que no es consideri membre de cap grup però que cregui en les possibilitats d’una nació catalana lliure i sobirana. I per què no comptar també amb aquells independentistes que veuen un país lliure encara que amb propostes polítiques diferents a la nostra?. Amb els partits catalalans suposadament d’esquerres i amb el PSOE governant a Madrid la cosa no acaba de funcionar.

Potser ja és hora de quadrar-nos davant de les injustícies a que ens sotmet l’estat espanyol. Hi ha conceptes com l’autodeterminació o la insubmissió fiscal que ens hem de plantejar molt seriosament. I en aquest vaixell sobiranista ha de tenir cabuda tothom que ho vulgui.

Adeu Lluís Maria

No sé si eren l’hora i el moment adequats, ni tampoc sé si aquesta ha estat la millor manera de despedir-te. En qualsevol cas, aquesta ha estat la forma que tu has triat, i un cop més has portat a terme les teves conviccions fins al final.

No sé si la teva decisió final ha estat fruit d’un mal moment o si ha estat fruit de la maduració d’una idea per escriure l’últim capítol de la teva vida, tal com van fer molts grans guerrers indis cercant una mort digna de les seves figures. En qualsevol cas tens el meu respecte i admiració profunda.

De cap manera la teva marxa farà esborrar de les pàgines de la nostra història, la teva lluita “real i sincera” per aconseguir la nostra sobirania com a poble i els nostres drets com a ciutadans. En les teves últimes paraules dius que has viscut esclau, i jo com tants d’altres també me’n sento, però tingues la certesa, siguis on siguis, que la lluita continua, que els líders que avui són covards seran rellevats dels seus càrrecs, i que més d’hora que tard el nostre país ha de rebre una alenada d’aires de llibertat, que per història, identitat i esperit de lluita ens corresponen.

El millor homenatge que se m’acut oferir-te des d'aquí és cedir aquest espai per les teves últimes paraules.

Gràcies Xirinachs !!!


"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Es busca un jutge que actui d'ofici contra Renfe, Endesa, Red Eléctrica Española i Aena

L'estat espanyol compta amb una sèrie de jutges que ultrapassen la categoria d'Il•lústríssima Senyoria. Uns jutges als que es qualifica com a superjutges. Per citar algun exemple podem parlar d'en Baltasar Garzon, Grande Marlaska, Juan del Olmo, etc... i tenen aquesta consideració perque actuen d'ofici quan consideren que hi ha una infracció greu de les lleis.

Són nombroses les actuacions del jutge Garzon pel que fa a ex-militars i ex-dictadors de Xil•le i Argentina, o més recent l'actuació del jutge de l'Olmo segrestant una publicació i vulnerant alhora la llibertat d'expressió. Fins i tot el Defensor del Pueblo presentant recurs contra l'Estatut de Catalunya aprovat en referèndum.

I jo em pregunto, on són aquests jutges quan hi ha empreses de clau espanyola que no compleixen les inversions previstes a Catalunya, perjudicant greument a ciutadans i ciutadanes amb un servei més que deficient, patètic i tercermundista?.

relaciono alguns exemples:
- RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles). El servei de rodalies i mitja distància d'aquesta companya en terres catalanes ha sofert un nombre elevadíssim d'avaries i incidències que ha provocat un perjudici incalculable als usuaris de Catalunya, en ocasions fins i tot posant en perill la salut de les persones. La causa evident és la manca d'inversions i manteniment de trens, vials i infraestructures.

- ENDESA (Empresa Nacional de Energia Eléctrica) i REE (Red Eléctrica Española). Responsables directes de l'apagada soferta a Barcelona aquest estiu. Importants pèrdues econòmiques per a comerços i particulars. Les indemnitzacions no seran mai suficients pel perjudici que han causat als veïns i veïnes de Barcelona, i per la imatge que ha donat la nostra ciutat. La gran solució passa per soportar les molèsties dels generadors elèctrics fins al febrer de l'any vinent, si no més tard. Mentre això passava Endesa va declarar uns beneficis de milions d'Euros per estupor de tots pleglats.

- AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea). L'any passat ens van obsequiar amb un col•lapse històric a l'aeroport de Barcelona, gràcies a una vaga de personal de serveis originada perquè a algú amb notables visos d'incapacitat se li va acudir la genial idea d'informar en un dia punta, que un nombre important de personal perdria la feina. El resultat crec que el recordem tots. Invasió de pistes i cancel•lació de vols. Moltes persones no van poder marxar de vacances, d'altres van haver de passar més d'una nit a l'aeroport. La imatge de Barcelona de nou feta miques. Aena es va comprometre amb l'ajuntament de Barcelona a fer una campanya publicitària d'imatge de la ciutat que després d'un any encara estem esperant.

Observeu que totes aquestes empreses tenen dues coses en comú. L'"E" d'Espanya a les seves sigles i una descarada manca d'inversions en el nostre país. Però no són els únics responsables.

El govern espanyol abans en mans del PP i ara en mans del PSOE són còmplices de tot això. No val de res que el president Zapatero vingui aquí a prometre coses que després no pot complir. Un president que promet que aprovarà l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, que promet que farà públiques les balances fiscals, que promet als canaris que recuperaran tot el que han perdut (ja ens explicarà com s'ho farà), que impedeix la composició d'un govern progressista a Navarra amb Nafarroa Bai i els partits de l'esquerra, en contra de l'opinió del Partit Socialista Navarrès i cedint el govern als Populars. En definitiva un president que ha resultat ser una titella en mans dels poders fàctics i econòmics d'Espanya i dels barons del seu propi partit, no és un president amb credibilitat, és un president covard. El govern d'Espanya sigui del color que sigui no saldarà mai el deute històric que té amb Catalunya.

En conclusió, com que les empreses nacionals s'enfoten de nosaltes; com que el govern de Catalunya no té poder suficient per forçar a aquestes empreses a invertir el que toca; com que el govern espanyol només té paraues en forma de promeses buides; com que legalment no és possible expropiar a aquestes empreses a Catalunya; només ens queda l'esperança de que algun "superjutge" prengui la decisió d'actuar d'ofici contra aquest desgabell i aquesta presa de pel a la que estem sotmesos. Si no qui sap; potser haurem d'anar a la justícia internacional com fan els paísos que no tenen una sistema judicial just i independent.

Immigració signa un conveni de col•laboració amb la Fundació Catalana de Futbol per promoure la integració i la cohesió social

Més mesures impulsades per la Secretaria d'Immigració de la Generalitat de Catalunya, que se sumen a la que vaig publicar en l'anterior entrada al meu bloc.

La notícia diu textualment:

"Mitjançant aquesta iniciativa s’estableix la importància de promoure el coneixement, la pràctica i la difusió de l’esport federat entre les persones nouvingudes a Catalunya.

El secretari per a la Immigració, Oriol Amorós, signa un conveni de col•laboració amb el president de la Fundació Privada Catalana de Futbol, Jordi Roche, amb l’objectiu de promoure la integració i la cohesió social de persones immigrades mitjançant el futbol federat. L’acte tindrà lloc al Camp de futbol del C. F. Damm a Barcelona, dilluns 6 de d’agost, a les 16.30 hores.

Amb la signatura d’aquest conveni, la Secretaria per a la Immigració del Departament d’Acció Social i Ciutadania i la Fundació Privada Catalana de Futbol estableixen la importància i l’oportunitat de generar sinergies per promoure el coneixement, la pràctica i la difusió de l’esport federat en general i del futbol en particular, especialment entre les persones nouvingudes a Catalunya, la qual cosa justifica una complementarietat d’àmbits i la possibilitat d’emprendre activitats en el marc dels seus objectius específics".

Personalment em congratula i molt veure que el treball fet des de l'inici de la gestió d'Esquerra al capdavant de l'àmbit de la immigració, comença a generar resultats positius, fruit de la tasca feta fins ara. Encara queda molta feina per endavant. El nostre país ha de ser un referent per a la resta en matèria d'acollida de nous ciutadans i ciutadanes.