Primàries sense condicions

La proposta d’Esquerra Barcelona per anar a primàries amb els altres candidats, d’altres formacions, que s’hi vulguin presentar, ha rebut una resposta un tant desconcertant de Solidaritat Catalana per la Independència. La seva condició es basa en trobar una persona independent de consens per després fer primàries amb una sola opció.

No sé francament què pensar. Probablement Solidaritat vol marejar la perdiu i veure fins a quin punt pot marcar perfil propi en una coalició independentista per a les properes eleccions municipals a Barcelona. El que passa és que això s’aparta molt del concepte de primàries.

A Esquerra hem fet primàries sempre i les continuem fent. Ara mateix tenim obert un procés de presentació de candidatures per al cap de llista a Barcelona que es tanca aquesta setmana; i diumenge 30 de gener la militància votarà en un congrés qui serà aquest cap de llista. La persona que surti escollida entenc que ha de tenir tots els números per a poder presentar-se a unes primàries per a cap de llista de l’esperada coalició.

Esquerra fa primàries sempre i a tots els nivells. Jo mateix per arribar a ser conseller de districte vaig haver de passar el tràmit d’unes primàries a la federació comarcal d’Horta-Guinardó. Aquest és un fet natural a Esquerra i a més això permet desenvolupar la tasca per la qual has estat triat o triada amb un aval molt important, el de les persones que t’han recolzat.

La proposta d’Esquerra per a la coalició és oberta a la presentació de candidatures amb SI, Rcat, les CUP (que ja han dit que aquest cop no faran cap pacte per diferències de model de programa); i a més obra les portes de la llista a aquelles persones desencantades amb altres projectes polítics com pot ser el del PSC i també a persones del moviment veïnal i cívic de la ciutat. Per fer-ho encara més obert i atractiu de cara als futurs votants de la coalició, les primàries serien obertes a tothom que manifestés la intenció de voler votar, tal i com fa el partit demòcrata als Estats Units.

Entenc, per tant, que si Solidaritat vol que un independent sigui cap de llista pot proposar-lo sense cap mena de problema i aquest hauria de passar pel procés de primàries amb la resta de candidats o candidates que s’hi vulguin presentar; i Esquerra és totalment lliure de presentar el candidat que decideixi en el seu procés intern, com ha fet sempre.

D’altra banda SI condiciona el nom del cap de llista al fet que no hagi estat relacionat mai en cap acord amb el PSC. El president del grup municipal d’Esquerra ja ha respost que aquesta condició ens empetiteix, perquè tanca la porta a possibles incorporacions al projecte de tercer espai que es proposa per a la ciutat de Barcelona i a més retalla la llista de possibles votants de cara al 22 de maig.

Bé, les converses avancen i, si més no, no estan pas encallades. Esperem que al final aconseguim plegats presentar un projecte engrescador per a la nostra ciutat i que esperoni un nou moviment al país capaç de representar el clam popular que va col•lapsar la ciutat el passat 10 de juliol.

Us deso aquest enllaç amb l’entrevista feta per Vilaweb a Jordi Portabella, on exposa el seu punt de vista sobre com van les negociacions, entre altres temes.

L’ajuntament manipula la informació

Ja m’he acostumat a comprovar que el suplement d’Horta-Guinardó de la revista Barcelona Informació, que edita l’ajuntament de la nostra ciutat, funciona com un simple pamflet propagandístic al servei de l’equip de govern. Gairebé mai apareixen referències dels partits de l’oposició i encara és més flagrant en el cas d’Esquerra.
Evidentment s’omet qualsevol informació de proposicions fetes en els plenaris del districte, tret d’algun cas puntual en què s’esmenta de passada. Molt menys encara apareixen les crítiques que fem a l’equip de govern. L’omissió és un fet habitual al qual ja estem acostumats.

Ara bé, el fet més preocupant és que les informacions es donin de forma incorrecta i, digueu-me malpensat, però estic absolutament convençut que això es fa amb tota la mala intenció. D’això se’n diu manipular la informació i aquest és un fet inadmissible en una societat moderna i democràtica.

Avui concretament he rebut a casa el pamflet municipal del districte en el qual es fa una breu crònica del darrer plenari de districte. Pel que fa al pressupost s’afirma que Esquerra va votar a favor del pressupost del districte i en contra del pressupost de ciutat, sense més explicacions al respecte. Doncs bé, Esquerra va votar a favor del pressupost de districte i ho vam fer perquè vam negociar una partida extraordinària adreçada a promocionar les activitats culturals i esportives vinculades a infància i joventut. I, ben al contrari del que s’afirma en el pamflet, Esquerra es va abstenir pel que fa al pressupost de ciutat perquè aquest encara estava en fase de negociació i, per coherència, no el vam votar ni a favor ni en contra.

Es dona la casualitat que Esquerra finalment ha votat a favor del pressupost de la ciutat. Ho ha fet per coherència política, perquè la majoria d’aportacions fetes per Esquerra han estat incorporades i perquè la ciutat no es pot quedar sense pressupost en un moment de gran dificultat per a les persones que hi viuen. D’entre les condicions d’Esquerra per a votar favorablement el pressupost de la ciutat cal destacar la congelació dels impostos, l’augment de la inversió, el reforç de les polítiques de promoció econòmica per tal d’incentivar l’activitat en aquest camp, l’augment de la despesa adreçada a les polítiques socials i de suport a les famílies (es destinarà un milió d’euros a beques de menjador i 1,2 milions d’euros a la infància i l’adolescència). Curiosament aquest gest de responsabilitat és amagat per l’equip de govern mentre des d’altres partits de l’oposició se’ns acusa de ser la crossa del govern municipal, malgrat la seva actitud de bloqueig i inacció generaria més problemes que avantatges als ciutadans i ciutadanes. Tot això ho explica molt bé la regidora d’Esquerra, Ester Capella, en l’apartat d’opinió dels grups municipals en el mateix número, és a dir, que no els preocupa gens contradir dues pàgines abans el que diu la regidora d’Esquerra.

En un altre ocasió i en el mateix mitja-plamfet municipal es va extreure una frase de context de la meva intervenció en el plenari. D’un intens debat que es va produir respecte a la proposta de modificació del PGM del Carmel i entorns, s’afirmava que vaig dir “aquesta és una gran oportunitat per al barri del Carmel”, obviant que vam votar en contra de la primera proposta del govern municipal, que vam ser molt crítics i molt durs en la forma en què el govern municipal va gestionar el conflicte amb les persones afectades i que vam fixar un munt de condicions per a donar més endavant el vist-i-plau a aquesta MPGM. És a dir, que de l’intens treball fet durant mesos i de tot l’argumentari exhibit en el plenari en que vam deixar clar que Esquerra exigia afrontar la MPGM dels Tres Turons per a seguir parlant del MPGM del Carmel, de reduir les afectacions a la meitat, de fer modificacions en la majoria dels sectors proposats, de fer créixer la inversió pública respecte a la privada, etc, etc, la frase que s’extreu de la meva intervenció com a portaveu és: “aquesta és una gran oportunitat per al barri del Carmel”.

Tot plegat és un exemple més de les formes lamentables que empra aquest govern municipal i un motiu més que justifica perquè Esquerra va decidir no reeditar el tripartit municipal en el mandat actual. No demanarem que el pamflet del distrricte tingui un alt nivell periodístic, però almenys esperem que no es manipuli la informació mentint deliberadament a la ciutadania. Esperem i exigim una rectificació en el número del mes de febrer.

Revolucionem la política municipal

Aquesta setmana se n’ha parlat i molt de la proposta de Jordi Portabella per a fer una candidatura unitària amb SI, les CUP, Reagrupament i tothom que, desencisat amb els projectes que ha seguit fins ara, se senti identificat per un projecte com aquest.

De fet, en Jordi Portabella ve defensant aquesta possibilitat des del mes de novembre, abans de les eleccions del 28N, però ara ha recuperat força la idea arran de la pre campanya llençada per ERC-Barcelona que ha fet una encartellada per la ciutat amb la imatge del president del grup municipal i el lema “Sí, remuntarem Barcelona”.

El lema d’entrada ha aixecat polseguera. Per un costat, perquè els malpensats ja han vist en el Sí, una referència clara a Solidaritat per la Independència i també perquè en l’eslògan hi ha qui veu coincidències amb alguna campanya de les CUP. Bé, només faltaria que no es pugués utilitzar el Sí com afirmació en una campanya, perquè el Sí és positiu i evidencia l’afirmació davant un repte. I remuntar és una referència doble, d’un costat als resultats de l’independentisme a la ciutat, però també perquè volem remuntar la ciutat com a vertadera capital del país. En qualsevol cas, si s’han fixat en la campanya ja és un bon senyal.

A ningú se li escapa que la possibilitat de fer una candidatura com aquesta, a més de fer una cosa pionera al país, obre la porta a uns resultats magnífics en les eleccions del 22 de maig a Barcelona. Si extrapolem els darrers resultats electorals a la ciutat, el 28N, a les proporcions de representació a l’ajuntament de Barcelona, ERC obtindria uns 3 regidors, mentre SI i Rcat no n’obtindrien de representació. Per contra una candidatura conjunta d’aquestes forces podria arribar fins a prop de 10 regidors depenent dels percentatges de participació i vot.

Davant la necessitat de canvi de direcció política a la ciutat, es brinda l’oportunitat d’obrir un tercer espai polític a banda del deteriorat govern bipartit amb PSC+ICV i de l’opció de CiU+PP que sense un projecte ni propi ni comú per a la ciutat es venen com l’alternativa simplement pel fet de ser-ho, sense cap altre missatge al darrera. I aquest tercer espai el pot protagonitzar una coalició sobiranista que estigui disposada a fer política municipal de veritat, amb un model de ciutat més republicà i molt més catalanista que l’actual.

Qui no sàpiga veure i valorar una oportunitat com aquesta, és que té una palla a l’ull o bé que la seva intenció no passa per ser un dels protagonistes d’un gir polític com aquest. Si ens atenem a la relació de vots del 28N, ERC més que duplica a SI i Rcat junts i tot i així Jordi Portabella i Oriol Amorós ja han manifestat que acceptarien fer unes primàries obertes a la ciutadania, a l’estil de les que fa el Partit Demòcrata dels Estats Units i que tantes vegades s’han posat com exemple de la regeneració democràtica que ens cal. ERC ha llençat el guant i no hi ha excusa per a no recollir-lo. La proposta és justa i és honesta i va molt més enllà dels objectius del partit i personals.

Sí, d’acord, la perspectiva d’un mal resultat, després del que hem vist el 28N ha impulsat a ERC-Barcelona a fer moviments en aquest sentit. Però també és cert que s’ha pres la determinació i la iniciativa en fer-ho. Qualsevol persona que sàpiga fer quatre números se n’adonarà que aquesta és l’única opció per tenir un espai sobiranista potent al proper consistori municipal de la capital. SI hauria de, com a mínim, doblar els resultats obtinguts el 28N i tot i així tindria una representació molt minsa.

Els rivals polítics ja veuen un perill davant la possibilitat d’èxit de la iniciativa i per això molts membres de CiU pretenen desacreditar la capacitat de lideratge de Jordi Portabella; que si hem aprovat tots els pressupostos municipals, que si som la crossa dels socialistes... Molta demagògia feta per un grup de persones que s’han dedicat a mirar-se els toros des de la barrera durant 4 anys i a rascar-se la panxa mentre d’altres ens dedicàvem a posar en evidència tot allò que falla a la nostra ciutat i l’esgotament del model socialista per a Barcelona. Com era allò que es diu en castellà? “ladran, luego cabalgamos”.

Si les forces independentistes ens aconseguim posar d’acord a Barcelona, generarem una il•lusió renovada que aquest país necessita com l’aigua de pluja. Qui s’apunta?

Els articles més llegits el 2010

Aquests han estat els articles més llegits al bloc durant el 2010. Trobo particularment curiós que els dos primers els vaig escriure el 2009 i el 2008 respectivament. Coses de Google Search, suposo.

I també interessant el fet que dels 5 articles d'anàlisi pre electoral que vaig escriure abans del 28N, el més llegit ha estat el del PSC.

1. Money, money, money
2. Joguines en català
3. Interferències
4. Saldes o el paradigma de l'escola rural en perill
5. Violència i irresponsabilitat
6. Anàlisi pre electoral II: el PSC
7- La unitat no es demana, la unitat es treballa
8. Forta ensopegada
9. Més arguments a favor d'un canvi de model del bus
10. Una d'Esquerra Nacional

Esquerra, nova etapa

Ahir, després de conèixer la notícia que l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, no presentarà candidatura en el congrés que es farà a la tardor, vaig sentir-me alleujat. La situació creada per la desfeta electoral del 28N en què vam passar de tenir 21 diputats i diputades a només 10, afegida a la tardança en l’assumpció de responsabilitats a les files del partit, ens havia col•locat en un atzucac complexe.

La decisió posterior d’en Puigcercós de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional per si sola, no era la idònia. Quan l’electorat t’envia un missatge tan contundent com el que vam rebre el 28N, el pitjor que pots fer és girar-li l’esquena a aquest electorat i preguntar als teus consellers i conselleres nacionals què és el que has de fer. La resposta ha d’estar a l’alçada i s’ha d’emetre un missatge directe a les persones que han preferit no votar-te.

Si aquesta opció s’hagués mantingut fins al final podien haver-se produït tres situacions, a quina pitjor. 1) si el CN ratificava de forma unànime o àmplia a Joan Puigcercós, el partit hagués semblat autista en no escoltar el missatge de la ciutadania. 2) si el CN l’avalava amb poc marge, Esquerra s’hagués visualitzat com un partit dividit un altre cop. 3) si el CN votava en contra del president del partit, s’hagués generat un buit de poder i el conseqüent guirigall.

Afortunadament crec que s’ha pres una bona decisió, atesa la situació actual. La decisió de fer un congrés a la tardor, afegida a la decisió d’en Puigcercós de no presentar candidatura, permet afrontar les properes eleccions municipals amb una certa estabilitat interna i amb la perspectiva de fer una renovació consensuada i tranquil•la de cara a la tardor. Ho celebro sincerament.

Aquest partit està ple de persones preparades per afrontar el repte de recuperar l’esperit d’Esquerra. Una Esquerra que ha perdut en els darrers mesos el lideratge d’un sector polític molt necessari. En poc temps hem passat a no ser l’únic partit independentista, a no ser el referent de l’esquerra nacional i a no liderar el discurs en les polítiques socials. Si afegim tot això a les pèrdues contínues d’efectius en forma d’escissions o pèrdua de militants, el resultat electoral és lògic.

Ara calen esforços, sacrificis i generositat per arribar a la tardor amb una candidatura única que sigui el reflex de totes les visions i sensibilitats que tenim. La diversitat és bona i alhora necessària per a un partit que aspira a ser un partit gran. Ans al contrari, si no som capaços de donar resposta a aquesta diversitat el que fem és perpetuar-nos a ser un partit petit amb el risc existencial que això implica.

Hem de fer una renovació integral, aprofitant l’experiència de les persones que han estat al capdavant i incorporant aquelles que ens han d’aportar aquest aire fresc que ens cal. I ho hem d’anar fent a tots els nivells, des de la direcció nacional fins a les seccions comarcals i també en la representació institucional arreu del territori. Hem de començar aquest procés a la tardor, però després hem de continuar-lo en els diversos congressos regionals, comarcals i locals que s’hauran d’anar produint.

Una Esquerra forta i renovada haurà de liderar un projecte ambiciós d’esquerra nacional i és responsabilitat de tots i totes els que en formem part fer-ho possible. Qui s’apunta?

Una d’Esquerra Nacional

L’espectacular davallada de vots i conseqüentment de diputats i diputades de les forces d’esquerres a Catalunya ha provocat un seguit de renecs i/o brindis al sol que fins ara no han esdevingut en moviments concrets.

Esquerra opta per tancar files al voltant del seu president que serà, sense cap mena de dubte, avalat per la votació del Consell Nacional del proper dia 18. De moment es planteja des de la direcció l’elaboració d’un full de ruta on Joan Manuel Tresserras i Oriol Junqueras tinguin un paper rellevant per “recuperar” el discurs d’una esquerra nacional que s’havia perdut des que va començar la pre campanya. Aquest ha estat en bona part el desencadenant de la desfeta electoral del 28N.

El PSC ha obert de forma evident la ferida entre els que defensen una posició d’esquerra catalanista i els que aposten per ser la sucursal catalana del PSOE. I el seu electorat no ha estat aliè a aquest debat intern.

I ICV, que ha aguantat el tipus amb una certa dignitat, es vol erigir com el partit de referència de l’esquerra catalana, tot i que en el si del partit també hi ha sensibilitats diverses respecte a quin ha de ser el model a seguir i que va des del dogma comunista fins a una esquerra més oberta, passant per l’ecologisme. En aquest punt EUiA hauria de fer una acció d’obertura important.

El buit de lideratge del que anomenem esquerra nacional és evident. CiU s’ha erigit en el partit de referència per a una majoria de votants catalanistes de diverses tendències, des del més conservador al més independentista. I el PP ha guanyat la partida de l’espanyolisme als socialistes d’aquest mateix perfil. A més, l’esquerra s’ha afeblit amb les noves opcions independentistes que deixen de banda el debat esquerra-dreta per quan siguem independents.

Enmig d’aquest enrenou ahir va fer la seva reaparició Josep-Lluís Carod-Rovira. I la seva aposta passa també per una mena d’aliança d’esquerres per a presentar una candidatura a les eleccions del Congrés dels Diputats el 2012. Aquesta proposta pot tenir diverses lectures. D’un costat hi ha qui la veurà com una llum al fons del túnel o una via per a recuperar una esquerra nacional forta. També hi ha qui ho veu com una intenció clara de reeditar la fórmula tripartit en la seva essència i cal recordar que la marca tripartit està tan cremada que sona a dimoni pelut. I per últim hi haurà qui ho veurà com un altre brindis al sol per tal de mantenir la figura d’en Carod-Rovira en primera línia.

Que aquesta opció prengui força dependrà només de la voluntat dels partits. No veig Esquerra per la labor, ara per ara, de sumar esforços al voltant d’un projecte proposat per una persona que ha estat mal tractada per l’aparell del partit i que, amb raó o sense, ha donat cop de porta al partit durant la campanya fent aparicions esporàdiques que no han afavorit gens la imatge d’Esquerra. I aquí em vull permetre de recordar-li que Esquerra no només és la seva direcció, sinó que la formem un conjunt de persones militants i simpatitzants que donem la cara pel partit quan les coses venen de cara i també quan les coses van mal dades. Puc entendre el fet que estigui emprenyat amb les decisions que algunes persones del partit han pres respecte al seu paper, però m’hagués agradat veure’l el dia que vam fer el míting central al Palau de la Música. Un míting on, per cert, va rebre un sonat homenatge en forma d’aplaudiment i que no va poder gaudir en no fer acte de presència.

Pel que fa al PSC tampoc els veig de moment en bones condicions per afrontar un repte com aquest. El PSC ha d’aclarir, entre altres coses, si recupera posicions en clau de país (català, es clar) i per això ha de donar pes polític de veritat a gent com Tura, Castells, Mascarell, Maragall i també haurà de revertebrar la seva estructura a nivell orgànic des de la base. El PSC no es presentarà en una candidatura d’entesa catalanista si abans no decideix separar el seu grup al Congrés del PSOE. I si opta per mantenir la línia actual potser haurà de fer front a una escissió important que seria la desaparició del PSC per molt de temps de la primera línia política a Catalunya.

I ICV es podria plantejar perfectament l’opció que proposa en Carod-Rovira. De fet ICV és qui aguanta el pal del paller d’IU a l’estat perquè només és a Catalunya on els que estan més a l’esquerra que els socialistes tenen prou pres per aconseguir escons al Congrés. Si no fos per ICV, la IU hauria desaparegut del mapa electoral a l’estat. No obstant voldran tenir un pes important en aquesta possible entesa i d’això en podria dependre la seva posició.

Veig difícil, per tant, que l’aposta de Carod-Rovira pugui agafar prou força de cara a les eleccions estatals del 2012. En primer lloc perquè els partits dedicaran els propers 6 mesos a preparar les eleccions municipals i en segon lloc perquè la contundent victòria de les forces conservadores els atorga un cert marge de temps per veure com afronten i resolen la triple crisi actual (econòmica, de relació amb l’estat i de valors). Està bé però, que persones destacades del mon de la política prenguin la iniciativa per recuperar el marc de l’esquerra nacional. Però no crec que aquest procés sigui ràpid. Potser a partir de finals del 2011, els partits hauran posat ordre en les seves files, amb uns lideratges prou sòlids i oberts de mentalitat com per poder fer realitat una esquerra nacional forta. Però per això caldrà molta generositat i això també dependrà dels líders que Esquerra i PSC tinguin.

Per part meva, tant de bo, però ara amb les municipals tenim una primera pedra de toc i, francament, no m’hi veig formant part d’una aliança d’esquerres a Barcelona amb l’alcalde actual al capdavant i amb l’actual model socialista a la capital de Catalunya. En aquest sentit el president del grup d’Esquerra, Jordi Portabella, ho ha deixat prou clar i si el PSC manté la seva aposta actual i Esquerra aconsegueix ser una força decisiva, avalarà l’opció que suposi un canvi de rumb a la ciutat, tot i que no a qualsevol preu. I ICV voldrà retenir l’avantatge que ha pres en aquests darrers comicis a Esquerra i que a Barcelona ha estat important.

Ja vaig expressar en el seu moment el convenciment que els polítics d’aquest país hauran de presentar una proposta a la ciutadania que renovi la il•lusió i reculli la força que la gent va evidenciar el 10 de juliol. Però crec que tardarem més del que pensava en aquell moment tot i que podrà venir de propostes diferents; un gir sobiranista de debó a CiU que tingui la capacitat de sumar esforços amb la resta de forces catalanistes, amb el permís de l’establishment actual, o bé una refundació de l’Esquerra Nacional que convenci a la gent d’aquest país amb un discurs fresc i creïble. La resposta de moment no la té ni Wikileaks.