Malviure entre obres al barri de La Clota

En el mandat passat es van aprovar 2 projectes de modificació urbanística al petit barri de La Clota. Concretament els PMU de La Clota Reordenació i La Clota Conservació. El posicionament que vaig defensar en nom del GM d’ERC va ser d’aprovar el de La Clota Conservació i en contra del de La Clota Reordenació. En el primer cas, a favor, perquè garantia una certa pervivència de la tipologia de barri actual en el sector central i en el segon, en contra, perquè l’edificabilitat és excessiva i crea un mur pantalla entre els barris d’Horta i el Carmel i, a més, perquè tot l’espai destinat a terciari s’acumula en una torre de 12 pisos que, en el moment actual, difícilment veurà la llum.

Ara  però, hi ha un conjunt de veïns i veïnes que, mentre esperen el seu reallotjament, estan patint les conseqüències de les obres. Alguns propietaris d’aquestes casetes de la Riera d'en Marcelí es van acollir a l’expropiació immediata i, un cop buides les seves cases, l’ajuntament les ha semi enderrocat. Aquesta acció ha deixat al descobert les parets interiors de les cases adjacents i aquest fet fa que les parets siguin permeables i siguin un niu de filtracions i humitats.

Imagineu-vos viure en una caseta on la caseta del costat ha estat mig enderrocada i ara teniu una paret despullada. Oi que qualsevol persona amb dos dits de front consideraria una bestiesa actuar com ho ha fet l’ajuntament? Doncs segons justifica la regidora Francina Vila, això s’ha fet per evitar l’ocupació i la degradació. Evidentment, no te en compte que la degradació la pateixen les persones que encara hi viuen.

Davant de la reclamació veïnal, el districte els ha ofert adquirir habitatge en dret a superfície per una mica més de 500 euros al mes. La veritat és que en el moment actual, la majoria d’aquests veïns i veïnes no es poden permetre assumir aquesta despesa.

Ja que la sra. Regidora d’Horta-Guinardó s’encarrega de recordar-nos sovint que les persones són una prioritat per aquest govern municipal, espero que faciliti una solució satisfactòria a aquestes persones del barri de La Clota que pateixen una situació que elles no han provocat.

Us deixo l’enllaç de la notícia de TV Horta-Guinardó perquè us pugueu fer una idea.

http://www.tvhortaguinardo.com/component/jtvcontent/article/2896-reallotjament-polemic-a-la-clota

La política sense diàleg està abocada al fracàs

El model actual de relació entre la política i la ciutadania ha caducat. El descrèdit d’aquest model ve avalat pel fet que, principalment els grans partits, venen fum abans de qualsevol contesa electoral per després fer i desfer a plaer si obtenen una majoria suficient.

El que ens mostra, per exemple, el govern del PP a l’estat  és fruit de la majoria absoluta, sí. Però sobretot és fruit d’una manca de cultura democràtica que l’aboca a criticar i penalitzar tot allò que es fa en oposició a la seva acció de govern i a la defensa dels interessos als quals representa. Prova d’això és l’intent de criminalització d’Ada Colau i la PAH a qui intenten vincular amb ETA. Sona surrealista però és així.

Aquesta manera de fer que ara practica el PP de forma desacomplexada no és exclusiva d’ells. Malauradament podem trobar exemples similars a l’hora d’aplicar polítiques en base a passar el rodet sobre l’opinió de la ciutadania en altres àmbits administratius com, per exemple, els ajuntaments. I tot això és el que provoca la desafecció entre la ciutadania i la política.

La política del faristol ja no es porta perquè no és creïble. Ara és moment de fer les coses d’una altra manera. Si volem recuperar els vincles de confiança des de la política hem de fer-ho a partir d’un acostament real. La comunicació ha de ser bidireccional. Els òrgans de participació tal com estan plantejats no serveixen. Per posar un exemple: els consells de barri, 4 anys després de la seva implantació ja han quedat obsolets. És un model que no funciona perquè se’l pretén omplir d’informacions que no interessen massa als oients. Per altra banda, moltes persones venen a parlar d’allò que els afecta de manera particular i no pas a fer aportacions sobre allò que pot revertir en una millora col·lectiva. També falta cultura participativa per la vessant ciutadana.

En aquest punt cal establir el diàleg de manera més propera, en grups reduïts, en trobades on es pugui conversar (parlar, escoltar i debatre). On els polítics siguin capaços de baixar a la mateixa alçada dels ciutadans, sense tarimes ni faristols. I, sobretot, on la voluntat d’escoltar sigui sincera. Cal dotar els projectes polítics de visió de futur i cal enriquir-los aprofitant l’opinió ciutadana i el talent. És en trobades com la de la fotografia, en una conversa entre els polítics i la gent gran de Can Baró, que es produeix un entorn de diàleg que afavoreix i enforteix les relacions entre polítics i ciutadania. Les xarxes socials també són una oportunitat per afavorir el diàleg si hi ha una voluntat manifesta.

Omplir una sala amb una audiència atenta és només a l’abast de poques persones amb capacitat d’exercir lideratge. Especialment  si el que vols és omplir una sala amb alguna cosa més que militants del partit. I si aquest lideratge s’ha construït amb la feina prèvia d’haver realitzat l’escolta en àmbits més reduïts, aleshores serà un lideratge encara més sòlid.

Hem de deixar de banda els valors a la baixa: prepotència, arrogància, exercici del poder, seguidisme... I hem de pujar-nos al carro dels valors a l’alça: respecte, transparència, lideratges compartits, diàleg, igualtat...

Els trasplantaments com a moneda de canvi

Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.

En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.

El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?

Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?

Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.

Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.

Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.

El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.

Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.

Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.

Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.

Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

Les lliçons de Sanchez Camacho

Ja és habitual escoltar declaracions de la presidenta del PP a Catalunya (que no de Catalunya), Alícia Sánchez Camacho, on fa un exercici de demagògia populista digne d’una dirigent del PP.

No és d’estranyar que escoltem a la presidenta del PP intentar donar lliçons d’ètica i transparència quan parla de corrupció. Sovint s’oblida que el seu partit té el rècord d’expedients oberts, imputats i encausats per casos de corrupció arreu de l’estat. Sovint s’oblida dels casos Gurtel, Bárcenas, de la corrupció del PP balear.

El que no s’esperava és que resultaria caçada amb tàctiques d’espionatge en un dinar amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola al restaurant La Camarga. La jutge ha prohibit difondre la gravació de la conversa malgrat ja s’han filtrat alguns detalls que parlen de la seva passió per les bosses fins al punt de gastar-se 900 euros en una bossa de cocodril. Imagino que deu fer-li pànic la possibilitat que es filtri el contingut d’aquesta conversa i exposar-se així a projectar una imatge de frivolitat.

L’última va fer-la ahir quan va demanar renunciar a l’escolta dels Mossos d’Esquadra per demanar-la a la Policia Nacional. Sembla evident que la sra. Sanchez Camacho és preocupa molt més d’ella mateixa que no pas de la ciutadania i els seus problemes.

Sanchez Camacho esdevé la punta de llança del PP a Catalunya en contra de tot el que formi part de les institucions de Catalunya. Doncs, ja posats a prescindir de la policia de Catalunya, potser convé que s’animi també a prescindir dels  mitjans públics de Catalunya i que l’entrevistin només els mitjans de l’estat. I fins i tot podria prescindir del Parlament de Catalunya ja que, segurament, considera també que no serveix per res.

La partitocràcia: el mal de la política

Ens trobem de ple en el segle XXI. La societat ha canviat. Han canviat les formes de comunicar-nos, canvien les maneres de treballar, avancem cap a entorns més col·laboratius i més oberts. Les empreses que sempre han viscut d’esquenes a la col·laboració perquè s’ha practicat la competitivitat de forma ferotge, amb un alt nivell de desconfiança, ara se n’adonen que la col·laboració amb altres és una bona eina per lluitar contra la crisi.

Per contra, els partits polítics han evolucionat poc o gens comparat amb el moviment social que s’està produint. La partitocràcia és, en gran part, la causant d’aquest distanciament cada cop més evident entre la societat i els partits polítics.

La corrupció és, sense cap mena de dubte, el mal que més degrada la política en aquest país. Cada cop que afloren nous casos de corrupció resulta més difícil defensar aquelles persones que es dediquen a la política de forma honesta, quan n’hi ha moltes. La corrupció és la forma més abominable d’entre les que tenen el seu origen en la partitocràcia. Si existeix corrupció és perquè els sistemes de poder permeten generar dinàmiques d’opacitat gairebé infranquejables. I, cal tenir en compte també, que la corrupció permet comprar la voluntat de les persones.

Però la partitocràcia es practica a molts nivells i l’objectiu d’aquest escrit no és associar-la a la corrupció. No és aquest el cas. La partitocràcia és allò que és practica en els partits polítics i que va radicalment en contra del què prediquen. Resulta molt fàcil dir que vols un partit obert a la ciutadania, que no visqui d’esquenes als seus problemes, que practica la meritocràcia per davant dels favors personals. Però resulta molt difícil canviar les formes de lideratge per aconseguir que això sigui possible. Els lideratges basats en el manteniment d’un establishment i en rodejar-se d'un grup influent al seu entorn no afavoreixen l’obertura de la política.

Amb aquesta manera d’interpretar la política i el lideratge, sovint es talla l’herba que comença a créixer, enlloc de regar-la i cuidar-la per fer el jardí més gran i més vistós. Hi ha líders que prefereixen que hi hagi poca herba i tota sota la seva ombra. Un partit que va deixant tirades pel camí persones amb idees és un partit que es fa petit i mediocre.

Els grans partits perden la confiança de la ciutadania i penso que això és a conseqüència de la partitocràcia. El PP perd confiança a l’estat perquè prefereix defensar l’indefensable a donar la cara. El PSC perd confiança a Catalunya perquè la seva direcció prefereix tenir un partit petit i controlat abans que adaptar-se a la nova realitat del país i obrir-se a la seva gent.

No cal anar massa enrere per recordar com ERC va perdre la confiança de la ciutadania, en gran part per motius associats a aquesta manera de fer. La partitocràcia fa que els partits polítics projectin una mala imatge d’ells mateixos de portes enfora i, a més, fa que prenguin decisions que no van en la línia del que la ciutadania demana. Es genera una mena d’autisme polític.

Penso que, en aquest sentit, ERC parteix amb un avantatge clar. Tenim una segona oportunitat. Els darrers resultats electorals i la projecció que ens donen les enquestes així ens ho demostren. Però cal que aprofitem aquesta oportunitat. Si volem ser un partit gran hem d’actuar com un partit gran però amb les regles del segle XXI. Amb noves formes de lideratge, basades en la confiança i els mèrits i no pas en la compra de voluntats. Amb una manera més sensible i propera d'entendre els problemes dels nostres conciutadans. Un polític pot fer bé la seva feina quan no està lligat de mans i peus i quan no té la sensació de ser en deure amb ningú que no siguin els seus conciutadans.

Penso que a ERC hem fet un canvi important en aquest sentit i tinc la confiança que sabrem estar a l’alçada. Tenim un líder que convenç i que ens demostra tenir les idees clares. Penso que, en clau interna, ens transmet el fet que vol exercir un lideratge més propi del segle XXI. Res no és fàcil quan es tracta de canviar les coses, però per això estem aquí no? És el que la gent espera de nosaltres i, si volem ser el referent de l’esquerra nacional del nostre país, ens haurem d’esforçar per fer-nos grans. Perquè si ens fem grans tenim l’èxit assegurat, però si no ho fem l’èxit ens pot devorar sense pietat.