Després de la consulta

El resultat de la consulta sobre la reforma de la Diagonal, en la seva contundència, ha evidenciat que moltes coses no s’han fet bé. Els múltiples errors en la comunicació –molts ja els vaig expressar en el meu post anterior- han provocat que una consulta, que en principi tenia a veure amb la reforma de l’avinguda més important de la ciutat, i que ha desembocat en un examen a l’alcalde i el seu equip de govern. Les conseqüències, de moment, són conegudes per tothom: dimissió forçosa del primer tinent d’alcalde, en Carles Martí, i el conseqüent efecte de moure diverses peces dins de l’equip socialista a l’ajuntament. Una resposta que es pot considerar proporcionada a la magnitud de la crisi. Si en l’esfondrament del Carmel no hi va haver dimissions del calibre d’un alcalde, tampoc es poden exigir pel resultat d’una consulta.

Hi ha però, un altre responsable a qui s’ha de fer pagar també el desastre viscut a nivell tècnic. L’empresa encarregada de desenvolupar la xarxa en la consulta va menystenir el procés i va fixar un ample de banda molt inferior al que requerien els 180 punts de votació repartits per la ciutat. Aquesta empresa, puntera mundial en els processos de consultes i que opera arreu del món i alhora també fabricant d’alta tecnologia d'ús militar, ha menystingut la consulta barcelonina però no ha menystingut l’import de la factura i ara cal fer la reclamació pertinent.

A tots errors del govern en la forma de comunicar, cal afegir el fet que com organitzadors de la consulta s’han posicionat a favor de les opcions A i B (sobretot l’A) encaminant definitivament el camí del vot de càstig cap a l’opció C. Una opció C massa oberta i que ha permès ubicar en una sola casella opinions molt diverses.

Però jo crec que hi ha una cosa que ha molestat i molt a la ciutadania, més que cap altre. I aquesta ha estat l’engany. Hi ha coses que han passat i que no es poden tolerar. No és acceptable que l’alcalde digui que ha votat quan no ha pogut fer-ho per motius tècnics. No es poden ubicar punts de votació en seus del PSC i sembla que també d’algun ens sindical si aquests no s’han inclòs inicialment en la xarxa de punts per a votar.

No deixa de ser curiós que aquests darrers dies hi ha persones que intenten desviar part de les culpes a Esquerra per haver proposat que es fes aquesta consulta. Déu n’hi dó quina barra utilitzar aquest argument. Quina culpa té el partit que proposa que es faci una consulta, que els organitzadors –és a dir, l’equip de govern- hagi fet una autèntica xapussa. També hi ha qui diu que ens hem desmarcat quan anàvem en el mateix vaixell i això és fals; i ho és perquè no s’ha fet cap cas dels nostres requeriments, ni pel que fa als punts de votació, ni per les dues propostes A i B finalment presentades. Esquerra sempre ha defensat que en les propostes s’havia de plantejar una millora del transport públic però no el tramvia, perquè no era prou clar que tècnicament es pogués resoldre molts elements referents a la inclusió del tramvia. Hi ha una imatge que s’ha venut molt al llarg de la campanya. Tothom te al cap aquell munt de persones (240 crec) mostrant l’espai que ocupa un tramvia versus l’espai que ocupen els cotxes i autobusos equivalents. Però cal pensar que 10 metres d’ample de la Diagonal hagueren estat ocupats pels carrils i abaixadors del tramvia, de punta a punta de la Diagonal. Per tant, el tramvia ens ocupa molt més espai que qualsevol altre mitjà de transport de superfície, perquè la via no és útil per a res més i, evidentment, els tramvies no passen enganxats un rere l’altre.

Un altre argument utilitzat és que hi ha coses que és millor deixar en mans dels tècnics, que la gent no en té ni idea d’urbanisme i de mobilitat. Es clar, per això i gràcies als tècnics hem tingut que refer innumerables vegades la plaça de Lesseps o hem de reinventar la plaça de les Glòries al cap de vint anys de la seva darrera transformació. Ara resulta que els que s’omplen la boca de la paraula “participació” no volen que la gent decideixi sobre qüestions com aquesta. Aleshores quin sentit té anar instaurant nous òrgans de participació? La veritat és que aquest ajuntament no sap ben bé que fer amb la participació; ara per ara, és un instrument molt desordenat i inconcret que acaba saturant de reunions a tècnics, polítics i ciutadans amb un rendiment molt pobre, aquesta és la veritat. Consultes sí, el que cal és fer-les bé, amb una informació clara i des de la neutralitat política i tècnica.

I ara què? Quines motivacions li queden a aquest govern municipal per al que resta de mandat o, millor dit, quina confiança pot dipositar la ciutadania en ells d’aquí a la primavera de l’any vinent. Ho tenen difícil, francament, però per un altre banda estic convençut que si hi ha algú que de les crisis en sap fer oportunitats aquests són els socialistes. Estic segur que el PSC te, a hores d’ara, un candidat que és clarament un cavall perdedor, l’actual alcalde. I també estic segur que el PSC no anirà a les properes eleccions a jugar-se-la amb un cavall perdedor, per tant el canvi de cap de llista està més que cantat i, segurament després de les eleccions al Parlament de Catalunya, hi haurà més d’un alliberat o alliberada mediàtica del partit que podrà optar a aquest lloc. L’única pregunta que em faig és: arribarà aquest alcalde a final de mandat? S’admeten apostes sobre qui serà aquesta persona.

Per tant que el sr. Trias no se’n refiï perquè potser el PSC ja s’ha donat compte que el revulsiu que necessita no són els jocs d’hivern ni cap gran esdeveniment, sinó un canvi de cap de cartell que sigui capaç d’aportar tot allò que ara els hi manca i que podríem resumir en “caché”.

No obstant, la Diagonal no pot entrar en via morta. Avui, a proposta d’Esquerra, s’ha aprovat en la comissió de mobilitat la següent proposta: “crear una Comissió Especial, amb representació de tots els grups municipals del consistori, per estudiar el conjunt de propostes de mobilitat per l’Avinguda Diagonal i la xarxa de l’Eixample amb l’objectiu d’elaborar una proposta consensuada de model de mobilitat en aquest àmbit”. Per tant, ara tenim la responsabilitat de trobar solució a la situació d’enroc que han propiciat els múltiples errors comesos durant la consulta i trobar una solució adequada al seu resultat i a l’encaix de la Diagonal, dins un nou model de mobilitat per a la ciutat de cara als propers anys: ampliar voreres, segregar el carril bici i implementar la xarxa ortogonal d’autobusos proposada també per Esquerra i aprovada en plenari municipal és l’aposta d’Esquerra. Perquè, encara que a vegades no ho sembli, hi vida política més enllà de PSC i CiU.

La Diagonal o què estem votant?

La Diagonal de Barcelona és en boca de tothom i, malauradament, no és una grata melodia la que sona al voltant de la consulta ciutadana. Què ha passat?, què s’ha fet malament perquè tot plegat hagi esdevingut una trifurca en què hi ha molta més gent opinant i criticant que no pas votant?

El motiu pot ser que s’ha volgut incentivar molt el vot de les persones sense explicar massa què és allò que havien de decidir; i la poca cosa que s’ha explicat sonava molt igual tant en l’opció A, com en l’opció B.

De tot això hi ha una sèrie de punts clau que passo a enumerar:

1) El govern de la ciutat no ha cregut en cap moment en una consulta ciutadana oberta i transparent. Ha acabat passant una mica com en el procés dels Consells de Barri (salvant les distàncies), de manera què s’ha intentat dirigir la participació de les persones cap a l’opció que es vol tirar endavant. La gent al final se n’adona quan els representants de les institucions els volen fer passar pel rasclet, molt especialment quan aquests són de l’equip de govern. A l’oposició crítica i demagògica tothom s’hi suma perquè hi ha un esperit col•lectiu de negar la raó sempre a qui mana.

2) Dues opcions A i B massa semblants. Sí, una és un bulevard i l’altre una rambla, però totes dues redueixen de forma absolutament dràstica el transport en vehicle privat i totes dues contemplen el tramvia de primer plat, segon i postre. Això ha condicionat molt perquè s’han emprat més temps i esforços a justificar les opcions indestriables que no pas el concepte global de la reforma de la Diagonal.

3) No s'ha posat el model de mobilitat sobre la taula. Enllaçant amb aquest concepte global, potser s’hauria d’haver explicat millor que el model de ciutat al qual es vol apuntar passa per reduir l’ús del vehicle privat alhora que es potencia de forma decidida el transport públic, indistintament del model de transport que s’acaba implementant. La ciutat disposarà durant el proper mandat municipal de la línia 9 de metro i també ha d’implementar la xarxa ortogonal d’autobusos que millorarà i molt la seva eficiència. A més hi ha un pla per a millorar el servei de rodalies de forma ostensible. Tot plegat ens ha de fer pensar que la cultura del seient del cotxe enganxat al cul ha d’anar de baixa, perquè el transport públic deixarà de ser una excusa pel que fa a les seves deficiències. I, de passada, si aquesta ciutat és capaç de millorar la gestió del Bicing aquest també és un servei a tenir en compte. Una altra dada obviada: unes 4.000 persones moren cada any a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa d’afeccions respiratòries imputables a la contaminació de l’aire i aquest ha de ser un argument de prou pes per a plantejar el canvi en el model de mobilitat.

4) Tramvia sí o sí? Doncs jo no ho veig tan clar. El model de mobilitat en una ciutat com la nostra s’ha de plantejar en xarxa, no pas en un transport lineal que uneix dos punts. A més, tota l’estructura que envolta el tramvia és massa rígida. En una ciutat canviant i amb la revolució dels automòbils que es comença a visualitzar, el tramvia implica una infraestructura que no s’adapta a les noves necessitats de mobilitat que es poden produir a la ciutat d’aquí a 15 o 20 anys. Pel que fa a l’espai que ocupa el tramvia també se surt perdent; els dos sentits del tramvia han d’anar junts necessàriament, perquè en cas d’avaria es paralitzaria tot el servei si se separen; en ajuntar les dues vies es pot realitzar un bypass en punts determinats si un dels dos sentits queda obstruït per un tramvia avariat. Això, especialment en el cas del bulevard, fa que als 3+3 metres dels dos sentits del tramvia, s’han d’afegir 1,5+1,5 m per als abaixadors de les estacions. Per tant, el tramvia ocupa l’equivalent a 3 carrils de bus. Segur que paga la pena?

5) El paper de l’oposició. En veure que l’alcalde ha convertit això en un plebiscit municipal, l’oposició de línia nimby ha trobat un filó d’or. Fins al punt d’arribar a protagonitzar episodis esperpèntics com el d’avui a la Teixonera, on el cap del grup municipal del PP no ha pogut votar perquè “alguna persona se suposa que ha suplantat la seva identitat i ha votat per ell a través d’Internet”. No m’imagino a un ciutadà qualsevol perpetrant aquesta suplantació. Digueu-me mal pensat, però no crec en les casualitats i menys quan un polític porta un núvol de periodistes enganxats al darrera.

6) L’efecte taca d’oli. Qui no ha rebut en els darrers dies un correu electrònic desacreditant el procés? Titulars com “el negoci de la Diagonal”, escrits provinents d’especialistes en la matèria (que per cert no coneix ningú), en fi, un munt de correus electrònics que s’han estès com una taca d’oli. Això sí, cap d’ells contrasta la informació referenciant estudis reconeguts i consultables.

7) Opció C, la gran incògnita. Què representa l’opció C? Si no vull votar l’A ni la B, però crec que la Diagonal s’ha de reformar, puc votar la C? Aquesta ha estat l’opció triada, sense suplantacions d’identitat, pel cap del grup municipal d’Esquerra. Jordi Portabella ha declarat després de votar que creu que s’ha de fer una combinació de les dues propostes A i B i, potser, afegir o treure algun dels elements plantejats. Darrera del titular hi ha un argument que pot ser convincent o no, però té la seva lògica. La realitat és que l’opció C no s’ha explicat i davant del cafè o cafè i l’ocultació d’aquesta altre opció, molta gent ha triat la C de “càstig”.

8) Mal funcionament del sistema i mentides. Avui s’ha sabut que el primer dia, l’alcalde va anar a votar i no ho va poder fer per problemes en el sistema informàtic. Vaja, amb la consulta es repeteixen errors com en el Bicing. Però, ves per on, l’alcalde en aquell moment va dir que sí havia votat. Per què ens va mentir? Doncs perquè la consulta se li ha escapat de les mans i ara es tracta d’un plebiscit en contra seva. Ell ho sap i sap que l’opció C és el vot contra l’alcalde en la majoria de casos.

Segurament em deixo arguments al tinter, entre d’altres coses perquè és una hora en què raonar comença a ser complicat. El que em sap més greu de tot plegat és que, al final de tot, qui surt perdent és la ciutadania. És una llàstima disposar d’una opció com aquesta per exercir el dret a decidir de forma democràtica i que el bombardeig a través dels mitjans no et deixi triar en llibertat. Els uns perquè tenen por de perdre el seu examen de govern i els altres perquè els errors dels primers els han facilitat el camí per recollir tot el neguit ciutadà acumulat. Per acabar-ho d’adobar avui mateix s’han anunciat les mesures impopulars del govern de l’estat per intentar pal•liar la crisi. Unes mesures que penalitzen els serveis a les persones i deixen immunes als bancs que l’any passat van acumular més de 16.000 milions d’euros de benefici i que, tot i així, no obren l’aixeta del crèdit. El nivell d’emprenyamenta ciutadana pujarà encara més els dies que resten per votar.

Aquesta setmana la gent no està votant per la Diagonal. Aquesta setmana la gent està votant contra la crisi, contra la desafecció i contra tot. Sembla que votar a favor d’alguna cosa, en els temps que corren, és un pecat.

Preparats, llestos…. Ja!!!!

Divendres tarda-nit i dissabte al matí he assistit a la III Convenció de Quadres d’Esquerra. No es tracta d’una mostra de pintures ni res per l’estil, sinó d’una trobada de persones del partit amb ànims i opcions de tirar del carro en un moment en què el partit es troba amb una situació que ha generat dubtes interns. La veritat és que he tornat satisfet i content de com ha anat i també de l’ambient que s’hi ha respirat durant aquestes dues jornades. Podríem dir que hem carregat piles per afrontar aquesta recta final fins a les eleccions al Parlament de Catalunya.

La tarda de divendres es va realitzar un acte polític amb uns discursos molt rics en quant a missatge i també amb una important càrrega emocional. Crec que és molt important, en un moment de dubtes interns, fer recordar als integrants d’aquest projecte d’on venim, on som i cap a on volem anar. Posar en ordre les idees i també apel•lar a les emocions que donen significat a allò que ens empeny a continuar la lluita. En aquest sentit cal felicitar als organitzadors de l’acte, perquè realment van saber injectar el missatge i les emocions, cada cosa en la seva dosi justa. Trobava a faltar un acte d’aquesta mena: positiu, engrescador i emotiu. Darrerament els argumentaris i l’excés de racionalitat han ocupat massa temps en el discurs intern del partit i calia aire fresc.

Vam començar amb la projecció de testimonis de la societat civil catalana i de l’àmbit polític d’Euskadi que van destacar, des del seu punt de vista, l’acció i obra d’Esquerra durant aquest període de govern d’Esquerra. Tot seguit, la primera intervenció que va córrer a càrrec de l’Oriol Junqueras. Com sempre va estar proper, dinàmic, lúcid i ens va fer la lliçó d’anecdotari històric amb la qual acostuma a amenitzar el seu discurs. Va centrar part del seu discurs en recordar que ens trobem enmig d’una Europa que ha vist com la meitat dels seus estats s’han conformat al llarg del darrer segle, amb l’excepció de la part més sud-occidental del continent.

Tot seguit va intervenir en Joan Manel Tresserras, que ens va demostrar una vegada més, que no és tan sols un conseller de govern brillant, sinó que a més té una visió del país que va molt més enllà de la seva tasca com a conseller de cultura. Amb un discurs de caire plenament obert i integrador del qual he extret aquesta frase: “no som esclaus de la Catalunya de generacions passades. tenim dret de somiar una Catalunya nova. i en això podem ser un estat pioner a Europa”. Va destacar el camí recorregut al llarg d’aquests darrers 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, que d’alguna manera ha cosit el país des d’un punt de vista social i ha arrossegat el PSC a una posició molt més catalanista del que ens tenien acostumats. Amb una visió d’una única Catalunya que incorpora els 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes que hi viuen actualment i recordant, que des que Esquerra és al govern, l’independentisme s’ha ubicat en el centre de la política catalana com una opció real i palpable. També va recordar-nos que la radicalitat és en l’acció de govern d’Esquerra (Blindatge del català en l’educació, Llei de vegueries, Llei de consultes, Llei del cinema, Impost de successions). Amb Esquerra al govern, el país ha avançat com mai des de la transició i ha estat fruit de la radicalitat i l’atreviment d’Esquerra, que amb només un 15% del suport a les urnes, ha estat capaç de fer que el país es mogui. Esquerra ha estat i és la garantia que el país es mou i avança malgrat el soroll mediàtic.

Després de la intervenció del conseller Tresserras, vam poder assistir a l’estrena del vídeo de pre-campanya: “Tornarem a vèncer” que us enllaço tot seguit.



Un vídeo que va precedir a la intervenció amb més càrrega emocional de la tarda. La d’en Victor Torres, militant d’Esquerra des de la seva fundació. Sempre va bé que algú et recordi d’on ve Esquerra Republicana de Catalunya, especialment en moments de dubte. En Victor va fer un emotiu repàs històric des de la seva joventut, amb la proclamació de la República, la posterior guerra –La més incivil de les guerres-, l’exili, el segrest i assassinat del president Companys, el paper de Josep Irla i posteriorment, del president Tarradelles, el retorn i el paper d’Esquerra en els primers anys de govern. Tot un repàs històric explicat des de les emocions viscudes. Als seus 92 anys va arrencar de les veus de tothom el crit espontani d’In-inde-independència”.

Per acabar, el president del partit Joan Puigcercós ens va fer una referència de cara al futur. En el moment actual de la política catalana ja hem tocat sostre en la nostra relació amb Espanya. I per plantar cara Esquerra és garantia perquè som l’Esquerra lliure. Lliure d’hipoteques perquè no devem favors a cap persona ni corporació. Lliure de pactar amb cap soci a Madrid i, per tant, lliure d’haver de jugar a dues bandes. I lliure de dogmatismes perquè som una esquerra moderna i oberta. Una esquerra amb les mans netes quan érem a l’oposició i també ara que hi som al govern.

Després de tot això, sopar, copa de cava i una mica de ball. No massa perquè al matí següent ens va tocar treballar. Després de repartir-nos per grups de treball per territoris, vam fer les aportacions pertinents al pre-programa electoral i també vam pensar quina mena d’actes podem fer explicar a tothom quin és el projecte d’Esquerra d’ara endavant.

Podem dir que aquest cap de setmana hem carregat piles. Jo ho veig d’aquesta manera perquè crec sincerament que aquesta mena de “teràpia” ens ha anat molt bé a tots plegats. De vegades ens capfiquem en el dia a dia de les nostres funcions i perdem de vista l’àmbit general de la política del país i, sobretot, perdem de vista la part positiva de l’obra de govern que, en bona part és obra d’Esquerra. Ningú no ens pot venir a donar lliçons de com s’han de fer les coses ni de qui s’estima el país o qui no. Malgrat el soroll i els errors comesos, que no han estat tants com ens volen fer creure, estem fent una bona feina. Com va dir el conseller Tresserras: d’aquí a uns anys el que ha fet Esquerra serà motiu de moltes tesis i aleshores es valorarà molt més aquest govern catalanista i d’esquerres, que ha cosit el país com mai abans ho havia estat.

Una reflexió sobre política, participació i burocràcia

Hem d’allunyar la política de la burocràcia i la participació també. Aquesta és una de les conclusions que he extret darrerament de l’assistència massiva a reunions i reunions on tothom parla de fer anàlisi, projectar, fer els famosos D.A.F.O. i on hi ha molta gent que hi va per voluntat pròpia, però també n’hi ha molta que hi assisteix perquè li toca i, per tant, no s’implica. Simplement hi és per escalfar una cadira.

Ens trobem sovint amb els mateixos debats i els mateixos temes en reunions que, en teoria, han de tenir tipologies molt diferents. Perquè és evident que una comissió d’urbanisme i una comissió de seguiment d’un consell de barri han de ser coses diferents, s’han d’estructurar de forma diferent i s’ha de parlar de coses diferents.

Però aquesta justificació d’assistència no només es dona en els representants polítics; també afecta a determinades entitats. Hi ha entitats que són representades amb una o més persones a cadascuna de les comissions o subcomissions que s’acaben organitzant.

Amb les comissions de seguiment dels Consells de Barri crec que està passant una mica això que plantejo. Imagineu per un moment que, sou conseller o consellera de districte i, en la distribució dels consells de barri us en toquen 4 barris. Això vol dir que probablement haureu d’assistir a 2 consells de barri per a cadascun dels barris + 4 comissions de seguiment. A veure: 6 reunions per 4 barris són 24 reunions a l’any. Aquí cal sumar 5 plenaris + 5 comissions consultives (+5 juntes de portaveus si ets el o la portaveu) + aproximadament uns 10 consells sectorials + 2 consells ciutadans + unes 10 reunions de grup municipal. Tot això sumat ja ens donen unes 60 reunions anuals i me’n deixo moltes d’altres característiques com ara audiències, sessions informatives, etc, etc. Aquí caldria afegir les reunions que tenen el seu origen en el partit on sigueu.

Amb tanta reunió al final és inevitable veure les mateixes persones una vegada i un altre i tractar o escoltar els mateixos temes una vegada i un altre. Quan es va fer el desplegament de la nova contracta de neteja gairebé la vaig memoritzar de tantes vegades com la vaig haver d’escoltar.

I ara, amb la constitució dels Consells de Barri, també es pretén burocratitzar la tasca de les entitats dels barris. Perquè si no, que algú m’expliqui si cal fer un mínim de 3 reunions de la comissió de seguiment de cadascun dels barris per al famós Pla Futur 2010-2020 que es vol confeccionar des de l’Ajuntament. És que se’ns acaben les idees i ara esperem que les entitats i els veïns i veïnes ens diguin el que s’ha de fer?

Sincerament, crec que la participació no és això. La participació és una cosa molt més simple, però alhora mol més complexe de gestionar i organitzar. Ha d’haver un espai perquè els polítics, que han guanyat amb la confiança de la gent que els ha votat, puguin desenvolupar el seu programa, que per això els han votat. I la ciutadania ha de fer aportacions des del seu coneixement del detall i en temes de més abast, de forma puntual. La participació ha de ser estructurada però oberta. Organitzar comissions o grups de treball fets i pensats a mida d’una administració no són efectius alhora de fer-los rutllar. Cal més imaginació i menys burocràcia.

Al final, amb tanta reunió els polítics acabarem no disposant de temps per a fer política, i les entitats no disposaran de temps per a desenvolupar les seves activitats, perquè hauran de fer de polítics. Vaja, el món al revés. Però per aquesta línia, amb tota probabilitat, acabarem per desencisar a aquells i aquelles que sí creuen en la participació i volen formar part de les decisions que els afecten.

La immigració és un repte, no un problema

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’Acollida de Catalunya. Una llei que ha de permetre instaurar les eines apropiades per canalitzar l’arribada de persones immigrades i alhora ser un bon instrument per facilitar la seva adaptació al nou entorn.

Segons la mateixa Generalitat de Catalunya la Llei d’Acollida materialitza una de les mesures més importants del Pacte Nacional per a la Immigració, estableix un servei universal de primera acollida, destinat a promoure l’autonomia personal i la igualtat d’oportunitats i el català queda definit per primera vegada en un text jurídic com a llengua comuna. Sense cap mena de dubte aquest és un pas endavant molt important i que, a més, defineix molt bé quina és la línia que el país vol i ha de seguir en matèria d’immigració.

En un altre extrem, aquesta setmana s’ha evidenciat que hi ha grups polítics, com per exemple el PP, que l’única cosa que consideren que cal fer amb la immigració és estigmatitzar-la fent pràctica d’una lamentable demagògia destructiva. Per a mostra els opuscles repartits per aquest grup polític a Badalona, criminalitzant a tota l'ètnia romanesa i sembrant la xenofòbia a canvi de voler arreplegar quatre vots mal guanyats.

També cal remarcar els fets que han esdevingut darrerament a Vic, o el fet que el PP de Barcelona pretengui presentar, com a mínim en el districte veí de Nou Barris, una moció per demanar que el districte passi els noms de tots els immigrants en situació irregular que consten al padró municipal. Aquest tema ja va ser portat pel PP de Barcelona a la darrera comissió de cultura de l’ajuntament.

És una llàstima que el PP es dediqui a incendiar el debat sobre la immigració, precisament en el moment que han estat notícia determinades situacions complicades com el cas de la població de Salt. En un moment així cal fer un exercici de responsabilitat i sumar esforços per trobar solucions als problemes que puntualment van sorgint.

A més, també cal tenir en compte quin és el marc legal actual, que en el cas de l’empadronament de les persones immigrades i les seves dades personals és molt clar. Només cal parar-se un moment a analitzar quin és aquest marc legal abans de començar a demanar bajanades.

Per començar l’empadronament és un dret i una obligació de tothom, sigui quina sigui la seva nacionalitat o la seva situació. Per descomptat, si comencem a posar entrebancs això farà que molts nouvinguts no s’hi vulguin inscriure. La inscripció al padró és independent del procediment per a obtenir el permís de residència i aquest depèn íntegrament de l’estat espanyol. La Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local en els seus articles 15, 16 i 17 fa esment a aquesta obligació d’inscriure’s al padró. Per a fer aquest tràmit només es pot exigir la documentació d’identitat i del lloc de residència. En el cas de les persones estrangeres n’hi ha prou amb el passaport visat en el país d’expedició i no s’exigeix el NIE que expedeix l’estat espanyol.

En segon lloc també cal tenir en compte que les dades del padró municipal estan sotmeses a la Llei Orgànica de Protecció de Dades que en el seu article 22 sobre Fitxers de les Forces i Cossos de Seguretat diu: «La recollida i tractament per fins policials de dades de caràcter personal per les Forces i Cossos de Seguretat sense el consentiment de les persones afectades estan limitats a aquests supòsits i categories de dades que resultin necessaris per la prevenció d’un perill real per la seguretat pública o per la repressió d’infraccions penals».

Més matèria legal. La Llei de Règim Local en el seu article 16.3 diu: «Les dades del Padró Municipal se cediran a altres Administracions públiques que ho sol•licitin sense el consentiment previ a l’afectat solament quan li siguin necessàries per l’exercici de les respectives competències i exclusivament per assumptes pel que la residència o el domicili siguin dades rellevants». Per tant les dades poden ser sol•licitades per les altres administracions quan sigui necessari per a les seves competències, però no al revés.

En resum, el PP fa demagògia a costa de petits conflictes que s’han de resoldre amb un bon marc legislatiu, com ho serà la Llei d’Acollida, amb responsabilitat i amb la voluntat d’afrontar la immigració com un repte i no pas com un problema que cal eradicar.

Catalunya ha estat al llarg de la seva història país d’acollida i, com a tal, ha viscut diverses onades immigratòries. A principis de segle, amb l’arribada de ciutadans d’Aragó i Múrcia. Als anys 50 i 60 amb l’arribada de persones del sur i de Galícia. I ara, en l’era de la globalització, amb l’arribada de persones d’arreu del món. Si ens cenyim als fets, la immigració de principis de segle va ser ben assumida, entre altres coses perquè la situació de Catalunya aleshores va afavorir que fos així. No era estrany que les persones nouvingudes parlessin el català amb els seus conciutadans al poc temps d’arribar. En canvi, una bona part de la immigració arribada durant la dictadura franquista no va tenir la necessitat, o potser hauria de dir l’oportunitat, de prendre el mateix camí que els seus predecessors. El seu establiment en barris molt localitzats va impedir una bona adaptació en el país d'acollida. Catalunya va perdre en aquella època els seus trets diferencials, aquells que la dotaven de valor afegit per acollir als nouvinguts.

És per això que és de vital importància haver-nos dotat d’una Llei d’Acollida com la que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya. No ens deixem arrossegar pel discurs fatalista i destructiu dels responsables de partits com Plataforma per Catalunya o el Partit Popular. Fem camí i assumim el repte d’incorporar a persones de procedències tan diverses com les que estan arribant avui en dia. No perdrem els nostres valors per aquest motiu. Només cal fer les coses bé.

Barcelona Decideix. Objectiu 10 d’abril

Ja tenim data oficial per a la celebració de la consulta ciutadana sobre la independència a Barcelona. Serà el 10 d’abril de l’any vinent. Aquesta va ser la decisió presa en votació a la III Assembla de BCN Decideix, celebrada ahir dissabte a la sala d’actes de la Facultat d’Economia i Empresa. Ara sí, el compte enrere ha començat.

Per alguns la data queda massa lluny i els fa por que es perdi l’efecte mobilitzador en un recorregut tan llarg. Certament serà una qüestió que caldrà preveure per tal que aquells que estan esperonats no decaiguin en el seu interès. Però la veritat és que organitzar una consulta ciutadana a Barcelona, amb més d’1,4 milions de possibles votants no és una tasca que es pugui fer de forma fàcil i ràpida.

D’entrada s’ha estimat que caldrà uns 10.000 voluntaris, entre 300 i 400 col•legis electorals i uns recursos econòmics que poden oscil•lar entre els 2 i els 4 milions d’euros. I precisament aquesta darrera dada és la que crec que serà més complicada. Obtenir els diners necessaris per a fer una bona campanya publicitària no serà tasca fàcil. No ho serà perquè no comptarem amb cap suport municipal i això, d’entrada, pot ser un obstacle important perquè determinades entitats o empreses s’hi sumin al projecte.

Ara hi ha un any per endavant i, tot i que pot semblar molt de temps, cal tenir una planificació molt estricta per anar assolint els objectius que garanteixin disposar dels recursos humans i econòmics arribat el moment. Ara és el moment d’aportar idees innovadores que han d’ajudar a resoldre les mancances que ens podem trobar.

L’objectiu ha de ser organitzar una consulta de forma seriosa, oberta a tothom indistintament de l’opinió que tingui sobre la pregunta formulada. S’ha de garantir al 100% la vessant democràtica de la consulta. Sense capficar-se en un percentatge de participació perquè fixar-se un sostre massa baix o massa alt pot ser un greu error. El que s’ha de garantir, tal i com es va citar en un dels eslògans que vam sentir ahir a l’assembles, és que el percentatge de participació serà 100% democràtic.

Aquesta és la qüestió, en un moment en què la justícia de l’estat sembla posar en entredit allò que la ciutadania de Catalunya va decidir en referèndum, a través del recurs presentat al Tribunal Constitucional, i que després de 3 anys i mig encara no han estat capaços de resoldre. La qüestió és precisament donar la paraula a la ciutadania sobre un tema tan important com la sobirania del país on viu. Que no és vinculant jurídicament és cert, però ningú no pot negar que té una clara vinculació política.

Diumenge que ve, més de 200 poblacions de Catalunya celebraran la seva consulta, amb més d'un milió de persones convocades a les urnes. Segurament els percentatges de participació baixaran perquè les consultes es fan en ciutats més grans que en consultes passades. Però això s’ha de veure amb normalitat. En les darreres consultes el percentatge va ser d’un 25% i molts van voler desprestigiar el procés argumentant que la independència no interessa a la gent. La paradoxa però, és que una de cada quatre persones van anar a votar democràticament en una consulta que no és vinculant jurídicament; una de cada quatre persones van anar a votar en una consulta que no ha comptat en cap moment del suport institucional i tampoc dels mitjans de comunicació; una de cada quatre persones van anar a votar en una consulta que és considerada il•legal per l’estat.

Això és el que dóna més valor al procés que el país te en marxa. Els resultats i el ressò internacional de les consultes sobiranistes a Catalunya ha fet posar nerviosos a aquells que tenen por de deixar el futur del país en mans del que digui la seva ciutadania. La independència de Catalunya es planteja a partir de la democràcia directa participativa i no a partir de radicals que porten un mocador amb la senyera tapant-se la cara i llençant còctels molotov. El moviment independentista creix arreu del país i ho fa a partir dels valors democràtics més purs.

Demà dilluns es constitueix la plataforma Horta-Guinardó Decideix que ha d’organitzar la consulta al nostre districte. Dilluns 19 d’abril a les 19.30, als Lluïsos d’Horta, els onze barris d’Horta-Guinardó comencen a fer el seu camí cap al 10 d’abril de 2011. Demà Horta-Guinardó comença a decidir i tothom és benvingut.

La data: el 10 d’abril de 2011
La pregunta: “estàs d’acord o en desacord que la nació catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

Cal fer possible que tothom pugui anar a votar la seva opció. Convertim entre tots i totes el 10 d’abril en una festa de la democràcia i gaudim del trajecte fins aquella data. Expliquem-ho a tothom, organitzem actes, siguem originals i el millor de tot: fem-ho junts. Som-hi!