Caos a l’aeroport de Barcelona, trens de rodalies que no funcionen, xarxa elèctrica deficient i insuficient, sanitat saturada… Estem caient en un pou sense fons i no sé fins on la gent de Catalunya serà capaç d’aguantar.
El que va passar ahir és la gota que fa vessar el got. Que una ciutat com Barcelona quedi paralitzada per una caiguda d’un cable d’alta tensió és senzillament inadmissible. Però és el resultat d’una operació molt senzilla. Si Catalunya paga el 25% de la factura estatal de la llum i l’estat retorna només un 15% en inversions, el resultat és el caos d’ahir. I tenint en compte que la tendència és que necessitarem més energia en el futur, el problema passa de preocupant a crític. Les empreses no voldran instal·larse en una ciutat que no té coberta aquesta necessitat tan bàsica.
Pel que fa a l’aeroport, necessitem poder decidir com volem que funcioni. Perque l’increment de passatgers i de vols previst ja desborda ara mateix el termini de construcció de la nova terminal. Ademés necessitem utilitzar aquesta terminal per fer vols intercontinentals. Som l’aeroport d’Europa amb menys percentatge de vols intercontinentals, tot i que som un dels que tenen més tràfic. Les empreses no voldran instal·larse en una ciutat amb un aeroport de províncies que ha de passar necessàriament per Madrid.
La xarxa de rodalies és un quadre dantesc. Res no funciona. Els trens i les infraestructures estan velles, i han quedat obsoletes tant per al seu ús, com en la planificació viària per poder arribar arreu del territori amb prou frequència i qualitat. Ademés el Tren de Gran Velocitat ja havia de ser a Barcelona fa uns quants anys i cada any que passa ens ho endarrereixen més. Ens falta també una artèria ferroviària per al transport de mercaderies d’ample europeu perquè el port de Barcelona no perdi “el tren” i mai millor dit. Les empreses no voldran instal·larse en una ciutat on el tema del transport per a persones i mercaderies no està ben resolt.
I els serveis de salut?. Aquest matí he anat al CAP d’Horta perquè tenia hora amb el meu metge de capçalera a les 11.55, cita que vaig concertar per Internet. Fins aquí tot són comoditats. Un cop he arribat al CAP he hagut de llegir els “sofisticats rètols informatius” que penjen de portes i parets. En un d’ells que no corresponia a la porta de la meva doctora, s’informava de que avui la doctora havia de fer les visites en una altra consulta. Un cop arribo allà la gent ja està farta d’esperar. La demora era de més d’una hora. La saturació ha arribat a tal extrem que els mateixos professionals han tirat la tovallola. Són els primers en aconsellar-te que et queixis per escrit perque quedi constància de la seva precarietat. Però aquesta tampoc és la solució.
Els serveis i les infraestructures del nostre país no estan a l’alçada de la nostra societat i per descomptat no estan a l’alçada dels impostos que paguen els catalans i catalanes. Que visquem en un país amb un clima (de moment) fantàstic i amb un menjar fet per gaudir-ne, no és suficient. Algú hauria d’adonar-se’n de que Catalunya ha crescut en un milió de persones i això no s’ha contrarrestat amb les inversions i els serveis que necessitem. Inversions que en la seva immensa majoria han de venir dels diners que Espanya ha de retornar a Catalunya. És per això que paguem els impostos. Ser solidaris no vol dir ser gili......s.
Si l’estat no pensa complir amb la seva part, sincerament crec que només ens queda una via possible.
2 comentaris:
Ei, ei, ei, algú que coneixes bé m'ha dit aquest vespre que tenies aquest blog i m'ha fet gràcia treure-hi el nas.
Podem compartir moltes coses del diagnòstic sobre la "caiguda lliure", però faríem salat sense posar-hi la calma suficient per veure-hi les nostres pròpies responsabilitats com a poble nou-ric, en pèrdua de la cultura de l'esforç i la tendresa més elementals que tant ens van caracteritzar, i buscant només a fora les causes de tot.
No s'hi val de cap manera: barrejar la teva anada al CAP amb els problemes d'infrastructures, apel.lant al catastrofisme més adolescent i oblidant que ajudem tots a fer créixer un model social plenament injust però del que anem aprofitant tot el que ens convé, és una mala passada.
Des de la política ens toca ser estimuladors de la responsabilitat, i no només plorar.
La meva anada al CAP no deixa de ser un fet aïllat del meu dia a dia, però no pensen el mateix aquells usuaris que molt sovint han de patir les conseqüències de la saturació a la sanitat pública. L'adjectiu de nou-ric explica-li a la vídua que tants esforços ha de fer per estirar fins a final de mes. Responsabilitats? tothom en té alguna. Però no oblidem que vivim en un país mancat de recursos per un dèficit fiscal impropi de qualsevol país, regió o estat de la Unió Europea. Diuen que qui no plora no mama i és cert. En qualsevol cas la cultura de l'esforç no la perdrem pas. Si una cosa caracteritza a la gent d'aquest país és la perseverància.
Publica un comentari a l'entrada