Un conte per Sant Jordi

Avui, diada de Sant Jordi, faig una entrada al bloc de caire diferent. No faré ni opinions ni comentaris sobre cap tema.

Ara fa quatre anys, vaig escriure un conte dedicat als meus fills. Un conte que en cap cas té la intenció de ser cap “best seller” ni res per l’estil.

Aprofitant que avui és Sant Jordi, i que tots i totes anirem a comprar llibres i roses, he pensat que és un bon dia per compartir aquest conte infantil amb aquelles persones que tinguin ganes de llegir-lo. Aquí va, per tant, aquesta petita història, espero que us agradi.

l'Arnau i en Nabor

"Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau.

L’Arnau era un nen de cinc anys, rialler i un xic entremaliat. Tenia una gran vitalitat i posava moltes ganes en tot el que feia, sobretot si alguna cosa li agradava, es clar.

Vivia en una gran ciutat amb la seva mare, el seu pare i el seu germà petit, en Jofre que tan sols tenia un any. Però tot i viure a la ciutat, tenia la gran sort de tenir un parc al costat de casa, on podia passejar en bicicleta i jugar amb la pilota, que eren les dues coses que més li agradaven.

Un dia que plovia molt es van quedar tots a casa a passar la tarda. L’Arnau i el Jofre van estar jugant amb totes les joguines que guardaven a l’armari: construccions, cotxes, trens, ninots... i van fer un gran escampall. Quin desordre !!

L’Arnau estava fent un castell mentre el Jofre bellugava els cotxes amunt i avall. Però de sobte en Jofre va deixar de banda els cotxes i tot gatejant va anar directe cap al castell de l’Arnau. Va estirar el braç i “patapam”, les peces del castell van saltar pels aires. Això no li va fer cap gràcia a l’Arnau. Tot l’esforç que havia fet estava desparramat pel terra en un tres i no res; i es clar es va enfadar d’allò més. Va tenir una bona enrrabiada i la seva mare va anar cap a l’habitació per posar pau.

- Què ha passat Arnau? –va preguntar la mare–.
- Que el Jofre ha destrossat el meu castell d’un cop de ma –va respondre l’Arnau entre plors per la ràbia que li va provocar el fet.
- Has de tenir en compte que el Jofre és molt petit i els germans petits de vegades tenen aquestes coses.
- Si, però m’ha costat moltíssim de fer i ara està tot pel terra.

Llavors es va acostar el seu pare i li va dir:
- Està be, demà podràs fer un altre castell més gran i més bonic. Ara s’acosta l’hora de sopar i hem de recollir totes les joguines.

L’Arnau que estava ben emprenyat no va voler recollir les joguines de cap manera.

- Doncs si no les vols recollir estaràs castigat a la teva habitació fins que decideixis recollir-les –va dir el seu pare, que va sortir de l’habitació i va tancar la porta.

De fet, el que li passava a l’Arnau, es que com tots els germans grans estava una miqueta gelós del Jofre. I és que ser el germà gran te les seves coses bones però també en te de dolentes.

Quan es va quedar tot sol a l'habitació, es va posar a plorar. I plorant, plorant va estar una bona estona, tant que va quedar ben esgotat. Estava tan cansat que se li aclucaven els ulls.

De sobte el va despertar un soroll. Era com un “clac clac” que venia de la finestra que donava al parc.

Feia una mica de vent i el soroll el feien les branquetes d’un arbre que hi havia tot just a sota de la finestra i que picaven contra el vidre.

Era el primer cop que l’Arnau s’hi fixava en aquest arbre. Es va quedar allà a la finestra mirant-lo i li va semblar que aquell arbre tenia una cara, amb el seu nas, els seus ulls i la seva boca.

Això no pot ser, va pensar, els arbres no tenen cara. Deu ser un miratge per culpa de la pluja, o potser de les llàgrimes de tant plorar. Finalment va decidir recollir les joguinies per sortir de l’habitació i anar a sopar, però llavors va sentir una veu que el cridava:

-Arnau, espera, no te’n vagis encara.

Era una veu profunda però molt agradable i que parlava molt a poc a poc.

Va tornar a mirar per la finestra i no es podia creure el que estava veient. Era l’arbre el qui parlava.

-Espera’t Arnau, tinc moltes ganes de parlar amb tú –va dir un cop més l’arbre, amb aquella veu que parlava tan a poc a poc–.
A més a més movia la boca i obria els ulls. No hi havia dubte, aquell arbre parlava.

L’Arnau que no s’ho acabava de creure, es va fregar els ulls perque va pensar que estava somiant, però l’arbre continuava parlant amb ell i picant amb les branques a la finestra.

-No t'espantis –va dir-li l'arbre– de fet soc un arbre, però al igual que tú, també soc un nen.
–I com és que parles?, jo creia que els arbres no podien parlar.
-La majoria dels arbres no parlen mai. Només uns quants escollits ho podem fer. Però quasi mai parlem amb les persones perque ens fa por cridar massa l’atenció.
- I llavors per què parles amb mi?
- Perque cada dia, des de que em van plantar aquí a sota de la teva finestra, t’he estat observant. Et veig quan jugues amb el teu germà o amb els teus amics. Quan estas amb els pares o amb els avis els dies que et venen a veure. També t’he vist els dies que et poses malalt i et quedes al llit sense anar a l’escola. I avui t’he vist plorar i m’he posat molt trist.
- Be, doncs ara ja se m’ha passat.
- Tens molta sort. Tens una família que t’estima. Jo també tinc una família, però ells viuen al bosc i jo estic tot sol en aquest parc.

La mare va picar a la porta:
-Arnau, ves a rentar-te les mans que és l’hora de sopar.

- Tornarem a parlar? va preguntar l’Arnau.
- Es clar, com que jo no em puc moure d’aquí, m’encantarà tornar a parlar amb tu demà.
- Per cert, com et dius?
- Em dic Nabor.
- Fins demà Nabor.
- Fins demà Arnau.

Al dia següent l’Arnau va anar a l’escola i durant tot el dia va estar molt impacient per tornar a casa seva i parlar amb el seu nou amic, fins que per fi va arribar l’hora.

- Vaig a jugar a l’habitació, mare.

I es va tancar a la seva habitació. Va obrir la finestra i allí hi era en Nabor. Es clar, on si no podia estar si no pot caminar?

- Explica’m coses del teu bosc li va dir l’Arnau.

I en Nabor li va explicar la seva història.

Resulta que en Nabor era una espècie d’arbre molt interessant. Una alzina surera, es a dir, una alzina que quan es fa gran li creix una capa de suro molt gruixuda al voltant del tronc, i amb aquest suro els homes fan taps d’ampolla i coses per l’estil.
Abans vivia amb la seva família en un bosc molt bonic que hi ha a la serralada del Montnegre, que no era massa lluny de la ciutat de l’Arnau. Allà hi havien també els seus pares, germans, avis i altres companys del bosc. De vegades els homes passaven per allà a recollir suro dels arbres més grans i se n’anaven altre cop pel mateix camí pel qual havien arribat. Però un dia van venir uns homes que no havia vist mai.

Un d’ells va dir, aquest és jove i fort i el podrem trasplantar be. Van començar a fer un forat al voltant d’en Nabor fins que el van arrencar de terra, el van carregar en un camió i se’l van endur a ell i a uns quants arbres més que ara, son companys seus en el parc de casa de l’Arnau.

Durant dies i dies, l’Arnau i en Nabor s’explicaven moltes coses i es van fer molt i molt amics.

De vegades, l’Arnau baixava al parc i s’asseia a sota de l’ombra d’en Nabor. Fins i tot un dia jugant a futbol amb els seus amics, en Nabor era un dels pals de la porteria. I quan xutava l’Arnau, perque fes gol, doblegava una mica el seu tronc i així la pilota anava a dins de la porteria. I es clar, els seus amics no se n’adonaven pas de tot això. Era una gran amistat, però al mateix temps també era un gran secret entre tots dos.
I així van passar dies, setmanes i fins i tot estacions. Però un dia va passar una cosa imprevista.

L’Arnau tornava de l’escola a casa com sempre, i quan va arribar, va mirar per la finestra i en Nabor no hi era. Només hi havia un gran forat a terra. Com era possible? Qué havia passat?. Ràpidament li va preguntar a la seva mare si sabia que havia passat amb l’arbre.

Llavors la mare li va explicar que uns brètols havien sacsejat i trencat alguns arbres del parc i que els jardiners van venir i se’n van endur uns quants.
- Però on? Està be l’arbre?

L’Arnau estava molt neguitós i la seva mare per intentar calmar-lo li va dir que estigués tranquil, que ben aviat hi plantarien un altre arbre a sota de la seva finestra.

- Pero no pot ser un altre arbre -va dir l’Arnau- jo vull en Nabor.
- Nabor? -va preguntar la mare- quí és en Nabor?

En aquell moment l’Arnau es va posar a plorar, i li va explicar tota la història a la seva mare i també al seu pare que acabava d’arribar.

Després d’escoltar la seva històra, no s’ho podien acabar de creure, però tot i així van trucar per telèfon a l’Ajuntament per saber on s’havien endut tots aquells arbres trencats.
Una noia molt simpàtica els va dir que si eren arbres trencats, segurament havien anat a parar als magatzems d’un lloc que es diu Parcs i Jardins.Van agafar el cotxe i no van tardar gaire en arribar-hi.

- Segur que és aquí -va dir l’Arnau-.

Van intentar obrir la porta, però era tancada

- Ja tornarem demà -va dir el pare- és massa tard i ja han tancat.
- Però en Nabor ens necessita i pot estar mal ferit -va replicar l’Arnau-.

Va insistir tant, que finalment el seu pare va saltar per damunt de la tanca i després va ajudar a saltar a l’Arnau.

Un cop a dins, van començar a buscar per tot arreu fins que van entrar en una espècie de sala molt fosca on hi havia una muntanya d’arbres apilotats, a punt per fer llenya amb ells.

Mentre el buscaven l’Arnau anava cridant:
- Nabor on ets? ets aquí? Contesta’m sisplau.

Llavor van sentir una veu molt fluixeta que deia.
- Estic aquí, a sota d’aquest pi tan enorme.

Van aixecar el pi i allà hi era. Estava mal ferit. Li mancaven moltes branques i tenia una ferida al tronc d’on li sortia molta resina.

- Si no em planteu aviat em moriré –va dir en Nabor–.

El pare de l’Arnau no es podia acabar de creure el fet de que aquell arbre parles.
Sense dubtar ni un moment, van agafar en Nabor, i amb grans esforços al van conseguir arrossegar fins al cotxe, amb la intenció de dur-lo fins el parc i plantar-lo al mateix lloc on era abans.

Llavors l’Arnau va tenir una idea. Ja que l’havien de plantar, per què no dur-lo fins al seu bosc, amb la seva família?

- Nabor, tu saps el camí per anar al teu bosc? –va preguntar l’Arnau.
- Sí, es clar que el sé. Però si m’hi dueu allà, tu i jo no podrem parlar com abans tots els dies.
- Ja ho sé, però així tornaràs amb la teva família i jo de tant en tant et podré anar a visitar.

I dit i fet. En Nabor els hi anava explicant per on havien d’anar fins que a la fi van arribar al bosc.

No podien perdre temps perque en Nabor s’estava quedant sense resina i necessitava que el plantéssin de seguida.
Ràpidament van fer un forat entre els arbres de la seva família, just on era abans de que els homes se l’enduguéssin.

Llavors la mare d’en Nabor va moure les branques, es va arrencar un tros gran de suro del seu tronc i li va tapar la ferida a en Nabor. Així va deixar de sortir resina del seu tronc i es va anar recuperant molt ràpid.

- Moltes gràcies Arnau –va di en Nabor–. Mai no oblidaré el que has fet per mi. M’has salvat la vida i m’has retornat al costat de la meva família. A casa meva.
- Et vindré a veure de tant en tant i així ens continuarem explicant coses. D’acort?
- Estic desitjant que vinguis a visitar-me. T’estaré esperant sempre. Ets el meu millor amic.

Ja era l’hora de marxar, perque a l’endemà l’Arnau havia d’anar a escola i s’havia fet de nit..

L’Arnau va pujar al cotxe amb els seus pares i amb el Jofre, i van posar rumb a casa molt contents. Estava tan cansat de tantes emocions que es va quedar adormit pel camí.

I al cap d’una estona va sentir la veu de la seva mare que li deia:

- Arnau desperta. Vinga carinyet que és hora de sopar.
- Sopar? –va dir l’Arnau– però si és tardíssim.
- No, encara són les nou. Vinga t’ajudaré a recollir el teu castell trencat.

Ostres. L’Arnau era a casa i el castell que havia trencat en Jofre era allà a terra. Tot ha estat un somni. No és possible –va pensar–.

Llavors va anar a sopar. I quan ja va ser l’hora d’anar a dormir, va mirar per la finestra esperant veure el seu amic Nabor.

De fet en Nabor era allà, pero ni es movia ni deia res de res.

L’Arnau es va ficar al llit i es va quedar adormit tot sonrient.

I aquest és el fi de la història. Ara si tanquem tots els ulls i ens concentrem potser veurem en Nabor obrint els seus ulls, movent les branques i dient-nos........shhhhh..... que sigui el nostre secret.

Així que ja ho sabeu, tots nosaltres em de respectar els arbres i les plantes, perque també són éssers vius encara que siguem ben diferents".