La candidatura presentada pel tàndem Benach – Niubó és, ara per ara, la candidatura que em causa més bones impressions.Això ho dic pel fet de que aquest tàndem, que compta amb el vist-i-plau de l’actual president, reuneix d’entrada els requisits que he apuntat en anteriors entrades al meu bloc. D’un costat és una candidatura que pot aplegar diverses tendències d’entre la militància del partit i ho fan amb el lideratge de dues persones que s’han entregat per complet al partit i també al país. Que a més han dut a terme aquesta tasca sense fer un soroll excessiu i aplicant les dosis necessàries de seny i de rauja que poden fer avançar l’independentisme al nostre país. I ara, finalment aposten per donar la cara i liderar en primera fila un projecte que pot funcionar molt bé.
En segon lloc, com també vaig apuntar abans, compta amb el recolçament de persones que aporten molt al partit i a la política catalana des de diferents vessants (Llansana, Portabella, Amorós) i també amb voluntat de picar pedra dia a dia i protagonitzar els titulars justos i necessaris, ni més ni menys.
I en tercer lloc, perquè hi ha una representació important de gent de Barcelona, la qual s’haurà d’anar concretant amb els dies que falten de cara al congrés, però que d’entrada compta amb gent prou significativa. La més significativa és la candidatura a secretari general d’en Rafel Niubó, una persona que ha demostrat sobradament el seu perfil independentista allà on ha estat (president de la Federació de Barcelona, Secretaria General de l’Esport, etc…) i que té una clara voluntat de liderar un projecte sòlid, per damunt d’un projecte estrident.
El millor que li pot passar a Esquerra, és que a partir dels resultats del nostre congrés preparem el projecte 2010-2014, de vital importància per al país, i no fem disberats que només poden servir per a perdre la credibilitat de les persones que han confiat i confien en nosaltres.
Encara queda temps. Encara pot ser que diferents persones d’entre les diverses candidatures sumin esforços. Encara falta gent per visualitzar-se i afegir-se a l’opció que creguin més convenient i per tant res està tancat encara. Encara falta veure quí es comprometrà amb la candidatura en qüestió, tot i que ja comença a puntar-se.
Ara bé, ja vaig dir que tard o d’hora arribaria el moment de mullar-se. Jo he començat a fer-ho.
3 comentaris:
Si en Niubó es posa al capdavant d'Esquerra i d'un projecte com el 2014 segur que ens en sortim !
Benvolgut company,
Sincerament, aquest posicionament teu, malgrat que esperat, m'ha decebut una mica més amb la situació actual del nostre partit. Tenia l'esperança que desprès d'escriure els dos articles de "política i ètica" no donessis suport a una candidatura continuïsta.
Jo vaig integrar-me a les joventuts d'Esquerra amb la imatge d'un home amb les mans aixecades mentre deia "mans netes" clavada a la retina. Em vaig sentir il·lusionat per un grup de gent que semblava que es creia el que deia, no només en el terreny nacional, amb una intenció clara d’esdevenir un país lliure dins la Unió Europea, sinó en una altra manera de fer política.
Gairebé quatre anys desprès, la il·lusió ha marxat; i molts dels i les nostres votants, també. Hi ha hagut massa diferències entre allò que dèiem i allò que hem fet. En general, hi ha hagut massa poca diferència (per no dir cap) entre nosaltres i "els altres".
I malgrat tot, en aquest Congrés es presentaran dues candidatures que encarnen la continuïtat. Dues candidatures que avalen aquesta manera de fer tripartida; és a dir, aquesta manera de no fer, o, com a mínim, no fer el que havíem dit que faríem.
Aquesta candidatura que a tu et provoca tantes “bones impressions” no em convenç: en Niubó no té experiència en l’enginyeria interna del partit, és un home lligat al sector de l’actual president i, per tant, continuïsta en una manera d’entendre el partit, el país i la posició d’Esquerra en ell (tothom recorda la velocitat del pacte del segon tripartit, una negociació sense pràcticament condicions); a més, no es que destaqués en la seva etapa a la secretaria general d’esports (desprès de Fresno, per exemple) i no crec que estigui preparat per asseure’s a negociar amb tota la resta de candidatures; amb l’encapçalada per l’actual secretari general, per exemple.
El teu segon i tercer arguments, el pes de la gent de Barcelona, el trobo en sí mateix pervers, a banda d’una paraula millor: defenses renovar el partit, i alhora, ja comences a assignar quotes, a voler afiançar unes persones perquè pertanyen a una determinada família, sense cap més consideració. D’això, se’n diu amiguisme.
Dit això, només valorar un dels noms que esmentes (una valoració més amplia no crec que sigui correcta fer-la en un bloc públic), el de Jordi Portabella: és un altre candidat marcat per ser una crossa del PSC sense condicions, incapaç de fer visualitzar ERC en l’Ajuntament de Barcelona, del qual va sortir desprès d’uns resultats dolents impulsat pel sentiment de salvar el coll (políticament parlant), en una decisió unilateral i precipitada, en la qual veritablement no crec, ja que juga a fer “d’oposició amiga” i, malgrat s’ompli la boca parlant, per exemple, de la iniciativa d’Esquerra per protegir Collserola, no l’he vist en cap dels actes que s’han organitzat des de la societat civil per la mateixa finalitat; i tampoc el vaig veure ahir en la concentració de protesta contra la tala de l’alzinar del Tibidabo.
Parles de no fer disbarats. I jo em pregunto: i què em estat fent en els últims temps? Un disbarat darrere l’altre. I no només no n’aprenem sinó que encara defensem els responsables d’aquesta política. No és això un altre disbarat?
Com pots veure, jo també em mullo. Jo vull una Esquerra que sigui el pal de paller al voltant de la qual s’aglutini tota la gent Esquerres i Independentista del país: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Et deixo un enllaç amb el qual em sento molt identificat: http://perezlozano.blogspot.com/2008/03/s-la-illusi-company-companya.html
Jordi Domènech i Lizcano
Company Jordi
veig que tens les idees molt clares i això en sí és molt positiu, a més de ser una virtut. Em sembla totalment respectable el teu punt de vista de les situacions i de les persones a les que ens hem referit, alhora que és evident que no compartim les mateixes opinions. El que sí és molt clar és que tots dos, i podriem dir que tota la gent del nostre partit, tenim un objectiu comú. La discusió és només sobre la forma d'arribar-hi. Podem abanderar l'independentisme des de la perspectiva sectària del concepte en si, o bé seguir un model com per exemple l'escocès o el quebequès. Perquè el que és clar és que si s'arriba a convocar un referendum per l'autodeterminació, serà perquè ERC és el primer o segon partit de Catalunya en aquell moment. I a aquesta situació només s'arriba des d'una perspectiva de voluntat de governar. Encara que estic d'acord en què la forma de tancar el segon tripartit ha estat precipitada, tot i que la pressió d'un pacte sociovergent era clar i manifest.
Crec que el Rafel Niubó, a banda de conèixer bé la realitat interna d'ERC, té molt clar quina mena d'estructura cal tenir. I recorda, per exemple, que després de Fresno, on altres haurien llençat la tovallola, ell va continuar insistint fins aconseguir que Catalunya fos reconeguda com a selecció de ple dret per les federacions americanes de patinatge, on ja hem disputat partits oficials, amb molt bons resultats, per cert.
Sobre el Jordi Portabella, dir-te que crec sincerament que les àrees que va controlar ERC en el mandat anterior van funcionar molt bé. Els mercats van revifar, el sector turístic i el comerç van despegar i parlant de despegar molts dels vols internacionals regulars de nova contractació van tenir el seu segell de promoció i negociació. Però, es cert, que tot i fer-ho bé el resultat següent va estar dolent, tot i que va pagar les conseqüències "del segon tripartit". Barcelona no és un poble més petit on la feina local té molt de pes.
Pel que fa a l'assignació de quotes que dius que insinuo, doncs no és això company. Només constato la realitat de que la representació de l'àrea de Barcelona no es correspon al pes en militants. Així ha estat fins ara i aquesta és la realitat.
En qualsevol cas, insisteixo en què crec que és fantàstic que defensis les teves idees i siguis coherent amb elles. Però després del congrés tots hem de continuar lluitant pels objectius comuns, independentment de quí agafi les regnes del partit.
Salut company!
Publica un comentari a l'entrada