Tot i que ja hauria d'estar habituat a rebre aquests "inputs" mentals, quan de tant en tant se m'acut llegir un article del Salvador Sostres, aquest matí m'he sentit indignat pel seu article d'opinió al diari Avui, en que compara el cas del monstre d'Amstetten amb la relació Catalunya-Espanya.
I el sentiment és contraposat, perquè d'un costat comparteixo amb ell aquest sentiment independentista, que segur ens portaria a avançar socialment perquè disposariem de tots els recursos propis, i ens faria avançar en la cohesió perquè deixariem de rebre aquests continuos missatges que des del nacionalisme espanyol actuen en forma d'interferències, en un discurs nacional català que ja de per sí no arriba amb prou nitidesa a la gent. I també comparteixo la indignació per les contínues preses de pèl i per les constants demostracions de força que l'estat imputa a Catalunya (retallades de l'Estatut, espoli fiscal, incompliment de lleis com les de retorn dels papers de Salamanca, etc...) la llista és prou llarga i coneguda.
Però hi ha línies que crec que no s'han de sobrepassar, i menys quan el que vols expressar és un posicionament defensat per molts catalans i catalanes, cadascú a la seva manera i en la mesura que pot. I no només el defensem sinó que lluitem per ell. De la mateixa forma en què no es pot insultar els votants d'un partit en unes determinades eleccions (recordem el qualificatiu de fills de puta als votants d'ERC en les eleccions al Parlament del 2006), no pots comparar situacions polítiques i nacionals amb les atrocitats comeses per un psicòpata com el Fritzel. D'entrada, perquè són coses absolutament diferents i comparant-les es genera un efecte doblement pervers; primer l'enuig "in crescendo" d'aquells que s'ho creuen perquè quan llegeixen un article així decideixen que pensen igual i que ja n'hi ha prou; segon, el rebuig d'aquells que potser arribarian a entendre el posicionament independentista amb altres arguments i davant d'un article així pensen que tots els que defensem la independència estem tan sonats com el Sostres.
A la independència no arribarem pas amb discursos d'il·luminats i provocadors. A la independència arribarem el dia que tinguem una majoria parlamentària suficient per proclamar-la o per convocar un referèndum d'autodeterminació. I amb discursos com aquest que ens compara a les víctimes d'en Fritzel segur que no convencerem a ningú, ans al contrari generarem disputes de difícil reconciliació.
3 comentaris:
Sóc tan català com ho pugui ser el Sr. Sostres i de veritat que no em sento ni privat de llibertat, ni segrestat, ni violat en cap condició.
Tampoc em conformo amb doble ració de plàtans o de revistes i si bé es veritat que en el temps de la dictadura d’en Franco no era lliure, tampoc ho era la resta d’Espanya.
Respecto les idees de qualsevol sempre i quan les defensi sense violències, però aquest escrit traspua un odi tal que per a mi per tota la objectivitat.
Ni Espanya es cap monstre ni Catalunya aquesta víctima tan desgraciada.
Una mica de seriositat no vindria malament.
Si el matí del dia 8 et vas sentir indignat per aquest article, mira el d'avui, dilluns, 12 de maig, d'aquest mateix senyor i a veure com et sents.
vist. com sempre en la seva mateixa línia. el seu odi visceral cap a Esquerra i qualsevol persona que la pugui representar és manifest. Aquesta persona es dedica a fer conjetures i difundir-les, sense més.
Pel que fa als nomenaments, vaig felicitar-me per l'Albert Sáez i també pel de la Mònica Terribas. Pel que fa a la sra. Cullell no puc opinar perquè la conec poc.ç
Avui no m'ha indignat perquè no pretén representar cap sentiment de la gent d'aquest país. Simplement llença una opinió personal i en el meu cas no compartida.
Publica un comentari a l'entrada