Dissabte nit, són les 10. Després de menjar un entrepà amb el meu fill gran i la meva dona fora del Camp Nou i de passar pel tràmit de la cua d’accés, ens trobem esperant l’inici del concert de Bruce Springsteen. És el primer cop que m’acompanya el meu fill, que amb 9 anys és un fan indiscutible del Boss. Alguna cosa he tingut jo a veure però la veritat és que li té passió.
Després dels rituals del públic per demanar la seva presència i fer l'ona unes quantes vegades, el Camp Nou es fa fosc i durant un minut una música de fira i un joc de llumetes fan de prolegòmen a l’aparició de Bruce Springsteen i la E Street Band.
">
">
L’inici del concert és d’autèntica bogeria per als incondicionals que com jo fa molts anys que el seguim: No surrender, Radio nowhere, Out in the street i Hungry heart i un clàssic del rock com Summertime blues. El deliri entre els presents.
Segona fase del concert amb una mica més de calma: The river, Brilliant disguise, Atlantic city. Més marxa amb Because the night amb la que cap dels presents es capaç de romandre sentat. Tot seguit una declaració en protesta per l’incompliment dels drets civils com a pròleg del Living in the future. Després Mary’s place, Tunnel of love, The rising, Last to die i Long walk home.
A les dues hores de concert apareix Badlans amb la que tot el públic alça els braços i estripa la veu corejant-la. Una de les cançons demanades pel públic Jungleland amb un solo de saxo de 3 minuts del Clarence Clemons (Big Man) que encara pot, tot i que comença a notar la seixantena d’anys, però pot. I una fantàstica Waitin' on a sunny day també a petició del públic
Final de festa amb Born to run, Bobby Jean, Glory days, Dancing in the dark, American land, i un Twist and shout llarg, amb bisos i la gent demanant més i més.
El Boss no falla mai. Cada concert seu que he vist ha estat millor del que esperava. Surts amb la sensació d’estar “fet caldo” però demanant encara més tralla. En aquest concert l’he vist entregat al seu públic com sempre, però encara més de l’habitual. Recollint propostes per cançons que va incloure en el concert, regalant una harmònica i amb molt de contacte directe amb els privilegiats i alhora patidors de les primeres files. El millor de tot és que el Boss disfruta amb el que fa i s’ho passa bé i això es nota. Manté durant tot el concert una mena de connexió amb el públic i mai saps cap a on va el guió ni quina sorpresa et donarà en la propera cançó. El Boss és d’aquells rockers amb els que potser no et compres un disc seu (no és el meu cas que els tinc tots i més), però quan el veus en directe no pots estar-te quiet.
De l'E Street Band he vist genial al Nils Lofgren que amb la guitarra és capaç de tocar mentre gira sobre sí mateix, el Clarence Clemons que sembla que ja li costa però acaba tocant igual de bé i amb la seva veu greu i contundent quan fa acompanyaments, l’Steve Van Zandt que també té corda per estona.
En resum una altra nit de glòria amb el Bruce per mí i la meva dona, i crec que una nit inoblidable per al meu fill en la seva primera cita amb el Boss.
2 comentaris:
Ostres Jordi, és genial la teva crònica sobre el concert del Boss. Jo no vaig ser però et ben asseguro que després de llegir el teu post tinc clares dues coses: 1) Que tinc una idea bastant aproximada de lo fantasticament brutal que va ser. 2) Que per poc que pugui no em perdré el proper que faci a Barna.
Gràcies per regalar-nos un trocet del concert amb la teva apassionada descripció.
Quant al que dius del teu fill, pots estar ben segur que ho recordarà sempre. Jo vaig portar el meu a veure U2 quan tenia deu anys i encara s'en recorda com si hagués estat ahir tot i que ja fa dotze anys.
Julia, per poc que puguis, encara que sigui una vegada, crec que val la pena veure un concert del Boss.
Publica un comentari a l'entrada