La unitat mal entesa

El procés congressual que estem afrontant a la federació de Barcelona d’ERC i que culmina aquest cap de setmana amb les votacions a la presidència en primer lloc, demà divendres, i el propi congrés dissabte, fa que aquests dies em dediqui a escriure en aquest bloc més en clau interna que no pas en temes d’interés més ampli com la política municipal o general.

Avui vull acabar els escrits pre-congressuals amb una reflexió final de com he vist el procés i del perquè m’he posicionat clarament en favor d’una de les candidatures.

Després d’analitzar els diferents programes presentats i escoltar en diverses ocasions als representants de cadascuna de les candidatures hem refermo encara més en el posicionament que vaig prendre de bon començament. Per a mi la candidatura més ben preparada, més oberta i que sap millor que cap altre cap a on vol anar és la de l’Oriol Amorós i Barcelona Oberta.

Ja he analitzat en altres escrits els objectius que planteja aquesta candidatura, per tant no em reiteraré en expressar el mateix un altre cop. Qui tingui interés en conèixer les propostes, si encara no les coneix, ho pot fer a través del Web de Barcelona Oberta.

Avui vull fer una breu anàlisi d’algunes de les coses que s’han dit o fet especialment aquesta darrera setmana de campanya i que en certa manera m’han sorprès.

La primera d’elles és l’afirmació que la Rut Carendell, candidata de Reagrupament, va fer en el diari El Punt afirmant que vol guanyar perquè si guanya l’Oriol Amorós tindrem una federació enfrontada amb l’executiva nacional. Particularment trobo que aquest és un missatge absolutament contradictori, venint de la candidata avalada per en Joan Carretero. Tant en Joan com la Rut han mantingut i mantenen una pugna duríssima amb la direcció del partit, i francament no crec que amb ells al cap davant de la federació de Barcelona la cosa pugui anar com una seda.

La segona i molt recent, feta pública a través d’un comunicat a les deu i quart d’aquesta nit, és la retirada del Jordi Eduardo en l’últim moment. En el comunicat de premsa que acaben de fer públic, afirma que es retira perquè cap de les altres tres candidatures ha estat capaç de fer renúncies a favor d’arribar al consens en la candidatura i els programes, i que per això demana el vot en blanc. Pel que fa a aquest comunicat, he de dir que si la voluntat és d’entrada retirar-se, doncs no cal demanar el sentit del vot encara que sigui en blanc. Quan no pots guanyar, pretendre veure’s representat en forma de vot en blanc és una opció absurda. La gent d’ERC vol mullar-se i decidir que és el que vol per al seu partit a Barcelona, de la mateixa forma que ho va fer fa pocs mesos en un multitudinari congrés nacional i amb una elevadíssima participació en el sufragi del dia anterior. La gent d’ERC demà anirà a votar i es mullarà perquè l’opció del vot en blanc no té cap sentit.

Pel que fa a l'afirmació de dir que no hi ha hagut renúncies, es desmunta per si sola. Dissabte passat, l’Oriol Amorós va dir clarament que renunciava al 50% de la seva llista per a l’executiva a canvi d’integrar als membres de les altres candidatures en proporció a les signatures d’aval presentades; i la resposta va ser negativa per part de “tots” els altres candidats, perquè per part seva no hi ha hagut mai cap intenció d’arribar al consens. Tot i que en diverses ocasions hem sentit parlar d’unitat a tothom, és una unitat que s’ha dit amb la boca petita, perquè la unitat no pot arribar si una part dels candidats no vol.

Encara amb la negativa a l’oferiment fet, l’Oriol ha mantingut que després de les votacions, si ell resulta guanyador, tornarà a oferir integrar persones de les altres candidatures. Des del meu punt de vista, aquesta és la forma en què s’ha de cercar el consens i la unitat. Presentant una candidatura alternativa o demanant el vot en blanc, encara es provoca més fracció de la que pugui haver. D'això se'n diu unitat mal entesa.

No crec que aquest sigui l'espai per demanar el vot a ningú, que cadascú faci el que li dicti la seva consciència.