dijous, 30 d’agost del 2007

Per què no em parleu en català?


Avui he llegit una carta al diari que m'ha confirmat allò que sempre he defensat. Hem de parlar en català als nouvinguts perquè és el millor per ells i també per nosaltres. Una persona immigrada que parli la nostra llengua, i em refereixo a la catalana es clar, ja serà un català més. Aquesta és una gran oportunitat que tenen els immigrats a Catalunya i que per contra no tenen en altres llocs com per exemple Madrid.

Us transcric tot seguit la carta de Hassan El Hiry publicada al diari "El Punt" perque tingueu en compte l'opinió d'aquells que ens pensem que no es volen integrar.

"Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.

A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.

Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem."

1 comentari:

Anònim ha dit...

Parlem català. Estem perdent la batalla.

L'escrit de l'inmigrat que ens mostra en Jordi Coronas, es un exemple més del que esta passant a Catalunya amb la nostra llengua, pero lamentablement, no es l'únic cas. Aquí hi teniu dugues "perles" mes. Escrits dels lectors publicats a "El Periodico":




Reflexions d'un català al pont aeri
Jordi Sànchez Zaragoza
Actor i autor teatral
Barcelona

Comprovo, com a català que treballa a Madrid de dilluns a divendres i que viu a Barcelona, que la capital del regne és una ciutat amable, que em tracta bé, on treballo, em relaciono i parlo en castellà, com ha de ser, amb gent de tots els racons. Observo, només baixar de l'avió al Prat i agafar el taxi, un element que ens agermana: també es pot treballar i viure a Barcelona durant 50 anys sense parlar un borrall de català. Per uns, això és considerat un acte de tolerància o, senzillament, de l'aplicació del concepte de bilingüisme; per d'altres, és una falta de respecte i d'absoluta deixadesa de les nostres administracions.
Intueixo que, de la mateixa manera que funcionaris, taxistes i cambrers madrilenys dominen el castellà i és de sentit comú que sigui així, estaria bé que qui visqui i treballi de cara al públic a Catalunya conegui les dues llengües i les utilitzi. Per allò de no haver de demanar perdó i de sentir-te com a casa quan ets a casa, i també perquè el bilingüisme del qual tant ens parlen fos real.
Sóc dels que pensen que això no és culpa del cambrer nouvingut que confon el "cafè amb gel" amb el "cafè amb llet", sinó de la desídia del polític català per no prendre-hi partit. El cas és que no pot ser que el fet de parlar català a Catalunya depengui només de l'empatia i de les bones intencions dels que vénen de fora. Això és perdre els papers. Però és evident que, ara per ara, parlar català a Catalunya no és necessari, i quan una llengua no és necessària perd el sentit. ¿Qui mana aquí?


DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA
Defunció del català
Teresa Pous
Pineda de Mar

A finals d'agost vaig entrar en una fruiteria de l'avinguda de Montserrat de Pineda de Mar. Vaig preguntar en català on tenien els pebrots i la resposta va ser un "no ho entenc". Ho vaig repetir i aquesta vegada la resposta va ser un "no entenc el català". En castellà, vaig dir a la dependenta: "A poc a poc n'aprendrà, dona". Però sorprenentment, la resposta va ser: "¿En català, jo? Mai. No penso parlar-lo mai. ¡Catalans fora!". I així em van fer fora de l'establiment. Tenim una llei de normalització que ningú compleix i, el que és pitjor, que ningú s'encarrega de fer complir. ¿Què hi diu el Síndic? Els castellanoparlants poden viure amb la seva llengua, però els catalanoparlants no, malgrat que totes les lleis del món ens emparin. Estem assistint a la defunció de la nostra llengua i cultura amb una absoluta passivitat, i petits --o no tan petits-- episodis de discriminació s'han convertit en una humiliant i silenciosa rutina per a milers de ciutadans del país. ¿Hi intervindrà el Govern seriosament i amb coratge per preservar els nostres drets i la nostra llengua?


A més a més hi afegiré el que hem va passar a mi mateix justament avans d'ahir. El meu germà i jo, per un tema familiar, vàrem anar a tenir una entrevista amb dugues treballadores d'un estament públic. La conversa entre tots quatre va començar en català. En un moment determinat el meu germà i jo vam intercanviar unes paraules en castellà (com es habitual entre nosaltres, al ser la nostra llengua de cuna). A partir d'aquest moment tota la conversa entre els quatre va passar a ser en castellà, fins que vaig intervenir per a dir: "Podem continuar parlant en català, ja sabem que ens hi entenem"

Tot aixó ens ha de moure a la reflexió... que estem fent malament? Cal reaccionar abans de que sigui massa tard. En la qüestió de defensa del català a Catalunya, i hem sap molt de greu tenir aquesta sensació...Estem perden la batalla.

José Luis Herrera i Mayol